La pàtria del Porto

Reportatge publicat al diari Ara el 18 d'agost del 2013

Situada a la desembocadura del Douro, la segona ciutat portuguesa ho deu tot al riu. Amb una població acollidora, una gastronomia i un vi excel·lents i un bon equilibri entre les visites culturals i les activitats d'oci, és un lloc ideal per fer-hi una escapada

Quan sortim de casa, els catalans tenim una persistent tendència a viatjar cap al "nord enllà" que esmentava Espriu, en direcció a França, o en direcció a l'est, per retrobar-nos amb els nostres orígens mediterranis. Ens costa més desplaçar-nos cap a ponent i creuar els Monegres i el nord de Castella. I això que hi ha molt a veure, més enllà de Saragossa. Si ens desplacem en cotxe, seguir el curs del riu Duero és una experiència gratificant. A partir de Burgos, gaudirem d'un paisatge plaent, resseguint una vall de pendent suau a la vora de la qual creixen les vinyes amb què s'elaboren alguns dels millors vins de la Península.

Passat Zamora, el riu abandona la Meseta i, de manera abrupta, entra a Portugal. El Duero es converteix en el Douro, o riu d'or, per les pedretes daurades que s'hi trobaven, tot i que per extensió també podria ser per la prosperitat que durant segles va aportar al nord del país del fado. Fins que, després de 900 quilòmetres de recorregut, arriba a Porto i fon les seves aigües amb les de l'Atlàntic.

A Porto, el motor econòmic del nord de Portugal, el Douro és omnipresent. Com si fossin terrasses, els barris de la ciutat s'esglaonen al llarg dels turons que s'aixequen al marge dret del serpentejant i cabalós riu. A la riba oposada, ja en el municipi de Vila Nova de Gaia, s'alineen alguns dels cellers de vi amb més fama del país. I unint les dues vores, una successió de ponts, el més famós dels quals, el Lluís I, és obra de Théophile Seyrig, soci de Gustave Eiffel.

Vi fermentat amb brandi

La ciutat ho deu tot al riu. El seu nom ( o porto , el port) recorda la importància que el Douro va tenir en el desenvolupament de la zona, mentre que el seu nom antic (Porto Cale) va servir per batejar tot un país.

Porto era el punt de sortida cap al Nou Món de l'oli, el blat, la fruita seca i el raïm que es produïen riu amunt, a l'Alto Douro. Va ser sobretot a partir del 1678 que la marca Porto es va fer internacional. La guerra entre el Regne Unit i França va privar les taules britàniques de vins de les Gàl·lies. Fins que, a la recerca de nous proveïdors, els comerciants anglesos van descobrir els portuguesos. En comprovar que els caldos convencionals suportaven malament el transport en vaixell, van adoptar una tècnica que ja s'emprava en un monestir de l'Alto Douro: afegir-hi brandi durant el procés de fermentació. Així aconseguien una beguda amb més alcohol, més dolça i que conservava millor el gust de la fruita.

La ciutat és un destí ideal per a una escapada de cap de setmana. Té unes dimensions abastables, ofereix un bon equilibri entre visites culturals obligades i activitats més prosaiques, la seva gastronomia és excel·lent i té una població local especialment acollidora i disposada a donar un cop de mà al foraster.

Entre els llocs que no ens hem de perdre figuren la Torre dels Clergues, d'estil barroc, 76 metres d'alçada i amb un carilló amb 49 campanes que és un gust sentir; o la catedral, amb un bonic claustre gòtic decorat amb rajola que representa escenes religioses i una església romànica i austera el cos de la qual se sosté sobre unes columnes imponents. Si ens agraden els estils més recarregats, l'interior de l'església de Sant Francesc satisfarà els nostres anhels. Es diu que per decorar-la es van fer servir 300 quilos de pols d'or. És tan ostentosa que, per no ferir susceptibilitats, fa uns anys es va tancar al culte.

Harry Potter i Antoni Gaudí

L'obra civil té també edificis remarcables, com la senyorial estació de San Bento. Les parets del vestíbul estan recobertes amb més de 20.000 rajoles que resumeixen la història de Portugal. Molt a prop hi ha la seu de l'antigament pròspera Borsa de Porto. Per fer-se una idea de riqueses passades, res millor que recórrer les seves sales -la Daurada, la de les Assemblees Generals i l'Àrab, inspirada en l'Alhambra de Granada- en una visita guiada.

Els amants dels llibres tenen una cita inexcusable a la llibreria Lello e Irmão, una de les més boniques del món. És un establiment centenari ubicat en un edifici amb façana modernista, però el que no té preu és la voluptuosa escala interior de fusta: ha aparegut en algunes pel·lícules de Harry Potter i de ben segur que Antoni Gaudí n'hauria signat amb molt de gust l'autoria.

A l'hora de conèixer gent i saber com mengen, toca acostar-se a un mercat. Per fora, el Mercado do Bolhão (1914) sembla uns grans magatzems d'estil clàssic. Les aparences enganyen. El decadent i grandiós edifici amaga un mercat central ple d'activitat comercial entre parades de bacallà, fruita, verdura, flors i carn que donen a un gran pati central.

És evident que a Porto no tot és decadència i decrepitud. El fet de ser, juntament amb Rotterdam, Capital de la Cultura Europea l'any 2001 va deixar a la ciutat una excel·lent sala de concerts. La sòbria i blanca Casa de la Música projectada per l'arquitecte holandès Rem Koolhaas és una de les sales amb millor qualitat acústica del món. Això sí, l'edifici es va acabar quatre anys més tard del que estava previst.

Per anar fent boca abans de dinar, el més apropiat pot ser fer un volt en les embarcacions tradicionals que solquen el Douro o bé visitar algun dels cellers de Vila Nova de Gaia que elaboren vins amb raïm procedent de l'Alto Douro. Les que tenen més fama són Ramos Pinto, Calem i Ferreira, per bé que la més popular és Sandeman gràcies a l'icònic logotip de l'home enfundat en una capa negra.

La visita als cellers acostuma a ser de pagament i finalitza amb la degustació de dues copes de les varietats de Porto més reconegudes: tawny, ruby o white.

A l'hora d'entaular-se, podem triar alguns plats tradicionals, com les tripas à moda do Porto (una mena de fabada), el bacalhau à Gomes de Sá o alguna de les nombroses sopes que proposen els restaurants.

Per a un àpat més lleuger podem optar per una francesinha , un complet entrepà de carn recobert de formatge gratinat i salsa picant. I, de postres, unes natas . Les racions són abundants, així que val més no entusiasmar-se o bé decantar-se per les mitges racions. I tenir en compte que els aperitius que molts establiments serveixen sense que els demanis són de pagament.

Un lloc tradicional per anar a prendre una copa de porto era Solar do Vinho do Porto, un local que disposava d'una carta amb centenars de varietats. La seva situació, dalt d'un turó, permetia als clients gaudir d'unes vistes memorables sobre el Douro. Lamentablement, va tancar fa cosa d'un any. La crisi no perdona, a tot Portugal ho saben bé, i ni tan sols els emblemes perviuen.

Sydney, la ciutat més feliç del món

Publicat al diari Ara el 23 de juny del 2013

Platja de Bondi (foto: Cristina D.C.)

Fundada famés de dos segles per enviar-hi els presos britànics, Sydney és avui una de les ciutats més multiculturals del planeta i una de les que té més qualitat de vida. Ofereix al visitant més activitats que monuments, i espais naturals esplèndids.

Sydney és una ciutat oberta al mar i de cels blaus amb un envejable equilibri entre espai urbà i natura. Els seus habitants gaudeixen d'un clima temperat semblant al de Barcelona i, amb un nivell de renda superior al de la capital catalana, són uns mestres a aprofitar el temps lliure cada dia a partir de les sis de la tarda, quan acaben de treballar i els comerços tanquen les portes. Amb raó els australians són, per tercer any consecutiu, els ciutadans més feliços del món, segons una enquesta de l'OCDE. I segons l'índex de desenvolupament humà que elabora l'ONU, el seu país és el segon millor del món on viure, només per darrere de Noruega.

La ciutat s'estén al voltant de l'esplèndida badia de Jackson. A la riba sud hi ha el pont de ferro, que des del 1832 creua el port i la blanca Opera House, que, amb una coberta amb forma de veles, homenatja els fundadors de l'urbs, arribats a finals del segle XVIII del Vell Continent.

Encara avui, l'emblemàtic edifici de l'òpera és testimoni d'una de les grans aficions dels sydneysiders (els habitants de Sidney), la vela. Cada 26 de desembre, en ple estiu austral, les aigües de la badia s'omplen amb centenars d'embarcacions de totes les mides per seguir en directe un dels esdeveniments més celebrats de l'any, la sortida de la regata Sydney-Hobart.

Els habitants de Sydney són uns apassionats de l'esport. A qualsevol hora del dia, pels seus carrers i parcs immensos es veuen homes i dones de qualsevol edat i condició anant amb bicicleta o corrent, i fins i tot al metro és habitual trobar-se amb grups de nois que es dirigeixen cap a alguna de les cinquanta platges que hi ha repartides pels voltants amb les seves planxes de surf sota el braç.

La ciutat respira qualitat de vida. Els treballadors de les empreses solen fer horari continuat i, quan acaben les seves obligacions laborals, s'entreguen amb passió a les seves aficions incomptables i conquereixen els espais públics, les terrasses i els locals de restauració. Això sí, la ciutat no és precisament barata. Un bitllet senzill de metro o autobús costa l'equivalent a tres euros, un cafè dos i mig, una cervesa prop de quatre i un sopar normalet entre 25 i 30.

Tot i ser majoritàriament de procedència britànica i irlandesa, els australians són curiosos, hedonistes, xerraires i extrovertits. I grans bevedors de cervesa, també. Però gaudeixen de la vida a l'aire lliure i tenen ganes de conèixer a qui acaba d'arribar de la vella Europa, on tenen les seves arrels culturals. Són anglosaxons, sí, però anglosaxons llatins.

Centre de reclusió de convictes

La ciutat va ser fundada el 1788 com a centre de reclusió de convictes provinents del Regne Unit. Obligats a treballar, aquells presoners van construir els primers camins, ponts i edificis públics de l'assentament. Durant el segle XIX, Sydney es va expandir gràcies a la massiva arribada de colons britànics. Es va convertir en la primera ciutat d'Austràlia i en el port de desembarcament de nous contingents de presos, morts de gana i buscavides que, després d'una llarga i perillosa singladura, arribaven amb l'anhel de fer-se rics amb l'or que esperaven trobar a l'interior del continent.

A principis del segle XX, la conurbació ja superava el milió d'habitants. En paral·lel, la població aborigen havia passat d'unes 8.000 persones a uns pocs centenars a causa dels brots de verola importats d'ultramar i de les matances protagonitzades per l'home blanc.

Avui, Sydney és una de les ciutats més multiculturals del planeta. Un terç dels seus habitants són nascuts al Regne Unit, la Xina, Nova Zelanda, el Vietnam, el Líban, l'Índia, Itàlia i les Filipines. La xifra de persones provinents de Malta és tan alta que durant un temps es va dir que hi havia més maltesos a Austràlia que a la petita illa mediterrània.

Tot i que té 3,6 milions d'habitants, el centre urbà és relativament petit, el centre de negocis i poc més. La resta de la ciutat és una successió d'urbanitzacions disperses i de parcs urbans, com el Jardí Botànic, de trenta hectàrees, Hyde Park i el Centennial Park.

Per a viatgers poc urbanites

A més de l'Opera House, Sydney té altres edificis emblemàtics al barri de The Rocks, el més antic, o la torre de comunicacions de 260 metres d'alçada que domina el districte financer, i des de la qual es pot veure una espectacular panoràmica de la badia de Jackson, les llunyanes Blue Mountains i la immensitat de l'oceà Pacífic. També val la pena agafar un dels nombrosos ferris que creuen la badia i visitar el zoo Taronga per conèixer de primera mà la fauna autòctona -cangurs, coales, uombats...-. O descobrir els escenaris dels Jocs Olímpics del 2000.

Però no ens enganyem: Sydney és una destinació per a viatgers poc urbanites. Amb poc més de dos segles d'història, la ciutat ofereix al visitant europeu moltes més activitats per fer que no pas monuments per veure. És una ciutat per anar en bici, aprendre a fer surf a la glamurosa platja de Bondi o immersió, passejar pels penya-segats, veure un partit de rugbi o de futbol australià, gaudir de la nit o d'una bonica posta de sol al seu espectacular port natural. I, per descomptat, és la porta d'entrada de tot un continent.

A Sydney, els amants de la natura tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb les grans metròpolis. Dins dels límits metropolitans hi ha quatre parcs nacionals. El més accessible és el Harbour National Park, el parc nacional del port. Més allunyats hi ha el Royal National Park, que inclou algunes de les platges més boniques del país, i el Botany Bay, el punt on James Cook va trepitjar terra australiana per primer cop, el 1770. I vint quilòmetres al nord s'estén el gegantí parc de Ku-ring-gai, tres vegades més gran que la ciutat de Barcelona.

De tota manera, viure envoltat de natura té alguns inconvenients. Als parcs urbans hi viu una espècie d'aranya (l' atrax robustus ) que és potencialment mortal, i a les platges més solitàries hi pot haver taurons.

Cap problema, només cal acostumar-se a la seva amenaça. I, al final de la jornada, podem celebrar que seguim vius menjant un bon plat defish and chips al costat de l'oceà o bé autèntica cuina tailandesa o italiana en algun dels nombrosos restaurants de la ciutat.

L'Havana que mai canvia

Publicat al diari Ara el 19 de maig del 2013

El Malecón de l'Havana / Foto: Elemaki

L'Havana és moltes coses alhora. La capital cubana és un museu a l'aire lliure que permet contemplar l'arquitectura dels quatre últims segles i un llibre d'història sobre el colonialisme, l'esclavitud i la revolució. És un privilegiat mirador des d'on es pot gaudir del mateix mar que van solcar els vaixells que durant segles van comerciar amb les seves riqueses i un port on avui fondegen alguns mercants plens d'òxid. La ciutat emana alegria i decadència, passat i present. Els carrers de la que va ser perla colonial tant són una passarel·la per la qual les dones, més que caminar, desfilen, com una fira de brocanter on pots comprar objectes de tot tipus i mobles centenaris. Els treballs de restauració realitzats a Habana Vieja contrasten amb l'equilibri precari en què estan els edificis dels barris menys cèntrics, castigats pel salnitre, la falta de manteniment i el pas del temps.

Alguns autors han escrit que a l'Havana els rellotges sembla que s'hagin aturat a finals dels anys cinquanta. La imatge no pot ser més encertada. Si compares una foto del Malecón de mitjans del segle XX amb la realitat, t'adones que gairebé res ha canviat. Els edificis, la senyalització dels carrers i fins i tot molts vehicles que hi circulen són els mateixos que fa mig segle, quan el trànsit era més intens.

L'Havana està plena d'edificis històrics. Conserva una Plaza de Armas on es feia el mercat i les parades militars i tres castells (Real Fuerza, El Morro i San Salvador de la Punta), també del segle XVI, fets per defensar-se dels atacs pirates i dels anglesos.

Del segle XVII té una estàtua de bronze, la Giraldilla, que és el símbol de la ciutat i de la marca de rom Havana Club; algunes cases; el convent de Santa Clara, i l'ermita del San Cristo del Buen Viaje. Del XVIII es pot veure la residència dels governadors espanyols de l'illa, el palau dels marquesos d'Aguas Claras o la catedral. Del XIX hi ha edificis com la seu de l'empresa Bacardí, fundada el 1862 pel català Facund Bacardí i Massó, i de principis del XX crida l'atenció el Capitoli, testimoni de les excel·lents relacions amb els Estats Units poc després de la independència de Cuba.

De l'escassa producció d'edificis o monuments remarcables construïts per la revolució castrista, es pot fer esment del Memorial Granma, una estructura de vidre que guarda els vehicles del dictador Batista o el iot que, el 1956, va traslladar Fidel fins a l'illa.

Violència i negocis

San Cristóbal de la Habana, com llavors era coneguda la ciutat, era una peça clau per a l'Espanya colonial. Des del seu port es controlaven els interessos de la metròpoli a Amèrica i fins ben avançat el segle XIX la ciutat era més gran que Nova York. Després de la breu ocupació britànica de mitjans del segle XVIII, es va convertir en una capital econòmica que atreia aventurers i homes de negocis de mig món.

Hugh Thomas, a Historia contemporánea de Cuba , escriu: "[La ciutat] era una barreja de violència i color. Els aristòcrates intentaven tenir un carruatge més luxós que els altres, i les joieries de l'Havana fins i tot eren famoses a Nord-amèrica. [...] El corresponsal de The Times deia que mai havia vist, ni a París, tants cafès i tan sumptuosos, sempre plens de gent. Es bevien immenses quantitats de vi català".

Bona part de les grans fortunes del país es van fer gràcies al tràfic de mà d'obra esclava que treballava a les extenses plantacions de sucre. La majoria d'homes i dones arrencats a la força de l'Àfrica eren desembarcats a l'Havana; només entre el 1823 i el 1865 hi van arribar 400.000 negres. La possessió d'esclaus estava més o menys acceptada socialment. Es considerava que no es tenien per gust, sinó perquè era l'única manera de fer rendibles els camps. Tot i això, els viatgers que van conèixer aquella forma d'explotació consideraven que, almenys en l'aspecte material, els esclaus de Cuba vivien millor que els obrers de les primeres indústries angleses.

Vida al ralentí

L'Havana actual té poc a veure amb el que va ser. És més assossegada i silenciosa, menys dinàmica però igualment atractiva. Encara que sigui al ralentí i amb talls de subministrament elèctric, la ciutat funciona. La gent va a treballar, però ho fa tard. Els autobusos circulen, però mai saps quan passaran. Als carrers hi ha llum, tot i que molts fanals estan apagats. Una cosa no ha canviat: cada dia a les nou del vespre tots els turistes estan convocats a la canonada que, des de fa quatre segles, es dispara des del castell de San Carlos de la Cabaña, que recorda l'hora en què es tancaven les portes de la ciutat.

A cinc quilòmetres d'Habana Vieja, seguint el Malecón, està El Vedado, un barri benestant construït a l'estil nord-americà. Els carrers tenen números en lloc de noms i els sumptuosos habitatges conserven uns luxes que fan caure d'esquena. Passejant pels seus carrers és fàcil que un veí et convidi a casa seva, un pis amb sis habitacions, cadascuna d'elles amb un quarto per canviar-se on, fàcilment, hi cabrien un llit de matrimoni i un parell d'armaris. O que t'ensenyi el Lincoln Continental que guarda al garatge de casa, un impressionant cotxe que va pertànyer a la dona de Batista.

L'Havana és una ciutat per passejar-hi sense rumb fix, aturant-se en llocs de visita obligada com la Bodeguita del Medio, on pots prendre un mojito o recrear la visita d'il·lustres com Hemingway, Errol Flynn o Pablo Neruda. És també la manera de descobrir joies modernistes amagades, locals on es practica la santeria, veure una baralla de galls en un antre o deixar-se portar pels ritmes frenètics de músics desconeguts en qualsevol racó d'Habana Vieja (per cert, als cubans parleu-los de son ; la salsa és per menjar).

Parlant de menjar: per sopar, res com un paladar , un restaurant privat, de preus i qualitat desconeguts fins que t'has assegut a taula. Com a fi de festa, un dels espectacles de cabaret que ofereixen el mític Tropicana o el Parisién, amb dotzenes de noies ballant sobre l'escenari vestides amb quatre plomes. Per sentir-se transportat a l'època d'Al Capone i les grans bandes de música.

Sabadell, fisonomia d'una ciutat utilitària

Publicat al diari Ara el 23 de setembre del 2012

El crític d'art Josep Casamartina ens proposa fer un tomb per la seva ciutat, Sabadell, i el primer que diu és que "s'ha enderrocat moltíssim" i que queden "pocs exemples d'arquitectura industrial" del segle XIX i principis del XX. Però quan entra en matèria enumera una llarga llista d'edificis, industrials o no, que val la pena conèixer. És el que té ser un erudit sensible: que per més que l'ampolla estigui mig plena, sempre veuràs totes les joies que s'han deixat perdre.
Casamartina explica que la fesomia actual de Sabadell és hereva d'una "ciutat utilitària, de treball, en què poca gent anava mudada, i això es reflectia en els edificis, que per norma general eren senzills i austers: els dels pobres, per raons òbvies, i els dels rics, per estalviar i també per no ostentar gaire davant les vindicacions obreres i les revoltes". Però en la desaparició d'edificis emblemàtics també hi han tingut a veure els interessos dels propietaris de les fàbriques, afegeix, que quan el negoci va deixar de rutllar van promoure la construcció d'habitatges, i els de l'Ajuntament.
Fins aquí l'ampolla mig buida. Per aquest expert en art espanyol dels segles XIX i XX i especialista en història del tèxtil, l'ampolla mig plena la representen edificis com les antigues indústries reconvertides en una biblioteca municipal (Vapor Badia), l'escola de disseny ESDI (els antics Docks) i la fàbrica Artèxtil, on es conserva la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, que el mateix Casamartina dirigeix. O les 45 xemeneies disseminades enmig de blocs de pisos i que recorden els temps en què Sabadell era el principal centre tèxtil llaner de la Península.
Per als que no tinguin por d'entrar en un cementiri, el nostre cicerone ens recomana visitar el cementiri local, on es poden veure "panteons modernistes esplèndids" i la tomba de Ferran Casablancas, "un dels millors exemples d'escultura funerària de Joan Rebull".
Ara, el que no ens podem perdre és la Torre de l'Aigua (1918). La construcció més emblemàtica de Sabadell servia per abastir d'aigua la població, i pel fet d'estar feta en formigó armat està inclosa en la llista dels 150 elements del patrimoni industrial de Catalunya del Museu de la Ciència i de la Tècnica.

Dues rutes
Casamartina ens ha preparat dues rutes per Sabadell. La primera comença a l'estació de Renfe Centre, ja que just al davant trobem l'Hotel Suís (1902), de Juli Batllevell, "una de les millors mostres del modernisme local", i continuant amunt a mà dreta hi ha la fàbrica Artèxtil (1941) i a l'esquerra la Casa Arimon (1912), obra de Josep Renom, deixeble de Puig i Cadafalch. A mà esquerra ens arribem al carrer Les Paus i trobem les Escoles Municipals (1898) i els safaretjos. Continuem fins a la Casa Turull (1819), on hi ha el Museu d'Art, i baixant pel carrer Sant Joan trobem a banda i banda la neogòtica Casa Taulé (1910) i la Farinera La Pureza, d'estil vienès. Més avall, al carrer Pedregar, hi ha la Casa Duran, un exemple de masia urbana del segle XV, i girant a l'esquerra pel carrer Indústria trobem el Despatx Lluch, modernista. Finalment, passant per la Casa Ponsà, al carrer Tres Creus, acabem al Vapor Badia.
La segona ruta arrenca de l'estació Rambla dels Ferrocarrils, i pujant pel carrer Sant Pau arribem a un dels teatres més antics de Catalunya, el Teatre Principal, construït per F. Molina, l'autor de la plaça Reial de Barcelona. Més amunt arribem al Despatx Coromines (1959), fins a trobar-nos amb l'edifici de La Energía, ara el Museu del Gas. Si girem, trobarem l'antiga Escola Industrial i més enllà el Mercat Central, de Josep Renom. Tornem pel carrer de Gràcia i topem amb la seu de la Caixa d'Estalvis, de Jeroni Martorell, i l'edifici de l'Ajuntament. Casamartina no creu que una visita com aquesta sigui fer turisme. "Sóc bastant enemic de considerar turístiques les ciutats que no ho són. Una altra cosa és que ens agradi conèixer el territori". L'ampolla mig buida.