Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodistes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de juny de 2012

Nous nínxols laborals per a periodistes

Publicat al número 156 de la revista Capçalera (juny 2012)
“Deixa de ploriquejar i de dir que tot va malament. Si estàs de bon ànim, trobaràs oportunitats. Tant l’optimista com el pessimista tenen raó, perquè tots dos reflecteixen una part de la realitat, però a l’optimista li van millor les coses. Si tot ho veus malament, l’autoprofecia s’acabarà complint. Mirem enrera: les coses mai han estat fàcils. Sempre dic als periodistes que no deixin els estudis i que es formin, que mirin el que és rellevant, que vegin com funcionen les xarxes socials, que experimentin amb Twitter i Facebook, que aprenguin dels blogs i del que fan les altres empreses. La nostra professió és la més atractiva, apassionant i desafiant del món, perquè influeix en el comportament de les persones i contribueix a canviar mentalitats. Però avui només admet als periodistes amb afany de superació”.
Alfonso Sánchez-Tabernero, director del màster en Gestió d’Empreses de Comunicació de la Universitat de Navarra, evita caure en el desànim. Tot i ser conscient de la sagnia de periodistes que han deixat els successius ERE que han afectat els principals mitjans, creu que hi ha raons per mirar al futur amb esperança. “Hi ha futur perquè hi ha present”, coincideix Josep Lluís Micó, director del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Es creen llocs de treball perquè els ciutadans tenen més necessitat que mai d’estar informats, indica Sánchez-Tabernero. “Encara que vivim una crisi llarga i profunda i que l’ocupació tradicional disminueix, si pensem en la societat veiem que hi ha més consum d’informació que mai. Quan els països creixen, la gent no destina els diners a comprar més pa o més parells de sabates: seria absurd. Se’ls gasta en oci i coneixement”.
Sí, el mercat absorbeix a nous periodistes i n’absorbirà més d’aquí a deu anys, assegura Sánchez-Tabernero, “però només trobaran feina en el nou escenari els professionals amb capacitat innovadora”. Quin sentit té, es pregunta en to provocatiu, que les facultats segueixin formant els alumnes com si tots estiguessin destinats a convertir-se en redactors d’un diari o que se segueixin impartint assignatures com disseny de pàgines de diari?
“El mercat necessita professionals que siguin molt flexibles, capaços d’aprendre, globals, que entenguin les noves tecnologies, que puguin aportar coses noves per aconseguir grans audiències o reduir costos, gent més preparada i més activa. El periodista ha de ser un professional híbrid, que sàpiga manejar mitjans audiovisuals i que sàpiga, això segueix sent fonamental, explicar històries atractives. Qui no doni aquest pas, qui només sàpiga seguir fent lids i titulars, està equivocat”, sentencia el professor de la Universitat de Navarra.
Per a Josep Lluís Micó, “hi ha molts futurs complementaris, petites parcel·les que indubtablement no absorbiran molts informadors però que donen un complement i serveixen d’esperança”.
Però de quins llocs de treball parlen Micó i Sánchez-Tabernero? Unes trucades a tres dels principals mitjans de comunicació catalans confirmen la impressió generalitzada que hi ha estesa en el sector: en l’últim any, a penes han contractat a nous periodistes. Al contrari, han tendit a retallar. Segons la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), els últims tres anys han perdut la feina 5.270 professionals de la comunicació a l’Estat.
Així doncs, qui està contractant actualment periodistes i per fer què? Es fa difícil, per no dir impossible, posar-hi noms. Com a molt, cognoms. I els cognoms més en boga ara mateix són Digital, Xarxa i Portabilitat.
Per fer entendre el grau de confusió que hi ha al voltant de les noves feines per a periodistes, Josep Lluís Micó explica que a Blanquerna han arribat a rebre ofertes de treball exactes però que anomenaven les tasques a realitzar de formes diferents. “Gestor de continguts digitals seria el gran paraigua que aixopluga ocupacions molt diferents i que encara no tenen ni nom. Però l’important és que existeixen”.
El director del grau de Periodisme de la facultat de comunicació Blanquerna inclou sota aquest paraigua els professionals que dins d’un diari, una emissora de ràdio o un canal de televisió s’encarreguen de gestionar l’àrea de participació. “Els mitjans són conscients que tenen un públic cada vegada més competent tecnològicament i que els envia material i comenta les notícies. Això obliga a posar ordre en la informació, a sistematitzar i a filtrar. Si fins ara teníem els periodistes de carrer i els de taula, ara també tenim els de participació”.
Darrera d’aquests professionals més visibles, hi ha empreses i organitzacions de tot tipus que, amb la seva presència a les xarxes socials, blogs i portals propis, s’acaben convertint, elles també, en mitjans per difondre continguts propis o convenients als seus interessos. “Gestionar continguts és més complex que portar el Twitter i el Facebook d’una empresa. Les organitzacions humanes tenen cada cop més la necessitat de comunicar millor, i això crea llocs de treball”, afirma Micó. En aquests casos, els periodistes sovint s’integren en equips pluridisciplinars i treballen al costat de publicistes, tècnics en màrqueting, advocats o economistes.
Una altra possibilitat és l’emprenedoria. Com que no trobem qui ens doni feina i tenim idees, muntem la nostra empresa o ens convertim en autònoms. “Hi tinc moltes esperances dipositades, però tampoc ens passem d’eufòrics –confia Micó-: l’autoocupació en general només serveix per començar a treballar”.
Els periodistes sevillans van convocar el passat 21 d’abril la trobada Se buscan periodistas. La idea força de la reunió era si no ens ofereixen feina, nosaltres la crearem. Els professionals presents en aquella cita van apostar per posar en marxa diversos mitjans de forma autogestionària, i van acabar parlant d’aspectes poc habituals entre els periodistes: crear una cooperativa, elaborar un pla d’empresa i dissenyar un model de negoci o un sistema de finançament basat en les microsubscripcions. Per a Sílvia Cobo, periodista especialitzada en internet i Social Media, ens trobem davant d’un model que podria estendre’s en un futur immediat.
Alfonso Sánchez-Tabernero posa alguns exemples de noves ocupacions periodístiques que ha conegut els últims anys: periodistes que fan de Community Manager o munten webs, els que donen serveis a empreses, els que fan publicacions que després distribueixen en estadis de futbol, farmàcies o grans superfícies…
“Les noves feines solen aparèixer fora dels grans mitjans, que ara mateix estan més preocupats a agafar les tisores que a pensar en el futur. Aquestes companyies depenen de societats que cotitzen en Borsa i, com que els moviments a llarg termini no repercuteixen en la cotització de les seves accions, es limiten a mira en curt”.
Sánchez-Tabernero, que va ser vicerector de la Universitat de Navarra, creu que demà mateix trobarien fàcil col·locació en el mercat els professionals capaços de fer bons productes de no ficció per a la televisió que costin deu vegades menys que els que emeten les cadenes generalistes, aplicacions per a mòbils, instruments de màrqueting per a empreses, productes informatius multisuport o d’escriure reportatges especialitzats sobre temes tan específics com l’indústria farmacèutica o els hidrocarburs.
Ara bé, cal ser realista. I per a Josep Lluís Micó el realisme passa per acceptar que els llocs de treball que es creen en el camp digital no responen, ni per qualitat ni en quantitat, a les expectatives que els grans gurús havien profetitzat. Són feines més precàries en un sector ja de per si precari. “El context actual continua sent de moltes baixes i poques altes. Les noves feines són més residuals que abans i permeten mantenir-se a flot i que periodistes en atur o acabats de llicenciar puguin tenir una feineta. No són jornades completes o responen a necessitats de temporada, de manera que obliga a combinar-les amb altres ocupacions”.
D’aquesta manera, reneix la figura del periodista pluriocupat. A falta de jornades completes, el professional es veu forçat a buscar petites col·laboracions en diferents mitjans i/o a passar-se al que Sánchez-Tabernero anomenava l’altre costat. Tot, per poder sumar un sou a finals de mes. En el cas que es generalitzés aquesta pràctica, molt habitual durant el franquisme, seria un mal símptoma, es lamenta Micó.
Davant del periodista “que ha de fer deu feines per arribar a finals de mes”, Josep Lluís Micó creu que es consolida el periodista estrella a qui tothom reclama perquè ell mateix és una marca. “Tots dos tenen en comú la multiocupació però el contrast és cruel”.
L’altra figura emergent és la del periodista polivalent. Micó i Pere Masip el retrataven l’any 2010 en la  Prospectiva del mercat laboral per a futurs graduats en periodisme, un estudi patrocinat pel Laboratori de Comunicació Digital de Blanquerna. Es tracta de professionals flexibles, capaços d’adaptar-se i que demostren la seva polivalència bé sigui en el camp tecnològic, mediàtic o el temàtic.
En un moment de canvi com l’actual i com a mínim durant uns anys, “el seu èxit està garantit”, vaticinen Micó i Masip. L’adveniment d’aquest professional capaç d’integrar-se ràpid en equips humans complexos i, en alguns casos, d’escriure en diferents seccions ha estat rebut com un manà diví per moltes empreses. Allà on abans es necessitaven dues o tres persones per fer tasques concretes, ara en ocasions n’hi ha prou amb una sola. Per aquesta raó és un dels perfils més buscat per a redaccions petites.
El periodista polivalent, conegut en altres temps com noi per a tot o tot terreny, no suposa de cap manera la desaparició dels especialistes, adverteixen Micó i Masip en el seu estudi. Mentre el primer ofereix “agilitat, nervi i estalvi: supervivència”, el que domina alguns temes a fons és garantia de “qualitat, rigor i profunditat: feina ben feta”.
Sondejant els nous nínxols laborals per a periodistes ens trobem també professionals que han trobat col·locació com a auditors de la informació o en el món de la documentació, i anant una mica més enllà, arribem al portal LinkedIn. Pengem un missatge en el grup Formación para Periodistas i en uns dies diversos professionals ens donen el seu punt de vista. Per a Roberto Vargas, la solució per als periodistes que busquin feina passa per crear nous mitjans a la xarxa. Quins? Vargas parla d’una pàgina web per transmetre en directe les sessions del Congrés de Diputats. Qui la podria comprar?, es pregunta. “Si s’està debatent una llei per als ramaders, el periodista fa la seva pàgina i ven els seus serveis als propis ramaders que vulguin estar informats minut a minut del tràmit de la llei que més els interessa”.
Concha Belanzategui esmenta que ha rebut ofertes per fer de click-worker (escriure o traduir textos breus per a i a través d’internet) o de bloguer “a 40 cèntims la peça”, alhora que explica l’intent dels treballadors d’una televisió local clausurada que, després de fer-se autònoms i d’arribar a un acord amb el propietari, han muntat una societat per explotar la llicència i els equips.
Cadascú explica el seu cas. Silvia Tinoco intenta muntar un servei de premsa per a músics i María Villarreal començarà a treballar en una agència que es dedica al seguiment de mitjans. “Crec que pot ser una sortida interessant quan l’anomenat clipping és a l’ordre del dia”. Davant l’allau de periodistes que tracten de fer-se Community Managers, Lidia López confessa que, tot i que l’e-màrqueting no té res a veure amb el periodisme, “com a mínim ens manté en el món de la comunicació”.
“Avui hi ha moltes possibilitats per experimentar”, evidencia Alfonso Sánchez-Tabernero. El problema, o un dels problemes, per als periodistes és que no hem sabut aprofitar els nous terrenys de joc que s’han obert amb l’eclosió de la societat digital, afegeix Josep Lluís Micó. “Els sectors de l’oci i la publicitat han estat molt més actius que el periodístic. En el darrer Mobile World Congress era impressionant veure la quantitat de divisions i subdivisions per tipus de feina que hi havia. Doncs vols creure que no es feia cap esment al periodisme? Tenim un camí llarguíssim a recórrer”.
El cas dels tablets és paradigmàtic del desconcert que viu el sector. “Un dia se’ns apareix el senyor Steve Jobs, que al cel sigui, ens treu l’Ipad i ens diu ‘mireu quina cosa tan maca!’. Tots diem ‘que bonic’, i de seguida ens preguntem què puc fer per treure-li rendiment? Què fem amb aquest suport a Catalunya? Què fem les universitats per formar gent capaç de pensar més enllà dels suports tradicionals? Anem fent adaptacions, però molt lentament”.
“Hem entrat en una època del canvi continu –sentencia Sánchez-Tabernero-. Només és possible la salvació amb una nova mentalitat”.


Els gabinets no noten la crisi
A tenor del que diuen Josep Lluís Micó i Alfonso Sánchez-Tabernero, els que no semblen notar gaire els embats de la doble crisi (la conjuntural i l’estructural) que viu el periodisme són els gabinets de premsa. Per al director del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, la comunicació és un àmbit que cap organització pública o privada vol menystenir i cada cop hi ha més consciència que la feina s’ha de confiar a professionals, bé creant un gabinet propi o contractant un servei extern.
Segons el director del màster en Gestió d’Empreses de Comunicació de la Universitat de Navarra, els gabinets han guanyat protagonisme en la mesura que s’han aprimat les redaccions i que s’imposa la immediatesa: falta temps per contrastar els comunicats que envien empreses i institucions, així que, depressa-depressa, la informació que arriba serveix per resoldre sense angoixes una pàgina de diari o mig minut d’emissió. “Els gabinets s’han aprofitat de les retallades a les redaccions. A l’altre costat no hi ha crisi”, remata Sánchez-Tabernero.


dijous, 3 de novembre de 2011

Tintin com a excusa

Publicat al blog Paios el 3 de novembre del 2011

Em crida l’atenció els pocs comentaris que hi ha en aquest blog. Diu el gestor de Paios que han tingut 2.000 visites les primeres setmanes, que són bastantes per ser un blog nou i tan especialitzat. Però et poses a buscar comentaris d’altres periodistes sobre el que alguns dels nostres col·legues han escrit i et trobes que n’hi ha molt pocs. Deu ser que no els interessen els escrits? Ho dubto.

Després de la sorpresa inicial, hi penso una mica i m’adono que, contràriament al que sosté bona part de l’opinió pública, en general els periodistes tenim el vici de no opinar, si més no de segons quins temes. Examinem el cas de Twitter. Els periodistes hi escrivim per promocionar els nostres escrits i així demostrar el bons que som, per retwitejar articles dels nostres superiors, de companys de feina o de la competència, i només en alguns casos per abocar-hi les nostres reflexions.
Fa uns dies, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula de Tintin, una de les expressions més utilitzades va ser el hashtag #Tintinhoy. Em va cridar l’atenció que bona part dels tuits anaven signats per periodistes que, a través del personatge de ficció, canalitzaven la mala llet que porten dintre davant del desastrós estat en què es troba la nostra professió. De manera que la majoria de comentaris atribuïen a l’heroi inventat per Hergé les situacions amb què molts de nosaltres es troben cada dia quan arriben a les redaccions o a una roda de premsa.
La contenció per la paraula escrita que patim revela una paradoxa: mentre la major part de la població opina a discreció tant a Twitter com a Facebook, qui millor coneix el valor de la paraula escrita és qui més reticent es mostra a opinar en públic sobre el que passa al món i sobre el que l’afecta a ell o a les persones que l’envolten.
Per què ens costa tant expressar-nos? Que potser tenim por que algú ens assenyali amb el dit mentre crida “sacrilegi, un periodista que pensa!”? Que potser no tenim una ideologia, unes creences i uns sentiments? Llavors, per què som tan pixatintes?
Algunes idees. Els periodistes estem tan acostumats a informar, informar, informar que sovint oblidem que nosaltres també som ciutadans i que tenim el mateix dret que el quiosquer on comprem el diari o que el cambrer que ens serveix el tallat cada matí a exposar en públic el que ens agrada o el que ens neguiteja.
Però no. És com si els periodistes opinéssim poc per tal de mantenir ben amagat dintre nostre el que de veritat pensem. D’aquesta manera, si ens mantenim en silenci, ningú podrà jutjar els nostres articles en funció de la nostra forma de pensar. I ja se sap que la discreció és una bona consellera en aquesta feina, que mai saps en quin mitjà estaràs escrivint demà. A més, el dia menys pensat, les nostres paraules se’ns poden girar en contra. Tu calla i no et posis en embolics.
I per què hauríem d’opinar?, es preguntaran els escèptics. Doncs perquè també formem part d’aquest món. Però –ai!-, resulta que opinar sobre la teva pròpia professió, i més en un moment delicat com aquest, ens podria conduir a un carreró sense sortida. Si som massa sincers, ens podria portar a l’enfrontament amb els nostres companys, els nostres caps o les nostres empreses. Per contra, si mentim, serem condemnats en el més enllà a editar cada dia un suplement de 320 pàgines sobre la vida extraterrenal.
Així doncs, seguim callant, deixem que les empreses vagin fent i seguim escrivint frases enginyoses sobre Tintin en el paradís virtual de Twitter.
I per acabar, companys, us voldria demanar una petició. Sigueu benevolents i no jutgeu aquestes frases desendreçades com una opinió, que mai se sap on ens haurem de guanyar les garrofes el dia de demà.