Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immigrants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immigrants. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 de setembre de 2011

Endevina qui ve a sopar

Publicat al diari Ara el 16 de setembre del 2011
Parella interracial

L’escena pertany a la pel·lícula Adivina quién viene a cenar esta noche (1967) però, amb més o menys diferències, és cada cop més habitual a Catalunya. Una família de classe mitjana té un dia un convidat inesperat a casa: la seva filla vol casar-se amb un negre. La notícia cau com una bomba en la llar del matrimoni que interpreten Spencer Tracy i Katharine Hepburn. La presència a taula d’un metge afroamericà, interpretat per Sidney Poitier, destapa la caixa dels prejudicis en una família que sempre s’havia considerat liberal i no racista. Malgrat els sentiments de la filla, el pare està convençut que el matrimoni està condemnat al fracàs a causa de la pressió social.
Ana Boria (29 anys) somriu al recordar l’escena. La seva parella, Emeka Odumade (31 anys), és de Nigèria. Tot i que no viuen junts per qüestió de diners, fa nou anys que surten i consideren que la seva relació està consolidada. Tot i això, l’Ana va trigar un any a explicar als seus pares que sortia amb un africà. I dos anys més fins que els va presentar al seu nòvio.
L’escenari era semblant al de la pel·lícula. Àpat a casa dels pares: en un costat de la taula el matrimoni gran. A l’altre, els joves. La tensió es podia tallar amb un ganivet. Tots quatre havien preparat la trobada a consciència i segurament per això el dinar es va desenvolupar en un clima educat i extremadament formal.
Però els pares de l’Ana s’oposaven a la relació. Dos anys enrera, quan ho van saber, es van posar les mans al cap. I encara el dia del dinar seguien convençuts que s’equivocava, que aquell home buscava diners o el matrimoni de conveniència per obtenir la nacionalitat espanyola. Les setmanes següents, el pare no deia res. La processó anava per dins. Només la mare s’atrevia a verbalitzar el que passava pel seu cap: “De vegades ens equivoquem i necessitem que els altres ens ho facin veure”.
Avui, la situació està normalitzada. El factor clau ha estat la perseverància de la filla, però també el paper de mediadora que ha jugat la seva germana. De manera que ara tots quatre dinen junts cada diumenge, moment que el pare aprofita per explica acudits racistes amb l’ànim de “trencar el gel”.
“En canvi, amb els amics no hi ha hagut cap problema –explica Ana Boria-. Són d’una altra generació”.
Problemes de discriminació? Alguns n’han tingut, com aquell cop que van impedir entrar en una discoteca. O aquell altre que, passejant pel carrer, un motorista va cridar “negre!”. “No et sap greu?”, li va preguntar ella. “No –va respondre l’Emeka-, no ha dit cap mentida. Si anés a peu no m’ho hauria dit”. Tots dos s’ho prenen amb filosofia. A Sant Just Desvern, d’on és ella, hi ha poca immigració així que quan hi van se senten observats. “Quan ja t’han vist tres vegades, deixen de mirar”.
El cas de Bernat Riera (37 anys) és una mica diferent. Va conèixer l’Adeline Diatta (32) en un viatge que va fer al Senegal el 1997 i, després d’un nuviatge intermitent, s’hi va casar. Des del 2005 viuen a Catalunya. Primer a Teià, després a Barcelona i finalment a Arbúcies. Amb els pares d’ell, cap problema. Fins i tot van passar una temporada a casa seva.
Per a l’Adeline, les dificultats van ser d’una altra mena. La llengua, el menjar, l’absència dels seus éssers estimats… Tot i això, el procés d’integració va ser ràpid. En tres mesos xampurrejava el català, amb el temps va descobrir comerços on podia comprar aliments del seu país i ha conegut a molts altres senegalesos arribats més tard. El que encara li dol és la distància amb la família i la seva terra. Per poc que la punxis s’exclama: “Si pogués ara mateix me’n tornaria al meu país!”.
Sap que és complicat, de tota manera. Ella i el Bernat tenen dos fills petits i reconeix que aquí s’ha sentit “molt ben acollida, tot i que de vegades en trobes algun d’aquells. A la guarderia, per exemple, un home es va quedar mirant el meu fill i va dir ‘aquest nen és negre’. Clar que sí, és meu! Però no em faig mala sang: al Senegal passa el mateix. La gent també diu coses d’aquestes dels blancs. Plataforma per Catalunya? Em preocupa pels nens el dia de demà. Ells no són ni d’aquí ni d’allà”.
El Bernat creu que dos factors claus en la integració de la seva dona han estat la facilitat per aprendre idiomes i el fet de viure en llocs amb poca immigració. “Un cop vam anar a Salt i s’hi va sentir estranya. Li semblava que era un gueto. La concentració porta aquests problemes. Jo he viscut a l’Àfrica i a França i puc entendre la gent d’aquí que no s’ha mogut del seu entorn més proper i se sent foragitada. L’única solució passa per la bona voluntat, tant dels catalans com dels immigrants. Els d’aquí han d’intentar conèixer als seus veïns, perquè com més els coneixes més els enténs. De tota manera, molts dels problemes associats a la immigració no són nous. Els blocs on viuen eren conflictius abans i ho segueixen sent ara”.
I els fills? “Aquí els diuen immigrants i al Senegal també. Espero que quan siguin grans les coses hagin canviat”.


Més d’un 15% de parelles interculturals
Es desconeix quantes parelles interracials (formades per membres d’ètnies diferents) hi ha actualment a Espanya. Tot i la manca d’estadístiques, Gianluigi Moscato ha calculat que les parelles interculturals (els seus membres procedeixen de diferents països però no necessàriament són d’ètnies diferents) oscil·len entre el 15 i el 20%, i amb tendència a augmentar.


La parella interracial és més feliç
Les parelles en les quals un dels membres prové de l’Àfrica estan més satisfetes de la seva relació que aquelles que integren un llatinoamericà o un europeu. Aquesta és una de les conclusions a què ha arribat l’italià Gianluigi Moscato, professor de Psicologia Social a la Universitat de Màlaga i autor d’una tesi doctoral sobre les parelles interculturals.
“En general –explica Moscato-, hi ha la idea que en una família intercultural, com més gran és la diferència cultural, més gran és la incompatibilitat i la insatisfacció de la parella, amb el risc que s’acabi trencant. Els pares veuen inacceptable la relació i estan convençuts que el seu fill està condemnat al fracàs. Però he pogut demostrar que el fet de rebre recolzament, sobretot emocional, conjuntament amb la gestió de les diferències culturals dins de la parella, valoritzant les dues cultures, fa que aquesta se senti més satisfeta de la seva relació”.
Molts cops, les parelles formades per un europeu i una persona procedent d’un país en vies de desenvolupament són vistes pel seu cercle familiar com un descens social per al membre amb una posició econòmica més sòlida. En altres casos, la pressió social prové de la família de l’estranger. El seu entorn més pròxim li ha pagat el viatge a Europa com una inversió de la qual, en el futur, es beneficiarà tot el clan. De manera que la por a perdre les remeses de diners desemboca en una oposició frontal al nuviatge.
Davant d’aquesta pressió social, moltes parelles es trenquen. Altres, en canvi, opten per seguir endavant encara que això suposi distanciar-se d’una de les famílies. Ara bé, si hi ha descendència els lligams sovint es restableixen. Davant dels fets consumats, s’interpreta l’arribada d’un nadó com la consolidació d’un amor. Llavors, els avis volen evitar perdre contacte amb el seu nét.