Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris internet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris internet. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de juny de 2013

Bomb, taliban i wahab: una entrada innocent

Internet pot ser una eina per difondre idees extremistes o per delinquir. Cada dia llegim notícies de xarxes de pederastes o de grups terroristes que es comuniquen o s'organitzen a través de la xarxa. És per això que no ens hauria d'estranyar la notícia que hem conegut aquesta setmana que els Estats Units accedeix de forma sistemàtica a la informació de gegants d'internet com Facebook, Microsoft, Google o Apple per tal de vigilar els nostres moviments i contactes.
Ahir, després de llegir aquesta informació, vaig fer una prova a través del meu blog (http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/). Vaig crear una entrada falsa en què només hi vaig posar tres paraules: bomb, taliban i wahab. En qüestió de segons, vaig detectar que l'entrada acabava de tenir dues visites procedents d'un servidor dels Estats Units. Casualitat? És possible. Que les paraules que vaig teclejar des del meu ordinador van disparar una alarma en un servidor secret a Silicon Valley? És més que probable. Bomb, taliban i wahab (un corrent islamista extrem) són tres paraules que poden ser considerades gens innocents per als cervells que es dediquen a rastrejar la globosfera a la recerca de potencials enemics dels Estats Units.

Senyors de la CIA: no m'ho tinguin en compte. Sóc un home innocent.

divendres, 17 de febrer de 2012

Ai, la premsa! En el fons som uns romàntics...



Pena, molta pena per la situació que viu el sector de la premsa. No em vull posar nostàlgic, recordar l’edat daurada del periodisme escrit ni plantejar-me què pensaria el pare si li hagués tocat viure aquest final de cicle. Mira que se’ns havia avisat per activa i per passiva del que s’acostava. És més, aquests avisos els havíem escrit molts de nosaltres mateixos per als nostres lectors, però arriba l’hora i resulta que els periodistes no estàvem preparats per a això. Encara que de portes enfora semblem uns escèptics i uns descreguts, en el fons som uns romàntics. Estem tan obsedits a conèixer la realitat dels altres que no ens fixàvem en la que frega la nostra pell. I ara, de sobte, descobrim que el tren és a punt de passar-nos per sobre.
Els diaris de paper desapareixen. Queden les pantalles però el negoci fa aigües. I sense negoci, sense empreses periodístiques que facin diners, és molt difícil que hi pugui haver bon periodisme. I no em parleu de periodisme ciutadà, que una cosa és que qui és testimoni d’un succés enviï quatre tuits explicant el que ha vist i una de molt diferent elaborar una informació clara, objectiva i contrastada d’una forma que resulti atractiva per al gran públic.
Dijous passat, Dinaw Mengestu, un escriptor que col·labora en alguns dels grans mitjans dels Estats Units, explicava en una entrevista a El País que el van enviar a Uganda per escriure un gran reportatge, de deu o dotze pàgines. Quan vaig llegir que havia tingut un mes per recollir la informació i un mes més per elaborar-la i convertir-la en un text em van venir ganes de sortir al balcó i posar-me plorar. Dos mesos per fer un reportatge! En aquestes vuit setmanes, un periodista de casa nostra hauria escrit ben bé quaranta pàgines de diari!
És cert, el periodista reconeixia que havia estat un luxe, i d’acord, pocs mitjans al món es poden permetre un luxe qatarià d’aquest calibre. Però si baixem al nivell del nostre país ens trobem que les vies per fer bon periodisme s’extingeixen a una velocitat que alarma als periodistes i que hauria de preocupar també a la resta de la societat. Per al periodista, les tarifes han caigut tan en picat que ja no et pots plantejar d’anar als llocs per parlar amb la gent. Tot ho has de fer per telèfon o mail, de pressa de pressa, perquè si ets freelance i et paguen 150 euros la doble pàgina, l’única manera que et surtin els números és que siguis capaç d’escriure el text en dos dies com a màxim. I passar de seguida a un altre tema, que sigui divertit i enginyós, o sexy, com em va aconsellar una vegada un inexpert cap de secció.
Alguns pensareu que els periodistes hem estat uns ingenus i que no hem tocat de peus a terra, que això d’internet ja es veia venir, que la informació es llegirà cada cop més a les pantalles i que la gent vol accés lliure a la informació. D’acord, a això no ens hi hem oposat els periodistes. El problema és que l’euro i els vint cèntims que paguem –en el millor dels casos- pel nostre diari mai han servit per cobrir el que costa fer-lo. El benefici venia de la publicitat. Abans que existís internet els anunciants bombardejaven a tota la població per arribar a aquella petita part de consumidors que podien comprar els seus productes. Com que des que hi ha internet el bombardeig és micro -només va dirigit a les persones o col·lectius que els interessen- els diaris ja no serveixen per a segons quines campanyes.
Sense publicitat no hi ha negoci, i sense negoci s’han de retallar despeses, acomiadar a gent, tancar corresponsalies a l’estranger o pel territori, reduir el mínim imprescindible el número d’enviats especials i retallar tarifes. Si les coses no canvien, no trigarem a veure algun diari català que només paga els viatges dels periodistes que segueixen al Barça, i que la informació sobre guerres o eleccions s'elabora amb el que qualsevol navegant una mica destre pot aconseguir per internet.
I tot això ens empobreix, fa que la nostra societat sigui menys democràtica i deixa els ciutadans més indefensos davant dels abusos de poder.
Ara bé, les persones interessades a saber què fa Belén Esteban, qui vulgui estar al dia dels últims models d'smartphones i o com ha anat l'entrenament del seu equip de futbol no han de patir. D’informació d’aquesta mai els en faltarà. Les grans cadenes de televisió, Apple o Turkish Airlines ja procuraran de fer-la arribar als seus destinataris de forma puntual.

dijous, 25 d’agost de 2011

Viatgers 2.0: mira on som ara mateix

Publicat al diari Ara el 16 d'agost del 2011


Res d’explicar-ho a la tornada, quan siguis a casa. Els protagonistes d’aquest reportatge han fet viatges de llarga durada que han retransmès gairebé en directe a través dels seus blogs. La intenció inicial de tots ells era mantenir el contacte amb familiars i amics perquè estiguessin informats i per evitar que patissin. Però la narració detallada de tot el que els anava succeint els ha permès accedir a una nova forma de compartir la seva aventura. Són els viatgers 2.0.
Comencen a quedar enrere els temps en què els viatges eren un parèntesi en què desconnectàvem del nostre entorn més proper per submergir-nos en una altra realitat. Fins ara, el contacte amb els nostres es limitava a una trucada de tant en tant i a l’enviament d’algunes postals perquè parents i amistats tinguessin, dies o setmanes més tard, constància de les meravelles que havíem vist. Era després, quan tornàvem a casa, que els fèiem el relat complet de la nostra vivència, en llargues, i sovint tedioses, projeccions de dispositives a la paret del menjador.
Avui, et trobis on et trobis, les noves tecnologies permeten estar gairebé sempre connectat. I els viatgers 2.0 ho aprofiten. “Al principi fas el blog per a familiars i amics –explica Francesc Balagué (http://www.rutabaobab.com/), que a finals de juny va finalitzar un periple de setze mesos que l’ha dut a visitar 22 països-. És un esforç, perquè hi has de dedicar moltes hores, però compensa. És una manera de compartir amb els teus i amb tota la gent que, sense conèixer-te, et fa preguntes a partir de coses que tu expliques o et dóna informació actualitzada sobre llocs on pots d’anar. Les sinergies que es creen són brutals”.
A Balagué, el blog li ha servit per aconseguir visats, per evitar allotjaments bruts i per assegurar-se que podia comprar el seu bitllet del Transiberià sense passar per una agència. “Per tot això, i perquè he fet un doctorat sobre multimèdia aplicada al camp educatiu, no veia altra manera de compartir la meva volta al món que no fos amb un blog”
Cris Gros i la seva parella (http://www.loliplanet.com/) van ser dels primers catalans que feien una volta al món i ho explicaven a la xarxa. Cinc anys després de tornar a Barcelona, Gros explica que l’espai que van obrir a internet s’ha convertit en el llibre que no han escrit. “Ens ha aportat moltíssim. En un viatge llarg està molt bé fer l’exercici d’ordenar les fotos, triar les que penjaràs i escriure textos que expliquin el que has fet sense fer-te el pesat. Era la petita feina que ens autoimposàvem, un temps que ens donàvem a nosaltres mateixos, sense haver d’estar pendent d’una cosa o l’altra. I al tornar a casa és un refugi al qual tornar quan enyores aquell viatge”.
Però el que sobretot valora Cris Gros és el feed back que ella i el seu company rebien a través d’internet. Fins que un dia, casualitats de la vida, el contacte virtual va esdevenir tangible. Va succeir en un ciber cafè en un poblet de l’Índia. La parella que tenien al costat es va quedar mirant la seva pantalla i, sorpresos, els va preguntar. “Sou els de Loliplanet?”.
Una de les claus de l’èxit d’un blog és que la persona o persones que l’administren siguin sincers. Si vols que els demés s’obrin, obre’t tu primer. Ara bé, es poden explicar les mil-i-una situacions, algunes d’elles difícils d’entendre a milers de quilòmetres de distància, que es produeixen en un viatge tan llarg? “Quasi totes –confessa la Cris-. Nosaltres només ens vam callar algun tema de salut sense importància que hagués fet patir. Quant a la resta, explicàvem que ens timaven i que ens equivocàvem, les coses que ens sorprenien, la gent que coneixíem i els llocs on havíem estat”.
Jordi Corominas i Anna Jubero (http://www.voltaalmon.com/) van crear el seu blog per mantenir el contacte amb els seus i per retornar a altres viatgers l’ajuda anònima que ells havien rebut quan preparaven el seu. Tot i que s’ho van marcar com una obligació, reconeix que dedicar una o dues hores diàries a escriure i seleccionar fotografies “no és tan agradable quan arribes cansat a l’hostal”.
Però no té cap dubte que ho tornaria a fer. “S’han organitzat quedades entre blogaires que hem fet la volta al món i érem vint o trenta. Segur que n’hi ha d’altres, que no vam localitzar perquè no tenien blog. En certa manera, es podria dir que qui no ha escrit del seu viatge no existeix”.
El de Marc Serena (http://www.lavoltadels25.cat/) és un cas a part. Amb 25 anys, el projecte de fer la volta al món anava associat a la idea d’escriure’n un llibre. Es tractava de conèixer 25 nois i noies de la seva edat i, amb tota la informació compilada, dibuixar un mapa de les inquietuds de la joventut actual. Així, el seu blog esdevé el portaveu del viatge i l’eina de difusió del llibre.
Ell ho compara amb el DVD amb material complementari que regalen amb la compra d’una pel·lícula. “La diferencia respecte d’altres blogs és que explicava coses pensant en el lector, no en mi mateix. O sigui, que no hi vaig penjar la meva foto al Machu Pichu perquè de fotos aixi ja n'hi ha moltes a la xarxa”.
Gràcies al seu treball, Serena va guanyar el premi internacional que cada any atorga l’editorial de guies Lonely Planet al millor blog escrit en llengua no anglesa. Sobre els inconvenients que suposa viatjar connectat, el periodista fa la següent reflexió: “Viatjar ja no es tan romantic com fa un temps. Vas veient la gent que més t'estimes per Skype i fins i tot fa la sensacio que no acabes de marxar del tot”.


Connexió universal
Francesc Balagué, Cris Gros, Jordi Corominas i Marc Serena coincideixen: avui, pots voltar pel món quasi sense deixar d’estar connectat a internet. Tots ells es connectaven cada dos o tres dies, fins i tot cada dia en algun cas. Per remot que fos el lloc on es trobessin, sempre tenien l’omnímeda xarxa al seu abast.
“Recordo un poblet al nord de Laos que no tenia electricitat, només generadors que es posaven en maxa per la tarda –explica Balagué-. Doncs allà també hi havia un bar amb un portàtil i 3G. Es pot dir que internet és ja un servei unniversal. Per això resulta increïble que a Austràlia et cobrin 7 euros l’hora per connectar-te”.
Els viatgers només han trobat limitacions a Cuba i a la Xina. En el país caribeny, internet és un luxe, i en el gegant asiàtic, l’accés a blogs està sotmès a fortes restriccions.

Amb el portàtil a la motxilla
Per als viatgers 2.0, l’accés a la xarxa és una necessitat bàsica, quasi tan indispensable com trobar un lloc per dormir i menjar. Tant és així, que molts opten per endur-se un portàtil. “El fèiem servir per escriure i descarregar fotos –recorda Cris Gros-, perquè en llocs com el glaciar Perito Moreno vam fer-ne 300. Hi ha molta gent que porta l’ordinador. En el nostre cas, dúiem la càmera, els objectius, els carregadors, el mòbil… Ja no venia d’aquí”.
Jordi Corominas i Anna Jubero van decantar-se per un netbook. Per a ell i la seva companya, el petit ordinador és “absolutament indispensable”. Diu que la necessitat d’estar connectat “potser canvia una mica l’essència del viatge, però a nosaltres ens agradava. No volíem estar desconnectats de la nostra vida d’aquí”.
Alguns viatgers reconeixen que el blog els va generar fins i tot certa dependència. Es llevaven pel matí neguitosos per veure si algú havia escrit alguna cosa i els sabia greu si no hi havia cap novetat. El fet de viure de forma simultània dues realitats, impedeix gaudir el viatge al màxim? “Una mica sí –diu Mireia Salvador-, i de fet hi ha viatgers que hi estan en contra. Però en el nostre cas en ha compensat. Ho tornaríem a fer mil vegades”.


Retrat robot
Són joves (entre 25 i 30 anys), tenen estudis universitaris i estan familiaritzats amb les noves tecnologies. Els viatgers 2.0 decideixen emprendre la gran aventura de les seves vides aprofitant que s’han quedat a l’atur o bé demanant una excedència a la feina. Normalment no tenen càrregues familiars ni hipoteques, tot i que també n’hi ha que posen temporalment el seu pis de lloguer abans de desaparèixer durant una llarga temporada.
Els seus viatges acostumen a durar un any i, qüestió de pressupost, solen centrar-se en sud-amèrica i el sud-est asiàtic. Els que s’ho poden permetre, fan extensions al Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà.
Hi ha també excepcions, per suposat. Alguns d’ells han conegut a nois de 17 anys que preparaven el gran viatge abans de començar la carrera.


Els blogaires es tornen reals
Passar un any voltant del món en plena llibertat deixa en la pell dels que ho han viscut una emprenta indeleble. Un cop retornats a casa després de completar una volta al món, la Mireia Salvador i el Marc Elena van decidir desvirtualitzar el petit món que havien creat a través del seu blog i van crear Club de Viatges. Amb la intenció de convertir el club en un punt de trobada de viatgers blogaires de llargues distàncies, l’abril passat van organitzar el primer Congrés Volta al Món, que va aplegar una trentena de blogaires catalans que havien fet el gran viatge, i el juny passat la Marató de Viatges, dins de la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona.

dijous, 31 de març de 2011

Entrevista a Gabriel Ferraté, fundador de la UOC

Publicada a la revista Walk In de març del 2011


Gabriel Ferraté arriba a l’entrevista amb el casc sota el braç. Els fills li diuen que potser ja no té edat per conduir una moto de gran cilindrada, però ell no els fa gaire cas. Dins de la cartera, la seva apreciada agenda, on hi anota des de les cites professionals que té cada jornada, fins a dades personals com el dia que li toca anar a la perruqueria o el seu pes abans i després de sortir dels seus llarguíssims banys. Avui també hi porta uns fulls on hi ha anotat unes dates que ell considera importants per a l’entrevista i la seva última adquisició tecnològica, un flamant iPad que mostra orgullós. Als seus 78 anys, l’home que va concebre la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) segueix sent un treballador metòdic i afable, un savi que prové del món de l’enginyeria i que col·lecciona llibres de poesia, d’història i de cròniaques de Catalunya, un bon comunicador en sintonia amb la realitat que l’envolta. En el decurs de l’entrevista, explica com el 1993 va ser cridat a crear una universitat a distància i com ell i “una colla d’il·luminats” van concebre la primera universitat online del món. Una universitat que segons descriu el propi Ferraté, no havia de tenir facultats perquè les parets separen, i que en només quinze anys ha passat de 200 estudiants a tenir-ne més de 40.000 repartits pels cinc continents.

-Tinc entès que la Generalitat de Catalunya li va encarregar de posar en marxa la UOC. Recordi com va ser.
-El 13 desembre del 1993 vaig tenir una reunió amb el conseller Josep Laporte, aprofitant un acte a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, al Campus Nord de la UPC. Em va explicar que havien tingut unes converses amb la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) per poder fer part de l’ensenyament en català, però que finalment el claustre general s’hi va oposar. El president Pujol va decidir crear una universitat a distància catalana i li va demanar al conseller Laporte que parlés amb mi. En aquell moment a mi em faltaven uns mesos per deixar de ser rector de la UPC. Total, que vaig dir que m’ho pensaria i al cap d’uns dies li vaig dir que acceptava però amb una petita condició: que em fessin confiança i que em deixessin fer una universitat diferent de com sempre s’havien fet. Va ser un miracle que un polític et deixi fer una cosa diferent, perquè sempre els fa por. Però em van dir que sí.

-Havia de ser una universitat nova, diferent a les altres.
-La UOC va ser la primera universitat del món que es va inventar el concepte de campus virtual. Volíem trencar les barreres de l’espai i del temps a través de les noves tecnologies. Jo havia estat rector de la UPC durant 20 anys. Hi havia après moltes coses, també les que no s’havien de fer.

-Quines eren?
-La universitat pública funciona amb diner públic, el més sagrat de tot perquè vénen dels impostos dels ciutadans. A la UPC havia après que una universitat s’ha de gestionar bé. Per aquesta raó vaig proposar a Laporte que la nova universitat havia d’estar gestionada per un ens jurídicament privat.

-Quins defectes volia evitar reproduir?
-En els països llatins molta gent es pensa que les coses només es poden fer de la manera que la llei ha previst, i no és veritat. Jo sempre dic que es pot fer tot allò que, encara que no estigui previst per la llei i que no estigui explícitament prohibit, sigui ètic. Complint la lletra de la llei, pots fer coses molt mal fetes i poc ètiques. És propi de la cultura llatina i del dret romà. A diferència de la cultura saxona, nosaltres tendim a voler-ho regular tot. Quan vols uniformitzar, mates la creativitat, la iniciativa. En un debat de l’enèssima reforma de la llei universitària, a un rector li vaig sentir dir: ‘Yo quiero la uniformidad aunque ello, eventualmente, pudiera redundar en menoscabo de la calidad’. Textual. Jo reclamo el dret a equivocar-me i si m’equivoco, que em penalitzin.

-Què va sentir quan li van dir endavant?
-Jo tenia un avantatge i és que per a mi tot això resultava nou. Quan ets expert en una matèria, ja saps el que has de fer. Si ho has d’aprendre, comences de zero i tens l’oportunitat de crear. A mi se’m donava l’oportunitat de fer una cosa diferent, nova, basada en les noves tecnologies. Un altre avantatge és que els rectors de l’entorn no s’hi oposaven. Era un d’ells, sortia d’una universitat per anar a una altra. A més, que algú digués que faria una universitat en la qual tots els estudiants haurien de tenir un ordinador amb el qual es connectarien a una xarxa virtual era en aquell moment un somni. A mi em veien com un tocat del bolet. Deien ‘aquests tindran 200 estudiants i prou’. S’ha de pensar que l’internet públic i popular encara no existia! La www no existia! Als ordinadors se’ls havia de posar un programa especial perquè es poguessin connectar entre ells.

-Què era el primer que calia fer per posar en marxa la nova universitat?
-Primer, col·locar-te en el món on estàs. Segon, imaginar cap on va aquest món. Tercer, fer una estructura flexible que es pogués adaptar a una societat en canvi. Sempre dic que som en un món que canvia molt ràpid. I en aquell moment la societat anava cap a les noves tecnologies. Però, encara que se sàpiga, costa bastant que els canvis entrin en la ment.

-Com havia de ser la universitat a distància catalana?
-El terme distància té una connotació negativa. La distància separa. Mai se’ns va ocórrer que en diríem universitat a distància. Vam batejar-la com Universitat Oberta. El nostre lema inicial era la universitat sense distàncies. Amb les noves tecnologies podíem acostar el professor a l’estudiant, trencar les barreres del temps i de l’espai. De l’espai, per connectar amb un estudiant de Guatemala, i del temps perquè quan aquí és de dia, a Guatemala deu ser de nit. Havíem de trencar les barreres que separen a la gent.

-I el primer que necessitaven era tenir una seu, uns professors, una estructura de funcionament…
-El primer va ser crear el concepte de campus virtual. Això implicava pensar que tots els estudiants havien de tenir ordinador, malgrat que encara fossin cars, que n’hi hagués pocs i que s’haguessin de connectar mitjançant una xarxa. No havíem de donar lliçons a distància per televisió, que era més del mateix. Havíem de fer sistemes per consultar i solucionar problemes de l’estudiant en qualsevol moment. S’havien de produir materials didàctics pensats per al nou sistema, interactius. La gestió també havia de ser diferent. L’estructura organitzativa havia de ser diferent. Aquí no hi ha aules sinó una xarxa virtual. No es tractava de transformar una estructura existent.

-Tinc entès que van rebre pressions perquè utilitzessin el telèfon i altres mitjans convencionals.
-Sí, i el televisor. M’hi vaig oposar radicalment. En una universitat oberta has de trencar amb el concepte temps perquè tu no saps en quin moment l’universitari està estudiant. Havien de ser eines complementàries.

-El primer, doncs, era crear un sistema?
-Hi va haver quatre elements inicials. El campus virtual, que és l’eina de comunicació. Així es creava l’assincronia, la no coincidència al mateix lloc i al mateix moment. Això era clau. Dos: l’estudiant és el centre de la universitat, no el professor. L’objectiu quin és, que l’estudiant aprengui o que el professor ensenyi? Alguns professors tradicionals pensen que amb el nostre sistema ell no té importància. I tant que en té! És molt difícil motivar l’estudiant, que aprengui, il·lusionar-lo. Tercer: calia disposar d’un material didàctic de qualitat elevadíssima i que es pogués adaptar, perquè els temps canvien, però amb la condició que aquest material fos propietat de la universitat. Es va crear una primera guia per orientar sobre com havien de ser aquests materials, ergonòmics, amb notes i exemples…

-Amb quin criteri es triaven els professors? Tothom servia per donar classes a la UOC?
-És que a la UOC no es fan classes. Es va crear la figura de dos tipus de professors, els tutors, que es preocupen del dia a dia i del seguiment de l’estudiant, i els consultors, que són experts en l’assignatura. I el professorat propil full tme, que són contractats laborals i que tenen la missió de coordinar, gestionar el sistema pedagògic, coordinar als professors i fer recerca. Els professors no cobrarien d’una manera uniforme, perquè, si cobren igual, és desestimulant. A mi durant una època em van criticar perquè tractava els estudiants com a clients. I jo preguntava ‘que potser a la universitat no es pot atendre bé a l’estudiant?’. Al final em van donar la raó. I també ens vam inventar les trobades presencials, unes reunions dos cops al semestre, voluntàries, on els estudiants es trobaven. Ens vèiem les cares, es trobaven els tutors amb els consultors, hi havia conferències... Tot plegat estava pensat perquè l’estudiant se sentís ben tractat. El bàsic era canviar la mentalitat dels professors. Havíem de fer que l’altre aprengués, no ensenyar.

-I ho entenien?
-Alguns havien de canviar de xip i de vegades els costava. Et deien que sempre ho havien fet d’una determinada manera i nosaltres els dèiem, ‘no, aquí es fa diferent. Si sempre s’ha fet així, en un món que canvia s’ha de fer d’una altra manera a no ser que es demostri que s’ha de continuar d’aquella manera. Però no a priori’.

-I totes aquestes decisions es prenen d’entrada, abans que existís la UOC?
-Amb una colla d’il·luminats vam pensar com havia de ser. Vaig buscar persones imaginatives per pensar com hauria de ser la nova universitat. L’equip inicial eren (a més de Ferraté) Ramon Pla, que era director general d’Universitats (més tard en seria vice-rector), dos vice-rectors fundadors de la UOC, Claudi Alsina i Francesc Pedró, i el gerent, Xavier Aragay. Després es va incorporar un informàtic, Francesc Noguera, que avui encara és el director de Serveis Tecnològics de la UOC. Les primeres reunions,  a principis del 1994, eren secretes, al vespre o a les nits, al meu despatx o a casa meva. Ningú del meu equip ho sabia. Les coordinava el meu cap de gabinet, Josep Maria Oliveras. Parlàvem de com havia de ser la nova universitat, quin havia de ser el model acadèmic, de gestió…

-Tenien algun referent de com havia de ser la UOC?
-No. Va ser el primer campus virtual del món. Costa d’entendre que als Estats Units ningú se’ns hagués avançat i n’hagués creat una amb aquesta visualització global, però va ser així. Feia més de deu anys que no es creava una universitat a distància al món!

-Tenien la impressió que estaven davant d’una gran oportunitat de fer una cosa diferent?
-Sí, teníem la impressió que fèiem una cosa que anava en la direcció dels canvis dels temps. S’intuïa que el món havia d’estar interconnectat, que les xarxes serien una base important de la cultura i de les organitzacions. N’érem conscients. Pertant, volíem fer un campus virtual que reproduís tot el que trobes en un campus real, la sala d’actes, l’aula, la secretaria, el bar...

-Uns moments excitants…
-I tant! Com que encara no existia el www, vam haver de fer una prova d’ordinadors en una taula, provant de connectar-los entre ells, perquè no existia internet ni la XDSI. Telefónica, per cobrar als estudiants la connexió telefònica, els enviava la factura a casa després que nosaltres haguéssim fet una interfície pròpia per calcular quants minuts s’havia connectat cadascun d’ells. Telefónica encara no ho tenia previst, així que a la UOC vam ser, en certa manera, els precursors de l’ADSL. Vaig dir al president de Telefónica que un estudiant de Girona no tenia perquè pagar més que un de Barcelona i que el concepte de conferència havia de desaparèixer. Va costar, però el vam convèncer que creés la tarifa única, la tarifa plana. Tot allò era molt creatiu, ens divertíem. Era anar superant una dificultat darrere l’altra. Després, l’any següent, ja va canviar molt perquè havia sorgit el www.

-Va ser difícil fer entendre què era la universitat a la societat?
-El primer era vendre el projecte i la fòrmula jurídica que havíem acordat a totes les forces parlamentàries, perquè hi havia algunes pors. Al final, la llei de creació de la universitat es va aprovar per unanimitat. La UOC va néixer com una fundació privada. En aquell moment, el govern no podia ser fundador d’una fundació privada, però sí formar-ne part. Així que immediatament després que es constituís la fundació, va entrar-hi el Govern i es va convertir en soci majoritari. Problema solventat. La UOC no ha sigut mai una universitat privada. És una iniciativa del Govern amb un funcionament jurídic basat en el dret privat i amb majoria del Govern.

-Quins ensenyaments volien fer d’entrada?
-Vam començar amb Psicopedagogia i Ciències Empresarials, que tenien molta demanda. I encara que tinguessin molta demanda, no vam començar amb carreres tecnològiques, perquè primer s’havia de demostrar que es podien fer en xarxa. I altres carreres amb molta demanda les vam desestimar perquè tenien poca sortida. No tenia molt sentit formar periodistes si al mercat no li’n calien més.

-Un cop creada la universitat, calia donar-la a conèixer…
-El nostre eslògan era “la universitat que t’emportes a casa” o “la universitat oberta nit i dia”. Vaig fer un pelegrinatge per totes les comarques de Catalunya, explicant a alcaldes i a tota la societat civil catalana què era la UOC. Era una activitat frenètica, però la premsa ho va acollir molt bé.

-Recorda com va ser el primer curs?
-Vam començar amb un curs pilot de 200 estudiants, 100 d’empresarials i 100 de psicopedagogia. El gran secret era tractar aquells primers estudiants molt i molt bé perquè es convertissin en els nostres prescriptors. Em vaig marcar l’objectiu que, dels 200 primers, un tant per cent molt elevat se’ls pogués contractar. Van rebre una atenció quasi personal, de família.

-Què ha significat per a vostè la UOC?
-Vam tenir la sort que se’ns encarregués el projecte en el moment adequat i amb llibertat per fer-ho diferent. Són unes coincidències que no es donen gaire sovint. Realment, va ser l’etapa més creativa de la meva vida.

-Va ser-ne l’alma mater i rector durant deu anys. Com li agradaria que es recordés el seu pas per la UOC?
-Com el d’una persona que va ser capaç de crear una universitat diferent, adaptada a un temps que canvia -confessa Gabriel Ferraté en veu baixa.


GABRIEL FERRATÉ I PASCUAL (Reus, 1932)
És enginyer industrial i perit agrícola. Ha estat catedràtic d’Automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, que també va dirigir entre els anys 1969 i 1972. Ha estat rector de la Universitat Politècnica de Catalunya durant dues etapes (entre el 1972 i el 1976 i entre el 1978 i el 1994). Entremig, va traslladar-se a Madrid per assumir els càrrecs de director general d’Universitats i Investigació i de director general de Política Científica. El 1994 va rebre l’encàrrec de fundar la UOC, de la qual va ser-ne rector fins al 2005.
Ferraté ha estat també vicepresident del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT, president de la Fundació Caixa Tarragona i vice-president de CatalunyaCaixa. El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Actualment presideix l’Institut Cerdà, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya i lidera la creació del projecte Sòcrates, un nou model educatiu per a Catalunya.

dijous, 17 de febrer de 2011

Facebook: la revolta en un click

Publicat a El Periódico del 17 de febrer del 2011

És una reacció recurrent des de fa més d’una dècada. Cada cop que hi ha una mobilització de masses més o menys sobtada, s’atribueix l’èxit de la convocatòria al paper que hi han jugat les noves tecnologies. Ja va passar amb els SMS del pásalo que després de l’11-M conduïrien a la derrota del PP en les generals del 2004, i una cosa semblant es repeteix ara amb la revolució que viu el món àrab.  Facebook, Twitter i Youtube han tingut un paper cabdal en la caiguda de Mubàrak i de Ben Alí. En tots els casos, la reacció dels espectadors distants acostuma a ser la mateixa: ens meravellem i ens sorprenem davant les increïbles possibilitats que ofereixen les noves formes de comunicar-se i perdem de vista el més obvi: que la tecnologia, a més de obnubilar-nos amb dissenys hípersuperfashion, ha de tenir també una utilitat. I la té, és evident. Perquè aviam, ¿de quina altra manera s’havien de comunicar els joves tunisians i egipcis, sinó utilitzant els mitjans més eficaços que tenien al seu abast? ¿Trucant-se per telèfon? ¿Enviant convocatòries per fax o per télex? ¿O potser penjant cartells en els taulons d’anuncis, com es feia en la Xina de Mao?
Internet permet trobar gairebé qualsevol cosa que busquis, tant sigui feina, sexe o amor, fins a algú que et compri una nevera vella, que et vengui un pis o un restaurant per anar a sopar. A partir del 2011, es podrà dir que Internet també serveix per organitzar una revolució.
I de passada l’èxit de les revoltes contradiu aquells que es lamenten que les xarxes socials només provoquen aïllament i unes relacions deshumanitzades. Cert que hi ha gent que té animades converses virtuals amb els seus amics del Facebook i que després no els saluden quan se’ls troben pel carrer. Però aquests dies hem vist que també serveixen per a causes nobles. La imatge de la mare egípcia reconeguent amb els ulls plorosos que els seus fills havien aconseguit el que els pares veien impossible és súmmament reveladora.

dijous, 3 de febrer de 2011

Peluixos i aparells sense fronteres

Publicat a El Periódico del 3 de febrer del 2011
Aquests dies, que estic més temps a casa per culpa d’una cama trencada, puc dedicar més hores de l’habitual a xafardejar pel Facebook i a navegar per internet. És així com he pogut conèixer dues formes ben originals d’esquivar la pertinaç crisi que ens afecta. La primera se la va empescar Daniel Bacho, un jove txec resident a Barcelona. ¿Va vostè just de diners i no sap si l’estiu que ve podrà anar de vacances? Doncs no pateixi, que el seu peluix viatjarà per vostè. L’empresa Barcelona Toy Travels ofereix la possibilitat que la seva estimada (¿mascota?) realitzi una estada de sis dies a la capital catalana amb totes les despeses pagades i visiti la Rambla, la Sagrada Família o la Casa Batlló. Per unes tarifes que oscil·len entre els 50 i els 70 euros, Bacho garanteix als seus clients que rebran correus electrònics del peluix, fotos al costat dels monuments que ha visitat i un petit souvenir de la ciutat. I perquè tots els seus amics estiguin al corrent de les seves aventures, fins i tot tindrà un perfil personal al Facebook.
L’altra iniciativa és menys friqui però no menys sorprenent. L’empresa Electro Recompra, de Sabadell, li garanteix la recompra de l’electrodomèstic que vostè va adquirir fa tres anys abonant-li fins al 100% de l’import que en el seu moment va pagar. ¿Duros a quatre pessetes? No ho sembla. Els televisors, rentadores i neveres recomprats es revenen després en països extracomunitaris en els quals els productes d’importació nous paguen uns elevats aranzels.
¿Crisi? ¿Quina crisi? Per als emprenedors imaginatius, situacions com l’actual ofereixen també grans oportunitats. Tant si mercadegen amb peluixos com amb rentavaixelles.