Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatgers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatgers. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 d’agost de 2011

Viatgers 2.0: mira on som ara mateix

Publicat al diari Ara el 16 d'agost del 2011


Res d’explicar-ho a la tornada, quan siguis a casa. Els protagonistes d’aquest reportatge han fet viatges de llarga durada que han retransmès gairebé en directe a través dels seus blogs. La intenció inicial de tots ells era mantenir el contacte amb familiars i amics perquè estiguessin informats i per evitar que patissin. Però la narració detallada de tot el que els anava succeint els ha permès accedir a una nova forma de compartir la seva aventura. Són els viatgers 2.0.
Comencen a quedar enrere els temps en què els viatges eren un parèntesi en què desconnectàvem del nostre entorn més proper per submergir-nos en una altra realitat. Fins ara, el contacte amb els nostres es limitava a una trucada de tant en tant i a l’enviament d’algunes postals perquè parents i amistats tinguessin, dies o setmanes més tard, constància de les meravelles que havíem vist. Era després, quan tornàvem a casa, que els fèiem el relat complet de la nostra vivència, en llargues, i sovint tedioses, projeccions de dispositives a la paret del menjador.
Avui, et trobis on et trobis, les noves tecnologies permeten estar gairebé sempre connectat. I els viatgers 2.0 ho aprofiten. “Al principi fas el blog per a familiars i amics –explica Francesc Balagué (http://www.rutabaobab.com/), que a finals de juny va finalitzar un periple de setze mesos que l’ha dut a visitar 22 països-. És un esforç, perquè hi has de dedicar moltes hores, però compensa. És una manera de compartir amb els teus i amb tota la gent que, sense conèixer-te, et fa preguntes a partir de coses que tu expliques o et dóna informació actualitzada sobre llocs on pots d’anar. Les sinergies que es creen són brutals”.
A Balagué, el blog li ha servit per aconseguir visats, per evitar allotjaments bruts i per assegurar-se que podia comprar el seu bitllet del Transiberià sense passar per una agència. “Per tot això, i perquè he fet un doctorat sobre multimèdia aplicada al camp educatiu, no veia altra manera de compartir la meva volta al món que no fos amb un blog”
Cris Gros i la seva parella (http://www.loliplanet.com/) van ser dels primers catalans que feien una volta al món i ho explicaven a la xarxa. Cinc anys després de tornar a Barcelona, Gros explica que l’espai que van obrir a internet s’ha convertit en el llibre que no han escrit. “Ens ha aportat moltíssim. En un viatge llarg està molt bé fer l’exercici d’ordenar les fotos, triar les que penjaràs i escriure textos que expliquin el que has fet sense fer-te el pesat. Era la petita feina que ens autoimposàvem, un temps que ens donàvem a nosaltres mateixos, sense haver d’estar pendent d’una cosa o l’altra. I al tornar a casa és un refugi al qual tornar quan enyores aquell viatge”.
Però el que sobretot valora Cris Gros és el feed back que ella i el seu company rebien a través d’internet. Fins que un dia, casualitats de la vida, el contacte virtual va esdevenir tangible. Va succeir en un ciber cafè en un poblet de l’Índia. La parella que tenien al costat es va quedar mirant la seva pantalla i, sorpresos, els va preguntar. “Sou els de Loliplanet?”.
Una de les claus de l’èxit d’un blog és que la persona o persones que l’administren siguin sincers. Si vols que els demés s’obrin, obre’t tu primer. Ara bé, es poden explicar les mil-i-una situacions, algunes d’elles difícils d’entendre a milers de quilòmetres de distància, que es produeixen en un viatge tan llarg? “Quasi totes –confessa la Cris-. Nosaltres només ens vam callar algun tema de salut sense importància que hagués fet patir. Quant a la resta, explicàvem que ens timaven i que ens equivocàvem, les coses que ens sorprenien, la gent que coneixíem i els llocs on havíem estat”.
Jordi Corominas i Anna Jubero (http://www.voltaalmon.com/) van crear el seu blog per mantenir el contacte amb els seus i per retornar a altres viatgers l’ajuda anònima que ells havien rebut quan preparaven el seu. Tot i que s’ho van marcar com una obligació, reconeix que dedicar una o dues hores diàries a escriure i seleccionar fotografies “no és tan agradable quan arribes cansat a l’hostal”.
Però no té cap dubte que ho tornaria a fer. “S’han organitzat quedades entre blogaires que hem fet la volta al món i érem vint o trenta. Segur que n’hi ha d’altres, que no vam localitzar perquè no tenien blog. En certa manera, es podria dir que qui no ha escrit del seu viatge no existeix”.
El de Marc Serena (http://www.lavoltadels25.cat/) és un cas a part. Amb 25 anys, el projecte de fer la volta al món anava associat a la idea d’escriure’n un llibre. Es tractava de conèixer 25 nois i noies de la seva edat i, amb tota la informació compilada, dibuixar un mapa de les inquietuds de la joventut actual. Així, el seu blog esdevé el portaveu del viatge i l’eina de difusió del llibre.
Ell ho compara amb el DVD amb material complementari que regalen amb la compra d’una pel·lícula. “La diferencia respecte d’altres blogs és que explicava coses pensant en el lector, no en mi mateix. O sigui, que no hi vaig penjar la meva foto al Machu Pichu perquè de fotos aixi ja n'hi ha moltes a la xarxa”.
Gràcies al seu treball, Serena va guanyar el premi internacional que cada any atorga l’editorial de guies Lonely Planet al millor blog escrit en llengua no anglesa. Sobre els inconvenients que suposa viatjar connectat, el periodista fa la següent reflexió: “Viatjar ja no es tan romantic com fa un temps. Vas veient la gent que més t'estimes per Skype i fins i tot fa la sensacio que no acabes de marxar del tot”.


Connexió universal
Francesc Balagué, Cris Gros, Jordi Corominas i Marc Serena coincideixen: avui, pots voltar pel món quasi sense deixar d’estar connectat a internet. Tots ells es connectaven cada dos o tres dies, fins i tot cada dia en algun cas. Per remot que fos el lloc on es trobessin, sempre tenien l’omnímeda xarxa al seu abast.
“Recordo un poblet al nord de Laos que no tenia electricitat, només generadors que es posaven en maxa per la tarda –explica Balagué-. Doncs allà també hi havia un bar amb un portàtil i 3G. Es pot dir que internet és ja un servei unniversal. Per això resulta increïble que a Austràlia et cobrin 7 euros l’hora per connectar-te”.
Els viatgers només han trobat limitacions a Cuba i a la Xina. En el país caribeny, internet és un luxe, i en el gegant asiàtic, l’accés a blogs està sotmès a fortes restriccions.

Amb el portàtil a la motxilla
Per als viatgers 2.0, l’accés a la xarxa és una necessitat bàsica, quasi tan indispensable com trobar un lloc per dormir i menjar. Tant és així, que molts opten per endur-se un portàtil. “El fèiem servir per escriure i descarregar fotos –recorda Cris Gros-, perquè en llocs com el glaciar Perito Moreno vam fer-ne 300. Hi ha molta gent que porta l’ordinador. En el nostre cas, dúiem la càmera, els objectius, els carregadors, el mòbil… Ja no venia d’aquí”.
Jordi Corominas i Anna Jubero van decantar-se per un netbook. Per a ell i la seva companya, el petit ordinador és “absolutament indispensable”. Diu que la necessitat d’estar connectat “potser canvia una mica l’essència del viatge, però a nosaltres ens agradava. No volíem estar desconnectats de la nostra vida d’aquí”.
Alguns viatgers reconeixen que el blog els va generar fins i tot certa dependència. Es llevaven pel matí neguitosos per veure si algú havia escrit alguna cosa i els sabia greu si no hi havia cap novetat. El fet de viure de forma simultània dues realitats, impedeix gaudir el viatge al màxim? “Una mica sí –diu Mireia Salvador-, i de fet hi ha viatgers que hi estan en contra. Però en el nostre cas en ha compensat. Ho tornaríem a fer mil vegades”.


Retrat robot
Són joves (entre 25 i 30 anys), tenen estudis universitaris i estan familiaritzats amb les noves tecnologies. Els viatgers 2.0 decideixen emprendre la gran aventura de les seves vides aprofitant que s’han quedat a l’atur o bé demanant una excedència a la feina. Normalment no tenen càrregues familiars ni hipoteques, tot i que també n’hi ha que posen temporalment el seu pis de lloguer abans de desaparèixer durant una llarga temporada.
Els seus viatges acostumen a durar un any i, qüestió de pressupost, solen centrar-se en sud-amèrica i el sud-est asiàtic. Els que s’ho poden permetre, fan extensions al Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà.
Hi ha també excepcions, per suposat. Alguns d’ells han conegut a nois de 17 anys que preparaven el gran viatge abans de començar la carrera.


Els blogaires es tornen reals
Passar un any voltant del món en plena llibertat deixa en la pell dels que ho han viscut una emprenta indeleble. Un cop retornats a casa després de completar una volta al món, la Mireia Salvador i el Marc Elena van decidir desvirtualitzar el petit món que havien creat a través del seu blog i van crear Club de Viatges. Amb la intenció de convertir el club en un punt de trobada de viatgers blogaires de llargues distàncies, l’abril passat van organitzar el primer Congrés Volta al Món, que va aplegar una trentena de blogaires catalans que havien fet el gran viatge, i el juny passat la Marató de Viatges, dins de la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona.