Publicat a El Periódico el 9 de febrer del 2012
Som menys. El sentit comú i les informacions que anaven apareguent els últims mesos apuntaven cap al que l’Institut d’Estadística de la Generalitat acaba de confirmar: que Catalunya perd població i que això no passava des de la Guerra Civil. Segons l’Idescat, a finals del 2011 érem 1.802 persones menys que a finals del 2010. Les raons de la davallada són diverses i també conegudes. Hi ha més gent que se’n va a viure a altres països que persones que vinguin al nostre i la diferencia entre els que vénen i els que se’n van dóna com a resultat un saldo que resulta insuficient per compensar els pocs fills que tenim.
Com que cada dada estadística reflecteix una realitat complexa, no estarà de més recordar que els 30.242 habitants que Catalunya va perdre entre els anys 1936 i 1940 són, a grans trets, els morts i desapareguts durant la guerra, les persones que es van exilar més tots els nens que van deixar de néixer a causa del conflicte. Clarament, la situació actual no té res a veure amb la de llavors. Però que 72 anys després Catalunya torni a perdre població és significatiu de la situació que estem passant. Per als que abans venien a viure entre nosaltres, Catalunya ha deixat de ser una terra promesa, mentre que cada cop són més els joves i no tan joves sense feina que han de marxar. Però tampoc cal posar-se tremendistes. Si obrim una mica el focus ens adonarem que la pèrdua de 1802 habitants arriba després d’una década en què n’havíem guanyat més d’un milió. És, senzillament, el suflé del totxo que es desinfla. Res sembla apuntar cap a una important caiguda demográfica els pròxims anys. El més probable és que continuem estancats o amb una lleugera tendencia a la baixa. En certa manera, reprenem el camí cap a la Catalunya demogràficament decadent que fa tres quarts de segle ja vaticinava Josep Antoni Vandellós.
