Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Xangai: gratacels, ambició i còpies

Publicat al diari Ara el 22 de setembre de 2013
La icona de la nova Xina combina la veneració per la seva civilització mil·lenària d'antics temples i jardins amb el culte a l'enriquiment ràpid, el treball ininterromput i la megalomania que es veu en els alts edificis i els llums de neó.
Val més dir-ho d'entrada. Xangai és una ciutat per visitar sense gaires prejudicis i amb ganes de conèixer una cultura molt diferent de la nostra, que combina la veneració per la seva civilització mil·lenària amb el culte a l'enriquiment ràpid, el treball ininterromput i la megalomania. Viatjar a l'emergent estrella oriental pot servir per entendre la preponderància xinesa en el mapa mundial i, de passada, valorar quin és el nostre lloc al món.
Xangai és, des de fa dues dècades, la icona de la nova Xina. El govern ha invertit ingents quantitats de diners a la megalòpoli situada a la vora del riu Huangpú, en detriment d'una Hong Kong de la qual desconfia pel seu passat colonial. L'ha dotat d'un tren que enllaça el centre amb l'aeroport internacional a 430 quilòmetres per hora, ha construït en pocs anys uns 80 edificis de més de 170 metres -l'any que ve s'inaugurarà el més alt de tots, el Shanghai Center, de 568 metres i 118 plantes-, i hi ha portat esdeveniments de primera fila com l'Exposició Universal del 2010 i competicions esportives, entre elles un gran premi de Fórmula 1 i un torneig Masters de tennis. Tot amb un únic objectiu: que Xangai torni a ser la principal referència de l'Àsia.
Xangai ja va tenir un període de gran prosperitat entre la segona meitat del XIX i la Segona Guerra Mundial. Després de les guerres de l'opi, les potències internacionals van obligar la Xina a obrir els principals ports del país al trànsit internacional de vaixells i extenses zones de Xangai van convertir-se en concessions sota control occidental. En poc temps va passar de ser una ciutat de pescadors a un centre financer de primera magnitud. La facilitat per fer diners va atraure ciutadans de tot el món. Els triomfadors es vanagloriaven que l'única cosa immoral que es podia fer en aquella urbs efervescent era fracassar.
La mateixa consigna sembla imperar avui entre els vint milions d'habitants d'aquesta inabastable i ultracompetitiva ciutat. A Xangai manen els diners i tothom sembla tenir pressa. Vista de lluny espanta, però quan t'hi acostes descobreixes també la delicadesa amb què pintors aficionats practiquen cal·ligrafia en taules parades al mig d'un carreró perdut o l'equilibri dels devots de tai-txi que, a primera hora del matí, omplen els parcs.
La Xangai que atrau el viatger s'arrenglera a les dues vores del Huangpú, una ramificació del riu Yangtzé. En un costat es troba el Bund, l'antic moll sobre el qual inversors de tot el món van erigir, durant l'època colonial, edificis que van esdevenir bancs i hotels d'estil art déco o neoclàssic. Els més vistosos són l'Hotel Peace, el Banc de la Xina, l'antic Banc de Hong Kong i Xangai o la Duana, tot i que també paga la pena donar un cop d'ull al Shanghai Pudong Development Bank, antiga seu del Partit Comunista. Va ser en aquesta ciutat on el 1921 es va fundar el partit que des de fa 64 anys governa el país.
El nou i el vell
Una passejada pel Bund al capvespre permet contemplar l'impressionant barri de gratacels que s'alça a l'altra vora del riu, a la zona de Pudong, on el 2016 està prevista la inauguració d'un parc d'atraccions Disney. L'edifici més singular és la torre de comunicacions o Torre de la Perla Oriental (468 metres), tot i que no es queden enrere la Torre Jin Mao (421 metres, 88 pisos) i el Shanghai World Financial Center (492 metres, 101 pisos), també conegut com l'obrellaunes . La seva construcció va resultar polèmica: propietat d'un grup japonès, el primer projecte preveia que en determinades hores del dia el sol encaixés en l'obertura rectangular que hi ha a la part més alta, de tal manera que una gran bandera nipona dominaria el cel de la ciutat. Òbviament, els plànols van ser modificats. Els habitants d'una ciutat que ha estat envaïda dos cops pel Japó van considerar aquell fet d'intolerable provocació.
Per creuar el Huangpú es pot agafar el psicodèlic transport subterrani que enllaça el Bund amb Pudong: avançar per un túnel amb les parets recobertes de llums de neó és una experiència molt... xinesa. Més convencionals són els transbordadors, que permeten fer el viatge en poca estona. Per a travessies més contemplatives, es pot reservar butaca en algun dels nombrosos creuers que recorren el riu. Fer-ho de nit, quan les façanes dels gratacels s'omplen de llums de neó i d'anuncis de dimensions inimaginables, ens garanteix una tribuna privilegiada per veure un espectacle d'estètica futurista i un punt hortera que no deixa indiferent. Per als que prefereixin fugir de la ciutat, hi ha vaixells que en tres hores arriben a la desembocadura de l'imponent Yangtzé.
A banda de la Xangai més rutilant i futurista, de nou-ric, la ciutat atresora també algunes restes històriques, com el temple del Buda de Jade, amb estàtues procedents de Birmània, o els jardins Yuyuan. Es van crear durant la dinastia Ming (segle XVI), tot i que han estat restaurats en diverses ocasions. La serenor que transmeten els seus pavellons, estanys i laberints permet fugir del brogit urbà i fer-se una idea de com era la vida durant l'era imperial.
Són també recomanables les visites al temple budista de Jingan, amb una estàtua de Buda i una campana de coure de sis metres, així com al temple pagoda de Longhua (segle III), el complex religiós més antic de la ciutat. També és interessant el Museu de Xangai, que és a la gegantina Plaça del Poble, urbanitzada en el solar que ocupava l'elitista hipòdrom de l'època colonial. És d'entrada gratuïta i ofereix un ampli recorregut per tota la història de la Xina a través de 120.000 objectes d'ús comú, joies, mobles, pintures, segells, cal·ligrafia, ceràmica i altres mostres d'art popular.
Una visita a Xangai seria incompleta sense endinsar-se en la infinita oferta comercial que acumula la ciutat més dinàmica i cosmopolita de la Xina. En els seus centres comercials, botigues (les de Nanjing Road són les de més renom), mercats i parades ambulants s'hi pot trobar quasi de tot qualsevol dia de la setmana. Des de roba i ginys electrònics de primeres marques internacionals fins a mercaderies de procedència dubtosa, com vambes Pima o Numa, rellotges Owega, bosses Girgio Armwni, xandalls Adadis, esclops Corcs, auriculars Sonia, whisky Red Labial i cervesa Heimekem.

divendres, 27 de setembre de 2013

Atenes: Zeus, peix i retsina

Publicat al diari Ara el 22 de setembre del 2013
La plaça Monastiraki (/foto: Antonio Fajardo)
La capital grega s'ha de recórrer sense presses i assumint que és impossible veure-ho tot. El millor és combinar les visites del seu passat extraordinari amb la descoberta dels molts al·licients que ofereix la vida al carrer, la seva gent i la seva gastronomia
Igual que Roma, Atenes és una destinació imprescindible per conèixer els orígens d'Europa i de la cultura occidental. Però les dues ciutats comparteixen el mateix risc: que el fet de deixar-se portar pel seu passat i els centenars de monuments que acumulen es converteixi en una experiència demolidora. Pot passar que de tant veure meravelles artístiques et quedis sense viure la ciutat i gaudir dels petits i grans al·licients que té qualsevol viatge, dels menjars i de la vida al carrer, de la gent que et trobes i de la que t'acompanya.
Havent assumit que resulta impossible visitar-ho tot, el viatger es veu en l'obligació d'organitzar-se i fixar prioritats, decidir quant temps dedicarà a activitats culturals i quant a deixar-se portar. Si ens fixem en els monuments, el primer referent és, sens dubte, l'Acròpoli. Millor visitar-la al matí ben d'hora, abans que els autocars comencin a desembarcar damunt del turó centenars de turistes i que el sol inclement de la capital grega ens escalfi massa el cap.
L'anomenada Roca Sagrada demana el seu temps per poder veure amb tranquil·litat l'imponent Partenó, dedicat a la deessa Atenea, la protectora d'Atenes; l'Erecteion i la seva tribuna de les Cariàtides (les sis columnes amb forma de dona són còpies: les originals són al Museu de l'Acròpoli i al Museu Britànic); el Teatre de Dionís i l'Odeó d'Herodes Àtic. Abans de baixar a la ciutat paga la pena passar pel renovat Museu de l'Acròpoli, inaugurat el 2009.
La segona parada és l'Àgora antiga (també hi ha la romana). L'antic centre de la vida ciutadana, religiosa i administrativa de l'Atenes clàssica era el lloc on els atenencs es reunien per parlar i comerciar, el lloc on Sòcrates va parlar de filosofia i on sant Pau va pregonar les bondats del cristianisme. Avui s'hi pot veure la Via Panatenaica i el temple d'Hefest, construït en marbre i un dels més ben conservats de l'antiguitat.
Molt a prop també de la icònica Acròpoli hi ha el magnífic temple de Zeus. Va ser el més gran de Grècia i la seva construcció es va allargar gairebé 700 anys. Aristòtil el va citar com a exemple de com les tiranies utilitzen les grans obres d'estat per distreure l'atenció del poble i aconseguir que sigui dòcil i submís.
La quarta parada és l'estadi Panathinaiko, construït el 1895 per ser la seu dels primers Jocs Olímpics de l'era moderna sobre el mateix emplaçament on hi havia el recinte atlètic que acollia els Jocs Olímpics clàssics.
Per a una estada curta a Atenes, la cinquena visita inexcusable passa pel Museu Arqueològic Nacional. El seu fons, format per més de 20.000 objectes, constitueix la col·lecció d'objectes de l'Antiga Grècia més rica que hi ha al món. El visitant té l'oportunitat de veure peces úniques, com la màscara funerària d'Agamèmnon, trobada pel cèlebre arqueòleg Heinrich Schliemann a Micenes, una estàtua de Zeus, escultures de Tebes corresponents al període arcaic i pintures al fresc de l'illa de Santorini, però també altres de neolítiques o del període de dominació romana.
Places i tavernes
Satisfetes les ganes de veure pedres, els costeruts carrerons del barri de Plaka són el millor lloc per passejar, veure botigues d'espècies, antiguitats, souvenirs i llibres de segona mà, voltar pel seu mercat ambulant o menjar en qualsevol de les seves nombroses tavernes.
El seu traçat laberíntic data del període otomà i a la part més alta hi ha el pintoresc Anafiótika, un nucli de casetes blanques amb flors a les finestres construït per immigrants arribats de l'illa d'Anafi, al mar Egeu. També a la falda de l'Acròpoli, la plaça Monastiraki i els seus voltants es converteixen cada diumenge en uns acolorits encants, plens de quincalla, trastos vells i, també, alguna petita troballa.
De nou al centre, podem passar per la recurrent plaça Syntagma i assistir al canvi de guàrdia que, si les manifestacions no ho impedeixen, es du a terme cada dia a les hores en punt, i els diumenges, de manera solemne, davant de la tomba al soldat desconegut i molt a prop del Parlament. Dins del caòtic traçat d'una ciutat que ha crescut a batzegades i de manera anàrquica, l'altra plaça de referència és Omonia, no perquè tingui grans al·licients, sinó perquè, vagis on vagis, en un moment o altre acabes passant-hi i perquè als seus voltants hi ha nombrosos hotels.
Si el que interessa és allunyar-se una estona de l'intens brogit del centre i gaudir d'uns instants de tranquil·litat, res millor que pujar a alguns dels nombrosos turons que, Acròpoli a part, hi ha dins de la ciutat. Filopapo ofereix les millors vistes del Partenó, tot i que el supera en renom, alçada i accessibilitat, gràcies al funicular, el de Licabeto. Tant en l'un com en l'altre, millor anar-hi al capvespre. Podreu contemplar la posta de sol i, si la contaminació -un dels mals endèmics de la capital grega- no ho impedeix, podreu veure fins i tot el mar.
A l'hora de menjar, Plaka, Monastiraki i els voltants del mercat central tenen una àmplia diversitat de tavernes. La carta d'aquests establiments és poc extensa, però sol incloure quatre o cinc entrants i quatre o cinc plats principals, generalment elaborats amb producte fresc, que es poden acompanyar amb una bona ampolla de retsina, un vi blanc amb gust de resina que s'ha elaborat durant més de 2.000 anys. Els preus de les tavernes acostumen a estar bé. El problema per al turista és que, tal com passa a Espanya amb la paella, sovint costa anar més enllà de la recurrent mussaca.
Els nombrosos cafès, amb les terrasses plenes de cadires, conviden a seure per veure passar la gent, com fan els grecs, durant hores. Això sí, cal saber que el cafè grec és igual que el cafè turc, fortíssim i sense filtrar. Un consell: ni per casualitat se us acudeixi demanar un cafè turc, no fos cas que en esmentar els antics dominadors del país us fessin fora del local.
Per acabar el viatge, és molt recomanable fer una escapada al Pireu. A causa de l'intens trànsit marítim amb les illes gregues, el seu port és un dels més importants de la Mediterrània. Tenim dues opcions: quedar-nos contemplant els vaixells que van i vénen abans d'anar a menjar peix en un dels seus restaurants, o córrer a comprar un bitllet de ferri perquè ens portin a les properes illes d'Hidra, Poros i Egina, i així fer un tastet de la irresistible Grècia insular.

dimarts, 3 de setembre de 2013

La pàtria del Porto

Reportatge publicat al diari Ara el 18 d'agost del 2013
Situada a la desembocadura del Douro, la segona ciutat portuguesa ho deu tot al riu. Amb una població acollidora, una gastronomia i un vi excel·lents i un bon equilibri entre les visites culturals i les activitats d'oci, és un lloc ideal per fer-hi una escapada
Quan sortim de casa, els catalans tenim una persistent tendència a viatjar cap al "nord enllà" que esmentava Espriu, en direcció a França, o en direcció a l'est, per retrobar-nos amb els nostres orígens mediterranis. Ens costa més desplaçar-nos cap a ponent i creuar els Monegres i el nord de Castella. I això que hi ha molt a veure, més enllà de Saragossa. Si ens desplacem en cotxe, seguir el curs del riu Duero és una experiència gratificant. A partir de Burgos, gaudirem d'un paisatge plaent, resseguint una vall de pendent suau a la vora de la qual creixen les vinyes amb què s'elaboren alguns dels millors vins de la Península.
Passat Zamora, el riu abandona la Meseta i, de manera abrupta, entra a Portugal. El Duero es converteix en el Douro, o riu d'or, per les pedretes daurades que s'hi trobaven, tot i que per extensió també podria ser per la prosperitat que durant segles va aportar al nord del país del fado. Fins que, després de 900 quilòmetres de recorregut, arriba a Porto i fon les seves aigües amb les de l'Atlàntic.
A Porto, el motor econòmic del nord de Portugal, el Douro és omnipresent. Com si fossin terrasses, els barris de la ciutat s'esglaonen al llarg dels turons que s'aixequen al marge dret del serpentejant i cabalós riu. A la riba oposada, ja en el municipi de Vila Nova de Gaia, s'alineen alguns dels cellers de vi amb més fama del país. I unint les dues vores, una successió de ponts, el més famós dels quals, el Lluís I, és obra de Théophile Seyrig, soci de Gustave Eiffel.
Vi fermentat amb brandi
La ciutat ho deu tot al riu. El seu nom ( o porto , el port) recorda la importància que el Douro va tenir en el desenvolupament de la zona, mentre que el seu nom antic (Porto Cale) va servir per batejar tot un país.
Porto era el punt de sortida cap al Nou Món de l'oli, el blat, la fruita seca i el raïm que es produïen riu amunt, a l'Alto Douro. Va ser sobretot a partir del 1678 que la marca Porto es va fer internacional. La guerra entre el Regne Unit i França va privar les taules britàniques de vins de les Gàl·lies. Fins que, a la recerca de nous proveïdors, els comerciants anglesos van descobrir els portuguesos. En comprovar que els caldos convencionals suportaven malament el transport en vaixell, van adoptar una tècnica que ja s'emprava en un monestir de l'Alto Douro: afegir-hi brandi durant el procés de fermentació. Així aconseguien una beguda amb més alcohol, més dolça i que conservava millor el gust de la fruita.
La ciutat és un destí ideal per a una escapada de cap de setmana. Té unes dimensions abastables, ofereix un bon equilibri entre visites culturals obligades i activitats més prosaiques, la seva gastronomia és excel·lent i té una població local especialment acollidora i disposada a donar un cop de mà al foraster.
Entre els llocs que no ens hem de perdre figuren la Torre dels Clergues, d'estil barroc, 76 metres d'alçada i amb un carilló amb 49 campanes que és un gust sentir; o la catedral, amb un bonic claustre gòtic decorat amb rajola que representa escenes religioses i una església romànica i austera el cos de la qual se sosté sobre unes columnes imponents. Si ens agraden els estils més recarregats, l'interior de l'església de Sant Francesc satisfarà els nostres anhels. Es diu que per decorar-la es van fer servir 300 quilos de pols d'or. És tan ostentosa que, per no ferir susceptibilitats, fa uns anys es va tancar al culte.
Harry Potter i Antoni Gaudí
L'obra civil té també edificis remarcables, com la senyorial estació de San Bento. Les parets del vestíbul estan recobertes amb més de 20.000 rajoles que resumeixen la història de Portugal. Molt a prop hi ha la seu de l'antigament pròspera Borsa de Porto. Per fer-se una idea de riqueses passades, res millor que recórrer les seves sales -la Daurada, la de les Assemblees Generals i l'Àrab, inspirada en l'Alhambra de Granada- en una visita guiada.
Els amants dels llibres tenen una cita inexcusable a la llibreria Lello e Irmão, una de les més boniques del món. És un establiment centenari ubicat en un edifici amb façana modernista, però el que no té preu és la voluptuosa escala interior de fusta: ha aparegut en algunes pel·lícules de Harry Potter i de ben segur que Antoni Gaudí n'hauria signat amb molt de gust l'autoria.
A l'hora de conèixer gent i saber com mengen, toca acostar-se a un mercat. Per fora, el Mercado do Bolhão (1914) sembla uns grans magatzems d'estil clàssic. Les aparences enganyen. El decadent i grandiós edifici amaga un mercat central ple d'activitat comercial entre parades de bacallà, fruita, verdura, flors i carn que donen a un gran pati central.
És evident que a Porto no tot és decadència i decrepitud. El fet de ser, juntament amb Rotterdam, Capital de la Cultura Europea l'any 2001 va deixar a la ciutat una excel·lent sala de concerts. La sòbria i blanca Casa de la Música projectada per l'arquitecte holandès Rem Koolhaas és una de les sales amb millor qualitat acústica del món. Això sí, l'edifici es va acabar quatre anys més tard del que estava previst.
Per anar fent boca abans de dinar, el més apropiat pot ser fer un volt en les embarcacions tradicionals que solquen el Douro o bé visitar algun dels cellers de Vila Nova de Gaia que elaboren vins amb raïm procedent de l'Alto Douro. Les que tenen més fama són Ramos Pinto, Calem i Ferreira, per bé que la més popular és Sandeman gràcies a l'icònic logotip de l'home enfundat en una capa negra.
La visita als cellers acostuma a ser de pagament i finalitza amb la degustació de dues copes de les varietats de Porto més reconegudes: tawny, ruby o white.
A l'hora d'entaular-se, podem triar alguns plats tradicionals, com les tripas à moda do Porto (una mena de fabada), el bacalhau à Gomes de Sá o alguna de les nombroses sopes que proposen els restaurants.
Per a un àpat més lleuger podem optar per una francesinha , un complet entrepà de carn recobert de formatge gratinat i salsa picant. I, de postres, unes natas . Les racions són abundants, així que val més no entusiasmar-se o bé decantar-se per les mitges racions. I tenir en compte que els aperitius que molts establiments serveixen sense que els demanis són de pagament.

Un lloc tradicional per anar a prendre una copa de porto era Solar do Vinho do Porto, un local que disposava d'una carta amb centenars de varietats. La seva situació, dalt d'un turó, permetia als clients gaudir d'unes vistes memorables sobre el Douro. Lamentablement, va tancar fa cosa d'un any. La crisi no perdona, a tot Portugal ho saben bé, i ni tan sols els emblemes perviuen.

dilluns, 24 de juny de 2013

Sydney, la ciutat més feliç del món

Publicat al diari Ara el 23 de juny del 2013
Platja de Bondi (foto: Cristina D.C.)
Fundada famés de dos segles per enviar-hi els presos britànics, Sydney és avui una de les ciutats més multiculturals del planeta i una de les que té més qualitat de vida. Ofereix al visitant més activitats que monuments, i espais naturals esplèndids.
Sydney és una ciutat oberta al mar i de cels blaus amb un envejable equilibri entre espai urbà i natura. Els seus habitants gaudeixen d'un clima temperat semblant al de Barcelona i, amb un nivell de renda superior al de la capital catalana, són uns mestres a aprofitar el temps lliure cada dia a partir de les sis de la tarda, quan acaben de treballar i els comerços tanquen les portes. Amb raó els australians són, per tercer any consecutiu, els ciutadans més feliços del món, segons una enquesta de l'OCDE. I segons l'índex de desenvolupament humà que elabora l'ONU, el seu país és el segon millor del món on viure, només per darrere de Noruega.
La ciutat s'estén al voltant de l'esplèndida badia de Jackson. A la riba sud hi ha el pont de ferro, que des del 1832 creua el port i la blanca Opera House, que, amb una coberta amb forma de veles, homenatja els fundadors de l'urbs, arribats a finals del segle XVIII del Vell Continent.
Encara avui, l'emblemàtic edifici de l'òpera és testimoni d'una de les grans aficions dels sydneysiders (els habitants de Sidney), la vela. Cada 26 de desembre, en ple estiu austral, les aigües de la badia s'omplen amb centenars d'embarcacions de totes les mides per seguir en directe un dels esdeveniments més celebrats de l'any, la sortida de la regata Sydney-Hobart.
Els habitants de Sydney són uns apassionats de l'esport. A qualsevol hora del dia, pels seus carrers i parcs immensos es veuen homes i dones de qualsevol edat i condició anant amb bicicleta o corrent, i fins i tot al metro és habitual trobar-se amb grups de nois que es dirigeixen cap a alguna de les cinquanta platges que hi ha repartides pels voltants amb les seves planxes de surf sota el braç.
La ciutat respira qualitat de vida. Els treballadors de les empreses solen fer horari continuat i, quan acaben les seves obligacions laborals, s'entreguen amb passió a les seves aficions incomptables i conquereixen els espais públics, les terrasses i els locals de restauració. Això sí, la ciutat no és precisament barata. Un bitllet senzill de metro o autobús costa l'equivalent a tres euros, un cafè dos i mig, una cervesa prop de quatre i un sopar normalet entre 25 i 30.
Tot i ser majoritàriament de procedència britànica i irlandesa, els australians són curiosos, hedonistes, xerraires i extrovertits. I grans bevedors de cervesa, també. Però gaudeixen de la vida a l'aire lliure i tenen ganes de conèixer a qui acaba d'arribar de la vella Europa, on tenen les seves arrels culturals. Són anglosaxons, sí, però anglosaxons llatins.
Centre de reclusió de convictes
La ciutat va ser fundada el 1788 com a centre de reclusió de convictes provinents del Regne Unit. Obligats a treballar, aquells presoners van construir els primers camins, ponts i edificis públics de l'assentament. Durant el segle XIX, Sydney es va expandir gràcies a la massiva arribada de colons britànics. Es va convertir en la primera ciutat d'Austràlia i en el port de desembarcament de nous contingents de presos, morts de gana i buscavides que, després d'una llarga i perillosa singladura, arribaven amb l'anhel de fer-se rics amb l'or que esperaven trobar a l'interior del continent.
A principis del segle XX, la conurbació ja superava el milió d'habitants. En paral·lel, la població aborigen havia passat d'unes 8.000 persones a uns pocs centenars a causa dels brots de verola importats d'ultramar i de les matances protagonitzades per l'home blanc.
Avui, Sydney és una de les ciutats més multiculturals del planeta. Un terç dels seus habitants són nascuts al Regne Unit, la Xina, Nova Zelanda, el Vietnam, el Líban, l'Índia, Itàlia i les Filipines. La xifra de persones provinents de Malta és tan alta que durant un temps es va dir que hi havia més maltesos a Austràlia que a la petita illa mediterrània.
Tot i que té 3,6 milions d'habitants, el centre urbà és relativament petit, el centre de negocis i poc més. La resta de la ciutat és una successió d'urbanitzacions disperses i de parcs urbans, com el Jardí Botànic, de trenta hectàrees, Hyde Park i el Centennial Park.
Per a viatgers poc urbanites
A més de l'Opera House, Sydney té altres edificis emblemàtics al barri de The Rocks, el més antic, o la torre de comunicacions de 260 metres d'alçada que domina el districte financer, i des de la qual es pot veure una espectacular panoràmica de la badia de Jackson, les llunyanes Blue Mountains i la immensitat de l'oceà Pacífic. També val la pena agafar un dels nombrosos ferris que creuen la badia i visitar el zoo Taronga per conèixer de primera mà la fauna autòctona -cangurs, coales, uombats...-. O descobrir els escenaris dels Jocs Olímpics del 2000.
Però no ens enganyem: Sydney és una destinació per a viatgers poc urbanites. Amb poc més de dos segles d'història, la ciutat ofereix al visitant europeu moltes més activitats per fer que no pas monuments per veure. És una ciutat per anar en bici, aprendre a fer surf a la glamurosa platja de Bondi o immersió, passejar pels penya-segats, veure un partit de rugbi o de futbol australià, gaudir de la nit o d'una bonica posta de sol al seu espectacular port natural. I, per descomptat, és la porta d'entrada de tot un continent.
A Sydney, els amants de la natura tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb les grans metròpolis. Dins dels límits metropolitans hi ha quatre parcs nacionals. El més accessible és el Harbour National Park, el parc nacional del port. Més allunyats hi ha el Royal National Park, que inclou algunes de les platges més boniques del país, i el Botany Bay, el punt on James Cook va trepitjar terra australiana per primer cop, el 1770. I vint quilòmetres al nord s'estén el gegantí parc de Ku-ring-gai, tres vegades més gran que la ciutat de Barcelona.
De tota manera, viure envoltat de natura té alguns inconvenients. Als parcs urbans hi viu una espècie d'aranya (l' atrax robustus ) que és potencialment mortal, i a les platges més solitàries hi pot haver taurons.
Cap problema, només cal acostumar-se a la seva amenaça. I, al final de la jornada, podem celebrar que seguim vius menjant un bon plat defish and chips al costat de l'oceà o bé autèntica cuina tailandesa o italiana en algun dels nombrosos restaurants de la ciutat.

dilluns, 20 de maig de 2013

L'Havana que mai canvia

Publicat al diari Ara el 19 de maig del 2013
El Malecón de l'Havana / Foto: Elemaki

L'Havana és moltes coses alhora. La capital cubana és un museu a l'aire lliure que permet contemplar l'arquitectura dels quatre últims segles i un llibre d'història sobre el colonialisme, l'esclavitud i la revolució. És un privilegiat mirador des d'on es pot gaudir del mateix mar que van solcar els vaixells que durant segles van comerciar amb les seves riqueses i un port on avui fondegen alguns mercants plens d'òxid. La ciutat emana alegria i decadència, passat i present. Els carrers de la que va ser perla colonial tant són una passarel·la per la qual les dones, més que caminar, desfilen, com una fira de brocanter on pots comprar objectes de tot tipus i mobles centenaris. Els treballs de restauració realitzats a Habana Vieja contrasten amb l'equilibri precari en què estan els edificis dels barris menys cèntrics, castigats pel salnitre, la falta de manteniment i el pas del temps.
Alguns autors han escrit que a l'Havana els rellotges sembla que s'hagin aturat a finals dels anys cinquanta. La imatge no pot ser més encertada. Si compares una foto del Malecón de mitjans del segle XX amb la realitat, t'adones que gairebé res ha canviat. Els edificis, la senyalització dels carrers i fins i tot molts vehicles que hi circulen són els mateixos que fa mig segle, quan el trànsit era més intens.
L'Havana està plena d'edificis històrics. Conserva una Plaza de Armas on es feia el mercat i les parades militars i tres castells (Real Fuerza, El Morro i San Salvador de la Punta), també del segle XVI, fets per defensar-se dels atacs pirates i dels anglesos.
Del segle XVII té una estàtua de bronze, la Giraldilla, que és el símbol de la ciutat i de la marca de rom Havana Club; algunes cases; el convent de Santa Clara, i l'ermita del San Cristo del Buen Viaje. Del XVIII es pot veure la residència dels governadors espanyols de l'illa, el palau dels marquesos d'Aguas Claras o la catedral. Del XIX hi ha edificis com la seu de l'empresa Bacardí, fundada el 1862 pel català Facund Bacardí i Massó, i de principis del XX crida l'atenció el Capitoli, testimoni de les excel·lents relacions amb els Estats Units poc després de la independència de Cuba.
De l'escassa producció d'edificis o monuments remarcables construïts per la revolució castrista, es pot fer esment del Memorial Granma, una estructura de vidre que guarda els vehicles del dictador Batista o el iot que, el 1956, va traslladar Fidel fins a l'illa.
Violència i negocis
San Cristóbal de la Habana, com llavors era coneguda la ciutat, era una peça clau per a l'Espanya colonial. Des del seu port es controlaven els interessos de la metròpoli a Amèrica i fins ben avançat el segle XIX la ciutat era més gran que Nova York. Després de la breu ocupació britànica de mitjans del segle XVIII, es va convertir en una capital econòmica que atreia aventurers i homes de negocis de mig món.
Hugh Thomas, a Historia contemporánea de Cuba , escriu: "[La ciutat] era una barreja de violència i color. Els aristòcrates intentaven tenir un carruatge més luxós que els altres, i les joieries de l'Havana fins i tot eren famoses a Nord-amèrica. [...] El corresponsal de The Times deia que mai havia vist, ni a París, tants cafès i tan sumptuosos, sempre plens de gent. Es bevien immenses quantitats de vi català".
Bona part de les grans fortunes del país es van fer gràcies al tràfic de mà d'obra esclava que treballava a les extenses plantacions de sucre. La majoria d'homes i dones arrencats a la força de l'Àfrica eren desembarcats a l'Havana; només entre el 1823 i el 1865 hi van arribar 400.000 negres. La possessió d'esclaus estava més o menys acceptada socialment. Es considerava que no es tenien per gust, sinó perquè era l'única manera de fer rendibles els camps. Tot i això, els viatgers que van conèixer aquella forma d'explotació consideraven que, almenys en l'aspecte material, els esclaus de Cuba vivien millor que els obrers de les primeres indústries angleses.
Vida al ralentí
L'Havana actual té poc a veure amb el que va ser. És més assossegada i silenciosa, menys dinàmica però igualment atractiva. Encara que sigui al ralentí i amb talls de subministrament elèctric, la ciutat funciona. La gent va a treballar, però ho fa tard. Els autobusos circulen, però mai saps quan passaran. Als carrers hi ha llum, tot i que molts fanals estan apagats. Una cosa no ha canviat: cada dia a les nou del vespre tots els turistes estan convocats a la canonada que, des de fa quatre segles, es dispara des del castell de San Carlos de la Cabaña, que recorda l'hora en què es tancaven les portes de la ciutat.
A cinc quilòmetres d'Habana Vieja, seguint el Malecón, està El Vedado, un barri benestant construït a l'estil nord-americà. Els carrers tenen números en lloc de noms i els sumptuosos habitatges conserven uns luxes que fan caure d'esquena. Passejant pels seus carrers és fàcil que un veí et convidi a casa seva, un pis amb sis habitacions, cadascuna d'elles amb un quarto per canviar-se on, fàcilment, hi cabrien un llit de matrimoni i un parell d'armaris. O que t'ensenyi el Lincoln Continental que guarda al garatge de casa, un impressionant cotxe que va pertànyer a la dona de Batista.
L'Havana és una ciutat per passejar-hi sense rumb fix, aturant-se en llocs de visita obligada com la Bodeguita del Medio, on pots prendre un mojito o recrear la visita d'il·lustres com Hemingway, Errol Flynn o Pablo Neruda. És també la manera de descobrir joies modernistes amagades, locals on es practica la santeria, veure una baralla de galls en un antre o deixar-se portar pels ritmes frenètics de músics desconeguts en qualsevol racó d'Habana Vieja (per cert, als cubans parleu-los de son ; la salsa és per menjar).
Parlant de menjar: per sopar, res com un paladar , un restaurant privat, de preus i qualitat desconeguts fins que t'has assegut a taula. Com a fi de festa, un dels espectacles de cabaret que ofereixen el mític Tropicana o el Parisién, amb dotzenes de noies ballant sobre l'escenari vestides amb quatre plomes. Per sentir-se transportat a l'època d'Al Capone i les grans bandes de música.

dimecres, 27 de febrer de 2013

Obrim les inscripcions per al curs de narrativa de viatges


Ja està oberta la matrícula per al curs online de narrativa de viatges, que impartiré en col·laboració amb Pas9.
Per a més informació, podeu escriure a pas9nou@gmail.com

FUNCIONAMENT DEL CURS 
El curs és cent per cent on line. Això significa que, visquis on visquis, podràs aprendre des de casa o des d’on tu vulguis, sense necessitat d’efectuar cap tipus de desplaçament.
Llegir, escriure, compartir, comentar: aprendre.
A diferència dels cursos presencials, aquest curs es basa en un treball individual de lectura i d’escriptura que després posarem en comú i comentarem entre tots. Això significa que no s’impartiran classes, enteses en el sentit del professor que dicta la lliçó i d’uns alumnes que prenen apunts.
Sí que hi haurà tutories personalitzades i un sistema de correcció dels treballs realitzats pels alumnes.
Guió. Abans de l’inici del curs, l’alumne haurà d’haver rebut el guió que conté la matèria a desenvolupar i les pràctiques a realitzar al llarg del curs.
Lectures. Durant el curs, els alumnes hauran de llegir tres llibres de viatges en els quals es basaran algunes de les pràctiques a realitzar.
Pràctiques. Són part fonamental del curs i estaran basades tant en les lectures com en els textos escrits pels alumnes.
Avaluació. Tots els textos escrits pels alumnes seran corregits i editats pel professor, que farà un comentari o una valoració general sobre el contingut, la forma d’elaborar-lo i, si s’escau, com es podria millorar. El curs no ofereix un sistema d’avaluació per part del professor.
El blog. El curs disposarà d’un blog on penjarem els treballs i que entre tots ens encarregarem d’alimentar.
Comunicació. Professor i alumne contactaran de forma individualitzada i per correu electrònic. Per a qüestions d’interès de tots els participants, crearem una llista de correu electrònic on figuraran tots els alumnes.
Tutories. Els dilluns a la tarda, de 16 h a 19 h, i via Skype, el professor atendrà les consultes i dubtes dels alumnes.
DATES: del 22 d’abril al 28 de juny  (10 setmanes)
PREU: 170 euros
Continguts:
Viatjar ha estat des de sempre una oportunitat per sortir de la rutina i del nostre entorn habitual. Viatjar ens serveix per somiar i per descobrir el món per nosaltres mateixos, sense necessitat d’intermediaris que ens expliquin com són les coses en realitat. Viatjar ens serveix per desmentir o confirmar tòpics i eliminar prejudicis. Ens permet veure les coses des de l’altra banda, veure i viure de primera mà com són la gent, els pobles, les ciutats i els paisatges d’altres països. Però també ens permet descobrir el que tenim al costat de casa. Perquè el viatge pot ser a destins paradisíacs llunyans i als llocs fantàstics que tenim més a la vora.
La narrativa de viatges és un gènere literari tan antic com la mateixa literatura. Ja els clàssics van tenir la necessitat o el desig de conèixer cultures diferents de la seva i d’explicar-ho després, un cop tornaven a casa. La Història d’Heròdot, la Geografiad’Estrabó o fins i tot l’Odissea d’Homer es poden llegir com a llibres de viatges malgrat ser també llibres d’història, de geografia o novel·les.
La lectura dels llibres que van escriure autors com Josep Conrad, Richard Burton, Flaubert, Hemingway, Ibn Battuta, Kipling, Marco Polo, Mark Twain, Alí Bey, Nicolas Bouvier, Bruce Chatwin, Kapuscinsk o Colin Thubron ens han permès viatjar pels cinc continents sense necessitat de fer les maletes.
A qui es dirigeix el curs?
El curs es dirigeix a tothom que tingui ganes d’escriure sobre els seus viatges i als nombrosos lectors del gènere:
–Pares o mares de família que volen explicar en el Facebook o en una llista tancada de mails com han passat l’últim cap de setmana fora de casa amb els nens.
–Grups d’amics que pretenen explicar en directe el viatge d’un mes al Marroc o a Tailàndia perquè les persones més properes estiguin al corrent de les seves peripècies.
–Parelles que obren un blog per explicar el seu viatge de noces.
–Persones que viuen en una ciutat o un país diferent dels seu habitual i han obert un blog per explicar-ho.
–Persones que després d’un viatge a un país determinat, van quedar tan impregnades d’aquella realitat que volen mantenir-hi el contacte i seguir aprenent a través d’un blog.
–Viatgers impenitents que volen explicar el seu viatge de la volta al món d’un o dos anys a mesura que van saltant de país en país.
–Els que volen escriure un llibre explicant el seu gran viatge.
–I, en general, a tothom que vulgui aprofundir en el gènere com a lector.
Què oferim
El curs ofereix les eines necessàries per iniciar-se o aprofundir en l’apassionant gènere de la narrativa de viatges. Parlarem d’alguns dels millors autors que ha donat i dels seus estils, de les diferents maneres de relatar un viatge, de trucs per captar l’atenció del lector i de totes les possibilitats que les noves tecnologies posen al nostre abast perquè, si ens decidim a posar per escrit experiències personals, els nostres textos tinguin la màxima difusió que sigui possible.
Abordarem quins són els ingredients que a la força ha de tenir un text sobre viatges i les virtuts que un autor hauria de tenir, reflexionarem sobre la millor manera d’afrontar el relat d’una experiència viscuda i sobre la importància de portar un bloc de notes on quedi constància de tot el que hem vist i hem viscut.
Tampoc no oblidarem que escrivim per a nosaltres mateixos però també per ser llegits, així que donarem consells perquè el text transmeti l’esperit dinàmic que tot viatge comporta i perquè les nostres descripcions i converses permetin al lector veure i sentir el que nosaltres hem vist i escoltat com si en fos el protagonista.
I, sobretot, parlarem molt de viatges i d’escriure, de com seguir el nostre camí sense renunciar mai a l’escriptura.
El curs ha de servir perquè tots els participants, després de l’última sessió, siguin millors lectors i estiguin més capacitats per escriure sobre els seus viatges.
Direcció
Gabriel Pernau és periodista des de fa prop de trenta anys i ha escrit una dotzena de llibres, tres dels quals sobre viatges: A la Xina amb bicicleta (en català a La Campana, 1997, en castellá a Ediciones B, 1998), Tot Cuba amb bicicleta (en català a La Campana, 1999; en castellà a Ediciones B, 2000) i Per terres d’Al·là (en català a Brau Edicions, 2006; en castellà al blog http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/). Ha publicat reportatges de viatges a les revistes Altaïr i Viajes National Geographic i al dominical del diari La Vanguardia.
Correu electrònic: gpernau@hotmail.com
Twitter: @GabrielPernau
Si voleu reservar plaça, ompliu trobareu el formulari aquí:
http://pas9nou.wordpress.com/tallers/narrativa-de-viatges-on-line/

dilluns, 12 de novembre de 2012

Marco Polo viatjava sense ordinador


Tot i que han passat només dotze anys, és una eternitat. El 1996, quan preparava el meu viatge a la Xina amb bicicleta, internet t'oferia -així m'ho va semblar en aquell moment- quantitats inabastables d'informació que de cap manera podies trobar a les llibreries ni a les hemeroteques. Dotze anys més tard, comparo la informació que vaig trobar sobre els països pels quals havia de passar -Turquia, Geòrgia, Azerbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan...- amb la que hi ha ara i m'adono que vaig sortir de casa disposat a submergir-me durant quatre mesos en una realitat completament diferent però quasi en la més absoluta inòpia. Per voluntat pròpia, però també perquè encara no existien els smartphones, les tablets o les connexions 3G, l'únic aparell tecnològic que duia dins les alforges era una rústega càmera de fer fotos analògica.
Els viatgers del segle XXI corren pel món carregats amb ferralla tecnològica que els permet estar quasi permanentment connectats. Així, poden narrar el dia a dia del seu viatge quasi en directe, penjant textos, fotos i videos de tot el que els va passant, per a què tothom pugui seguir des de casa les seves vicissituds.
A mi, que sóc una mica romàntic, em tiren més els grans viatgers del XIX i principis del XX. Així que si avui hagués de tornar a fer un viatge com aquell, tornaria a sortir de casa amb el mínim de parament tecnològic. Per viure segons quins viatges al màxim i deixar-te empaltar de tot el que t'envolta, has d'aconseguir desconnectar del món i, almenys per a mi, l'única manera d'aconseguir-ho és, durant els dies, setmanes o mesos que duri l'experiència, reduir al mínim el contacte amb tot el que has deixat enrere. I el que hagis d'explicar, ja ho faràs quan tornis. Al cap i a la fi, si Marco Polo viatjava sense ordinador, per quins set sous no podem fer-ho també nosaltres?

Convida'm a conèixer la teva ciutat

Publicat al diari Ara l'11 de novembre del 2012
Marco Giralucci (foto Walter Fano)

A la xarxa hi ha més de mig miler de blogs escrits des de l'estranger per catalans i en català i sobre qualsevol destinació. Ens centrem en alguns que s'han convertit en guies molt útils per fer una escapada o viure en altres ciutats occidentals
Marc Tió, Marc Esteve i Marco Giralucci viuen a Nova York, Dublín i Venècia. Cadascú des del seu lloc de residència ha posat en marxa un blog que pretén ser una guia de la ciutat que els acull i que s'adreça als catalans que tenen intenció de viatjar-hi. Tots tres es diuen igual que el mític viatger venecià que al segle XIII va descobrir als ulls europeus les meravelles que amagava la Ruta de la Seda. Però a diferència d'ell els Marco Polo del segle XXI expliquen el que veuen des d'un teclat.
L'oferta de blogs de ciutats del món escrits per catalans es multiplica a la mateixa velocitat que augmenta el nombre de catalans que se'n van a viure a l'estranger i tenen ganes d'explicar en la seva llengua tot el que descobreixen.
Eduard Balsebre és un viatger impenitent que nodreix cinc blogs de viatges (El bloc dels viatgesViatge a l'OrientGuia d'AmsterdamGuia de Lisboa i Guia de Samarcanda) La catosfera viatgera, un directori on recopila tots els blogs de viatges escrits en català. Segons el recompte que Balsebre va iniciar fa mig any, a la xarxa hi ha més de mig miler de blogs escrits en català fora de l'Estat. "N'hi ha de quasi qualsevol destinació del planeta, inclosos l'Àrtic i l'Antàrtic", revela. I tot i que el càlcul no inclou els espais que estan inactius o que han deixat de funcionar, la xifra augmenta al ritme d'un 10% o un 15% anual, explica.
L'autor de La catosfera viatgera (lacatosferaviatgera.blogspot.com) destaca que els blogs cada cop són menys un relat adreçat a familiars i amics. Al contrari, els autors són conscients que s'adrecen a un públic més ampli i les agències de publicitat han fixat l'atenció en els que reben més visites.
Unes hores de consulta per internet revelen que encara hi ha molts autors que insisteixen a explicar anècdotes irrellevants (neveres d'Erasmus buides, carnets del Barça de la penya local...) perquè no serveixen per fer entendre al lector com és la ciutat o les persones amb qui conviuen. Però també hi ha multitud d'espais plens d'històries interessants.
Per exemple, les que explica Marc TióCap a Nova York(www.capanovayork.com). Tió, de 37 anys, feia de guionista al programa El club, d'Albert Om, i el 2009 va decidir que necessitava "un canvi bèstia". Poc després d'establir-se a la ciutat dels gratacels, va detectar que molts amics i amics dels amics dels seus amics es posaven en contacte amb ell per demanar-li consells sobre la ciutat. "Si tanta gent m'ho pregunta, és que hi ha una necessitat", es va dir. I es va posar a organitzar rutes per a catalans que visitin la ciutat.
Això d'organitzar rutes per Nova York en català "a la gent li fa molta gràcia", assegura Tió divertit. Ell acompanya persones que viatgen soles i parelles, però també grups d'amics, famílies i, sobretot, gent gran, que no parla idiomes i que necessita ajuda per aclarir-se al metro.
El servei de guia es complementa amb la web, el blog i els comptes de Twitter i Facebook, des d'on ha difós abundant informació sobre l'huracà Sandy. Perquè a banda de guia i enamorat de Nova York, Marc Tió és periodista i col·labora a RAC1. "Sento passió per Nova York i m'encanta descobrir-la i ensenyar-la".
De Nova York a Dublín
A diferència de Tió, Marc Esteve, de 36 anys, no tenia cap intenció professional quan, l'estiu del 2010, va obrir el seu portal. L'únic que pretenia era entretenir-se i posar en pràctica els coneixements adquirits amb el llibre per fer pàgines web que s'acabava de comprar. Així va néixer un espai amb una estètica i un nom poc habituals a internet: Societat de beneficència dels catalans de Dublín (www.dublin.cat). "Sóc una mica romàntic i hi havia hagut un casal a Cuba fundat el 1840 que es deia igual. El títol suggereix també aquesta barreja entre noves tecnologies i el passat. Posar-li Casal català a Dublín hauria estat poc original", ironitza.
L'objectiu d'aquest llicenciat en empresarials, amb vuit anys de residència a Dublín, és donar consells a catalans que vulguin establir-se a la ciutat, més que oferir informació als que hi viatgen, "que per a això ja hi ha les guies". A la seva particular societat de beneficència , Esteve explica trucs sobre els carrers, la gent i l'administració irlandesa que ell va haver de descobrir pel seu compte quan se n'hi va anar a viure i que ara ofereix generosament a les persones que entren a la seva pàgina o que li escriuen per demanar-li consell. "No em suposa cap problema. La utilitat de la web és donar informació; no costa gens aconsellar".
Això sí, últimament ha notat un notable increment de les visites en l'apartat de consells laborals. Per respondre a aquest interès, segurament provinent de catalans que valoren la possibilitat d'emigrar a Irlanda, Esteve ha actualitzat i ampliat la informació disponible.
I cap a Venècia
El plantejament de VenèciAquí (tourveneciaqui.wordpress.com) s'assembla més al de Cap a Nova York que al de la Societat de beneficència. El seu autor és Marco Giralucci, un venecià que ha viscut molts anys a Catalunya i que, de nou al seu país, des de lluny organitza rutes turístiques "en català i des d'un punt de vista català".
"Vaig començar amb un blog sobre Catalunya en italià (Catalogna oggi), després vaig pensar que a molts catalans els agrada Itàlia i que valia la pena explicar-los el país en català. Ara, després d'entrar en contacte amb altres blogs en català sobre ciutats d'Itàlia, m'he decidit a posar en marxa la meva activitat".
Arquitecte i expert en història de l'art, Giralucci també oficia com a perfecte cicerone des de la xarxa. Gràcies a les acurades entrades que escriu, coneixerem la història de nombrosos edificis i artistes venecians, la toponímia local i històries curioses. Per exemple, perquè els GPS es tornen bojos en arribar a Venècia (carrers estrets, noms de carrers repetits...) o que allà es van inventar els girs bancaris, ja al segle XVII, per mediació dels ubics mercaders venecians, que exercien la seva activitat en tots els confins de la Mediterrània.
Per Giralucci, els avantatges d'una guia online respecte a una guia de paper són clars: "És viva, perquè va actualitzant-se contínuament, i sobretot tens la percepció que al darrere sempre hi ha una persona que comunica una experiència".
El que mai no sabrem és si Marco Polo, en el cas d'haver nascut set segles més tard, avui també tindria el seu blog.

Cap a la fi de les guies en paper?
"D'aquí deu anys els smartphones i les tablets actuals s'hauran transformat en aparells que ara semblen de ciència-ficció", assegura Eduard Balsebre. Aquest viatger i bloguer infatigable entén que els blogs són el lloc idoni per a la publicació dels relats viatgers. "Els cronistes de viatges del segle XXI escriuen en un teclat i en segons es llegeix a tot el món", constata. Segons Balsebre hi ha autors de blogs de viatges en català que "són pura literatura" i que el fet d'escriure en la seva llengua "ha significat ocupar l'espai social que estava (i està) buit per la manca de mitjans de comunicació sobre viatges en català".
Balsebre és un convençut dels avantatges que té un blog per a un viatger. "Ofereix una fantàstica alternativa al clàssic quadern de viatge (la llibreta en paper) i permet compartir amb facilitat les experiències i  recomanacions. Tant és així que alguns professionals del món dels viatges cerquen aquest espai com una manera d'arribar a potencials clients".
Respecte a la clàssica guia en paper, els blocs sobre ciutats tenen l'avantatge de poder oferir una actualització contínua dels continguts, la modificació dels que han caducat i la incorporació dels que són novedosos; permeten afegir tries personalitzades; i estan escrits en la teva llengua. Com a inconvenients, Balsebre cita la desconfiança respecte a un autor desconegut que es troba a la xarxa (qui és aquest?). Però això canviarà "radicalment" en pocs anys, vaticina. "Naixeran (estan naixent ara mateix) col·leccions de guies semi-professionalitzades, impulsades per viatgers que tenen força lectors. Aquestes guies-blocs, igual que ara està passant amb els blocs de viatges, es complementaran amb les guies-paper, i amb el temps totes dues conviuran en les noves eines portàtils".
Pep Bernadas, cofundador de la llibreria de viatges Altaïr, valora la "percepció subjectiva i actual" que ofereixen els blocs. Tot i això, està convençut que les guies tradicionals encara tenen recorregut i conviuran amb les noves eines digitals. "Hi haurà una evolució molt ràpida cap al predomini de les aplicacions que, via GPS, et faciliten tota mena d’informacions. Les que hi ha ara són més efectistes que eficaces, plenes d’inexactituds; però milloren ràpid. De tota manera, mentre els cercadors només et donin informacions que en un 90% són repetitives i costi tant de trobar el què realment t’interessa, el paper segueix sent de més fàcil consulta".
Quan surt de viatge, Bernadas opta per combinar la informació que li aporta la guia que sempre du a la butxaca amb la que obté via internet. Ara bé, creu que els webs i blogs tenen les seves limitacions: estan bé quan fan referència a indrets, activitats i altres aspectes que tenen a veure amb els interessos i afinitats dels autors. En canvi, la informació global que s'hi troba acostuma a estar afusellada d'altres fonts.
"A mi m’agrada guardar les guies velles -confessa Bernadas-. Serveixen de suport a la memòria. Sense la Guide Bleu de Turquia que vaig utilitzar el 1976, per exemple, no sabria recordar amb fidelitat els barris vells d’Istanbul. L’Istiqlal Cadessi o la plaça de Taksim no tenen res a veure amb el que eren aleshores. Si un escriptor vol ambientar un personatge a la Barcelona dels anys 60, com ho faria sense una guia d’aquell moment?".


dijous, 25 d’agost de 2011

Viatgers 2.0: mira on som ara mateix

Publicat al diari Ara el 16 d'agost del 2011


Res d’explicar-ho a la tornada, quan siguis a casa. Els protagonistes d’aquest reportatge han fet viatges de llarga durada que han retransmès gairebé en directe a través dels seus blogs. La intenció inicial de tots ells era mantenir el contacte amb familiars i amics perquè estiguessin informats i per evitar que patissin. Però la narració detallada de tot el que els anava succeint els ha permès accedir a una nova forma de compartir la seva aventura. Són els viatgers 2.0.
Comencen a quedar enrere els temps en què els viatges eren un parèntesi en què desconnectàvem del nostre entorn més proper per submergir-nos en una altra realitat. Fins ara, el contacte amb els nostres es limitava a una trucada de tant en tant i a l’enviament d’algunes postals perquè parents i amistats tinguessin, dies o setmanes més tard, constància de les meravelles que havíem vist. Era després, quan tornàvem a casa, que els fèiem el relat complet de la nostra vivència, en llargues, i sovint tedioses, projeccions de dispositives a la paret del menjador.
Avui, et trobis on et trobis, les noves tecnologies permeten estar gairebé sempre connectat. I els viatgers 2.0 ho aprofiten. “Al principi fas el blog per a familiars i amics –explica Francesc Balagué (http://www.rutabaobab.com/), que a finals de juny va finalitzar un periple de setze mesos que l’ha dut a visitar 22 països-. És un esforç, perquè hi has de dedicar moltes hores, però compensa. És una manera de compartir amb els teus i amb tota la gent que, sense conèixer-te, et fa preguntes a partir de coses que tu expliques o et dóna informació actualitzada sobre llocs on pots d’anar. Les sinergies que es creen són brutals”.
A Balagué, el blog li ha servit per aconseguir visats, per evitar allotjaments bruts i per assegurar-se que podia comprar el seu bitllet del Transiberià sense passar per una agència. “Per tot això, i perquè he fet un doctorat sobre multimèdia aplicada al camp educatiu, no veia altra manera de compartir la meva volta al món que no fos amb un blog”
Cris Gros i la seva parella (http://www.loliplanet.com/) van ser dels primers catalans que feien una volta al món i ho explicaven a la xarxa. Cinc anys després de tornar a Barcelona, Gros explica que l’espai que van obrir a internet s’ha convertit en el llibre que no han escrit. “Ens ha aportat moltíssim. En un viatge llarg està molt bé fer l’exercici d’ordenar les fotos, triar les que penjaràs i escriure textos que expliquin el que has fet sense fer-te el pesat. Era la petita feina que ens autoimposàvem, un temps que ens donàvem a nosaltres mateixos, sense haver d’estar pendent d’una cosa o l’altra. I al tornar a casa és un refugi al qual tornar quan enyores aquell viatge”.
Però el que sobretot valora Cris Gros és el feed back que ella i el seu company rebien a través d’internet. Fins que un dia, casualitats de la vida, el contacte virtual va esdevenir tangible. Va succeir en un ciber cafè en un poblet de l’Índia. La parella que tenien al costat es va quedar mirant la seva pantalla i, sorpresos, els va preguntar. “Sou els de Loliplanet?”.
Una de les claus de l’èxit d’un blog és que la persona o persones que l’administren siguin sincers. Si vols que els demés s’obrin, obre’t tu primer. Ara bé, es poden explicar les mil-i-una situacions, algunes d’elles difícils d’entendre a milers de quilòmetres de distància, que es produeixen en un viatge tan llarg? “Quasi totes –confessa la Cris-. Nosaltres només ens vam callar algun tema de salut sense importància que hagués fet patir. Quant a la resta, explicàvem que ens timaven i que ens equivocàvem, les coses que ens sorprenien, la gent que coneixíem i els llocs on havíem estat”.
Jordi Corominas i Anna Jubero (http://www.voltaalmon.com/) van crear el seu blog per mantenir el contacte amb els seus i per retornar a altres viatgers l’ajuda anònima que ells havien rebut quan preparaven el seu. Tot i que s’ho van marcar com una obligació, reconeix que dedicar una o dues hores diàries a escriure i seleccionar fotografies “no és tan agradable quan arribes cansat a l’hostal”.
Però no té cap dubte que ho tornaria a fer. “S’han organitzat quedades entre blogaires que hem fet la volta al món i érem vint o trenta. Segur que n’hi ha d’altres, que no vam localitzar perquè no tenien blog. En certa manera, es podria dir que qui no ha escrit del seu viatge no existeix”.
El de Marc Serena (http://www.lavoltadels25.cat/) és un cas a part. Amb 25 anys, el projecte de fer la volta al món anava associat a la idea d’escriure’n un llibre. Es tractava de conèixer 25 nois i noies de la seva edat i, amb tota la informació compilada, dibuixar un mapa de les inquietuds de la joventut actual. Així, el seu blog esdevé el portaveu del viatge i l’eina de difusió del llibre.
Ell ho compara amb el DVD amb material complementari que regalen amb la compra d’una pel·lícula. “La diferencia respecte d’altres blogs és que explicava coses pensant en el lector, no en mi mateix. O sigui, que no hi vaig penjar la meva foto al Machu Pichu perquè de fotos aixi ja n'hi ha moltes a la xarxa”.
Gràcies al seu treball, Serena va guanyar el premi internacional que cada any atorga l’editorial de guies Lonely Planet al millor blog escrit en llengua no anglesa. Sobre els inconvenients que suposa viatjar connectat, el periodista fa la següent reflexió: “Viatjar ja no es tan romantic com fa un temps. Vas veient la gent que més t'estimes per Skype i fins i tot fa la sensacio que no acabes de marxar del tot”.


Connexió universal
Francesc Balagué, Cris Gros, Jordi Corominas i Marc Serena coincideixen: avui, pots voltar pel món quasi sense deixar d’estar connectat a internet. Tots ells es connectaven cada dos o tres dies, fins i tot cada dia en algun cas. Per remot que fos el lloc on es trobessin, sempre tenien l’omnímeda xarxa al seu abast.
“Recordo un poblet al nord de Laos que no tenia electricitat, només generadors que es posaven en maxa per la tarda –explica Balagué-. Doncs allà també hi havia un bar amb un portàtil i 3G. Es pot dir que internet és ja un servei unniversal. Per això resulta increïble que a Austràlia et cobrin 7 euros l’hora per connectar-te”.
Els viatgers només han trobat limitacions a Cuba i a la Xina. En el país caribeny, internet és un luxe, i en el gegant asiàtic, l’accés a blogs està sotmès a fortes restriccions.

Amb el portàtil a la motxilla
Per als viatgers 2.0, l’accés a la xarxa és una necessitat bàsica, quasi tan indispensable com trobar un lloc per dormir i menjar. Tant és així, que molts opten per endur-se un portàtil. “El fèiem servir per escriure i descarregar fotos –recorda Cris Gros-, perquè en llocs com el glaciar Perito Moreno vam fer-ne 300. Hi ha molta gent que porta l’ordinador. En el nostre cas, dúiem la càmera, els objectius, els carregadors, el mòbil… Ja no venia d’aquí”.
Jordi Corominas i Anna Jubero van decantar-se per un netbook. Per a ell i la seva companya, el petit ordinador és “absolutament indispensable”. Diu que la necessitat d’estar connectat “potser canvia una mica l’essència del viatge, però a nosaltres ens agradava. No volíem estar desconnectats de la nostra vida d’aquí”.
Alguns viatgers reconeixen que el blog els va generar fins i tot certa dependència. Es llevaven pel matí neguitosos per veure si algú havia escrit alguna cosa i els sabia greu si no hi havia cap novetat. El fet de viure de forma simultània dues realitats, impedeix gaudir el viatge al màxim? “Una mica sí –diu Mireia Salvador-, i de fet hi ha viatgers que hi estan en contra. Però en el nostre cas en ha compensat. Ho tornaríem a fer mil vegades”.


Retrat robot
Són joves (entre 25 i 30 anys), tenen estudis universitaris i estan familiaritzats amb les noves tecnologies. Els viatgers 2.0 decideixen emprendre la gran aventura de les seves vides aprofitant que s’han quedat a l’atur o bé demanant una excedència a la feina. Normalment no tenen càrregues familiars ni hipoteques, tot i que també n’hi ha que posen temporalment el seu pis de lloguer abans de desaparèixer durant una llarga temporada.
Els seus viatges acostumen a durar un any i, qüestió de pressupost, solen centrar-se en sud-amèrica i el sud-est asiàtic. Els que s’ho poden permetre, fan extensions al Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà.
Hi ha també excepcions, per suposat. Alguns d’ells han conegut a nois de 17 anys que preparaven el gran viatge abans de començar la carrera.


Els blogaires es tornen reals
Passar un any voltant del món en plena llibertat deixa en la pell dels que ho han viscut una emprenta indeleble. Un cop retornats a casa després de completar una volta al món, la Mireia Salvador i el Marc Elena van decidir desvirtualitzar el petit món que havien creat a través del seu blog i van crear Club de Viatges. Amb la intenció de convertir el club en un punt de trobada de viatgers blogaires de llargues distàncies, l’abril passat van organitzar el primer Congrés Volta al Món, que va aplegar una trentena de blogaires catalans que havien fet el gran viatge, i el juny passat la Marató de Viatges, dins de la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona.