Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra civil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra civil. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de juliol de 2011

La ciutat de les llums

Publicat a El Periódico del 17 de juliol del 2011


L’enllumenat elèctric ha fet possible el miracle. La ciutat fosca de principis del segle XX ha deixat pas a una urbs industrial i moderna que, en el seu aspecte físic, s’assembla més a la Barcelona actual que a la de finals del XIX. Els barcelonins tenen ganes de deixar enrere el rigor religiós i les arbitrarietats, els vestits negres i els autoritarismes. A qualsevol hora del dia i de la nit, la Rambla i el Paral·lel són plens de gent. Hi ha ganes de gaudir d’un nou clima de llibertat, d’aprofitar al màxim cada instant. Als cafès, els tertulians discuteixen de política, de futbol o de l’última artista de moda que han sentit a la ràdio o que han vist al cinema. Intentan desconnectar. És conscient que l’espurna pot esclatar en qualsevol moment. I de coses ja en passen, cada dia. La societat està radicalitzada, el desconcert és general. Qualsevol incident desemboca en un conflicte. Les vagues i els assassinats són constants, proliferen les denúncies, la misèria, els excessos dels que tenen el poder econòmic i les resistències al canvi de les institucions més conservadores.
La Barcelona del 1936 prefigura, en molts aspectes, la societat d’avui. Fa només tres anys que les dones han exercit per primer cop el dret al vot. Sorgeixen figures femenines destacades en àmbits tan diferents com la política o l’aviació. Des dels altaveus dels mítings, Frederic Montseny reclama per a la dona la igualtat en tots els àmbits de la vida. Des del cel, la pilot d’aviació Pepa Colomer l’exerceix sense por.
En pocs anys, idees i corrents arribats de l’estranger o de producció pròpia han generat la seva colla de seguidors. En el camp de la política, triomfen el socialisme, l’anarquisme i el catalanisme, mentre que a les escoles l’ensenyament mixt té cada cop més adeptes. Es tendeix cap a una societat més laïca. Des del 1931, les parelles que no s’avenen tenen la possibilitat de divorciar-se.
A nivell urbanístic, Barcelona assimila el llegat de l’Exposició del 1929 i reconverteix antics edificis a nous usos. Des del 1934, el Palau Nacional és la seu del Museu d’Art de Catalunya i, a la Ciutadella, l’antic arsenal acull des del 1932 el Parlament de Catalunya. Les obres del temple de la Sagrada Família i del Sagrat Cor del Tibidabo avancen a bon ritme. Mentrestant, a Diagonal-Passeig de Gràcia s’ha coronat l’obelisc amb una escultura en homenatge a la República que, pocs anys més tard, Franco substituirà per una altra dedicada a la Victòria.
El que no ha canviat és l’entorn de la Catedral. Tot i que fa uns anys que la Via Laietana és oberta, el temple segueix envoltat de carrerons. I així continuarà fins que, a partir del 1939, les noves autoritats converteixin els solars deixats pels bombardejos en una ampla avinguda.
La ciutat és un formiguer de gent. Des de principis dels anys vint, té més població que Madrid. Barcelona ha superat el milió d’habitants. En poc més d’una dècada ha rebut més de 300.000 persones procedents de Tarragona, Lleida i Girona, però també d’Aragó, València, Múrcia i Almeria. Els recent vinguts s’instal·len a casa d’algun familiar a la Torrassa, a Collblanc o a Can Tunis. Els que tenen menys sort, en una barraca al Somorrostro.
Sorgeixen barris nous a Torre Baró, al Turó de la Peira i a la Trinitat. La població de Sant Adrià es multiplica per cinc, la de Santa Coloma per quatre i la de l’Hospitalet per tres.
L’esperança de vida dels homes és de 49 anys i de 52 en el cas de les dones. Les condicions de vida han fet un gran pas endavant. L’educació és una obsessió per a l’Ajuntament i la Generalitat republicans. S’han proposat aconseguir l’escolarització de tots els infants. Es creen nous centres, s’introdueixen les colònies infantils, les activitats extraescolars i assignatures fins ara inèdites, com l’art i l’educació física.
Però la ciutat de les llums també comença a tenir ombres. Els anys de l’eufòria econòmica queden enrere. El crack borsari del 29 es tradueix en menys comandes a les fàbriques, menys inversió estrangera i la caiguda del consum. En un quart de segle la població activa s’ha duplicat, així que a partir del 1932, l’atur es dispara. L’Institut contra l’Atur Forçós, creat per la Generalitat, a penes té armes per combatre aquesta xacra. El 1933, la desocupació en la construcció és del 50% i del 33% en el sector metalúrgic.
Moltes famílies tenen dificultats per comprar mitja dotzena d’ous (1 pesseta), un quilo de cigrons (1,5) o una barra de pa (35 cèntims). Mentre que alguns han de renunciar a comprar llet (70 cèntims el litre), les classes benestants gaudeixen dels avantatges del iogurts de la marca barcelonina Danone que els recepten els metges.
La conflictivitat social es dispara en les grans fàbriques situades en els dos extrems de la ciutat (l’Espanya Industrial, el Vapor Vell de Sants, Can Batlló, la Canadenca, la Maquinista…) i en les petites. Entre maig i juliol, es registren 51 vagues en diferents sectors productius. Tot i que la Guàrdia d’Assalt, creada per la República, fa el que pot per mantenir l’ordre públic, sovint es veu desbordada.
Les principals empreses domiciliades a Barcelona (Companyia General dels Ferrocarrils Catalans, les societats que exploten les dues línies de metro de Barcelona, la Companyia Transatlàntica, la Transmediterrània, Catalana de Gas i Electricitat, la Companyia de Fluid Elèctric, la Societat Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon) estan relacionades amb el transport i l’energia. No és casualitat que la potència elèctrica instal·lada a Catalunya hagi passat, en dues dècades, de 7 megavats a 294. Ni que els carrers més cèntrics estiguin aquest 1936 tan ben il·luminats. Barcelona llueix esplèndida gràcies a l’energia que es genera als salts d’aigua del Pirineu.
Les grans famílies barcelonines viuen amb inquietud la cascada d’esdeveniments que sacseja la societat. De moment, però, no temen perdre les seves cases a l’Eixample, les seves torres d’estiueig, situades a Sarrià, Horta o a la part alta de Gràcia. Al cap i a la fi, la victòria del Front d’Esquerres en les eleccions de febrer va ser tranquil·la. La premsa parla d’oasi català, en contraposició als disturbis registrats a Madrid i en altres ciutats.
Les classes benestants freqüenten bars i restaurants selectes, el Gran Teatre del Liceu i els hotels, però en determinades ocasions també es barregen amb les populars. Els grans eixos on convergeixen tots els barcelonins són el Paral·lel i una Rambla transitada a tothora per tramvies i per uns taxis que, des de fa dos anys, han incorporat el color groc al negre més tradicional.
La Monyos és el personatge més popular de la Rambla. Amb un ram de flors a la mà i pintada de forma exagerada, aquesta octogenària es passeja tot el dia cantussejant cançons incomprensibles. Segons els que la coneixen, la senyora va quedar trastocada arran de la mort del seu fill petit, atropellat per un cotxe de cavalls.
El Paral·lel és el gran espai de diversió, allà on s’acumulen els teatres i dels music halls. L’avinguda, batejada per alguns com el Montmartre barceloní, és una successió de terrasses on els diumenges costa trobar-hi una taula lliure. La cervesa és una de les begudes més sol·licitades. A la ciutat hi ha dues grans marques, la Moritz i la Damm. La fàbrica del carrer Rosselló produeix cinc varietats adaptades al paladar dels barcelonins. Per raons òbvies, l’ampolla Estrella Roja es retirarà del mercat el 1940. Els barcelonins encara ho ignoren, però els llums de la ciutat són a punt d’apagar-se.

La ciudad de las luces

Publicado en El Periódico del 17 de julio de 2011

El alumbrado eléctrico ha hecho posible el milagro. La ciudad oscura de principios del siglo XIX ha dejado paso a una urbe industrial y moderna que, en su aspecto físico, se parece más a la Barcelona actual que a la de finales del XIX. Los barceloneses tienen ganas de dejar atrás el rigor religioso y las arbitrariedades, los trajes negros y los autoritarismos. A cualquier hora del día y de la noche, la Rambla y el Paral·lel están abarrotados de gente. Hay ganas de disfrutar del nuevo clima de libertad, de aprovechar al máximo cada instante. En los cafés, los tertulianos discuten sobre política, sobre fútbol o sobre la última artista que han escuchado en la radio o que han visto en el cine. Quieren desconectar. Son conscientes de que la chispa puede saltar en cualquier momento. Y pasan cosas, cada día. La sociedad está radicalizada, el desconcierto es general. Cualquier incidente desemboca en un conflicto. Las huelgas y los asesinatos se repiten, proliferan las denuncias, la miseria, los excesos de los que tienen el poder económico y las resistencias al cambio de las instituciones más conservadoras.
La Barcelona de 1936 prefigura, en muchos aspectos, la sociedad de hoy. Hace tan solo tres años que las mujeres han ejercido por primera vez su derecho al voto. Surgen figuras femeninas destacadas en ámbitos tan distintos como la política o la aviación. Desde los altavoces de los mítines, Frederica Montseny reclama para la mujer la igualdad en todos los ámbitos de la vida. Desde el cielo, la piloto de aviación Pepa Colomer la ejerce sin miedo.
En pocos años, ideas y corrientes llegados del extranjero o de producción propia han generado su propio círculo de seguidores. En el campo de la política, triunfan el socialismo, el anarquismo y el catalanismo, mientras que en las escuelas la enseñanza mixta tiene cada vez más adeptos. Se tiende a una sociedad más laica. Des de 1931, las parejas desavenidas tienen la posibilidad de divorciarse.
A nivel urbanístico, Barcelona asimila el legado de la Exposición de 1929 y reconvierte viejos edificios a nuevos usos. Desde 1934, el Palau Nacional es la sede del Museu d’Art de Catalunya y, en la Ciutadella, el antiguo arsenal acoge desde 1932 el Parlament de Catalunya. Las obras del templo de la Sagrada Família y del Sagrat Cor del Tibidabo avanzan a buen ritmo. Mientras, en Diagonal-Passeig de Gràcia se ha coronado el obelisco con una escultura en homenaje a la República que, pocos años más tarde, Franco sustituirá por otra dedicada a la Victoria.
Lo que no ha cambiado es el entorno de la Catedral. Pese a que hace unos años que se ha abierto la Via Laietana, el templo sigue rodeado de callejuelas. Y así seguirá hasta que, a partir de 1939, las nuevas autoridades conviertan los solares dejados por los bombardeos en una amplia avenida.
La ciudad es un hormiguero. Desde principios de los años veinte, tiene más población que Madrid. Barcelona ha superado el millón de habitantes. En poco más de un década ha recibido a más de 300.000 personas procedentes de Tarragona, Lleida y Girona, pero tambien de Aragón, Valencia, Murcia y Almería. Los recién llegados se instalan en casa de algún familiar en la Torrassa, Collblanc o Can Tunis. Los que tienen menos suerte, en una barraca en el Somorrostro.
Surgen barrios nuevos en Torre Baró, Turó de la Peira y la Trinitat. La población de Sant Adrià se multiplica por cinco, la de Santa Coloma por cuatro y la de l’Hospitalet por tres.
La esperanza de vida de los hombres es de 49 años, de 52 en el caso de las mujeres. Las condiciones de vida han dado un gran paso adelante. La educación es una obsesión para el Ayuntamiento y Generalitat republicanos. Se han propuesto conseguir la escolarización de todos los niños. Se abren nuevos centros, se introducen las colonias infantiles, las actividades extraescolares y asignaturas hasta ahora inéditas como arte y educación física.
Pero la ciudad de las luces también comienza a tener sombras. Los años de la euforia económica quedan atrás. El crack bursario del 29 se traduce en menos pedidos en las fábricas, menos inversión extranjera y la caída del consumo. En un cuarto de siglo la población activa se ha duplicado, así que a partir de 1932 el paro se dispara. El Institut contra l’Atur Forçós, creado por la Generalitat, a penas tiene armas para combatir esta lacra. En 1933, el desempleo en la construcción llega al 50%, y al 33% en el sector metalúrgico.
Muchas familias tienen dificultades para comprar media docena de huevos (1 peseta), un kilo de garbanzos (1,5) o una barra de pan (35 céntimos). Mientras algunos deben renunciar a comprar leche (70 céntimos el litro), las clases pudientes disfrutan de las ventajas de los yogurts de la marca barcelonesa Danone que les recetan sus médicos de cabecera.
La conflictividad social se dispara en las grandes fábricas situadas en los dos extremos de la ciudad (España Industrial, el Vapor Vell de Sants, Can Batlló, la Canadiense, la Maquinista…) y en las pequeñas. Entre mayo y julio se registran 51 huelgas en distintos sectores productivos. Pese a que la Guardia de Asalto, creada por la República, hace lo que puede para mantener el orden público, a menudo se ve desbordada.
Las principales empresas domiciliadas en Barcelona (Compañía General de los Ferrocarriles Catalanes, las sociedades que explotan las dos líneas de metro de Barcelona, la Compañía Transatlántica, Transmediterránea, Catalana de Gas y Electricidad, la Compañía de Fluido Eléctrico, la Sociedad Española de Electricidad y Gas Lebon) están relacionadas con el transporte y la energía. No es casual que la potencia eléctrica instalada en Catalunya haya pasado, en dos décadas, de 7 megavatios a 294. Ni que las calles más céntricas estén este 1936 tan bien iluminadas. Barcelona luce espléndida gracias a la energía que se genera en los saltos de agua del Pirineo.
Las grandes familias barceloneses viven con inquietud la cascada de acontecimientos que sacuden la sociedad. Pero de momento no temen perder sus casas en el Eixample, sus torres de veraneo en Sarrià, Horta o la parte alta de Gràcia. Al fin y al cabo, la victoria del Frente de Izquierdas en las elecciones de febrero ha sido tranquila. La prensa habla de oasis catalán, en contraposición a los disturbios registrados en Madrid y otras ciudades.
Las clases más adineradas frecuentan bares y restaurantes selectos, el Gran Teatre del Liceu y los hoteles, aunque de vez en cuando también se mezclan con las populares. Los grandes ejes donde convergen todos los barceloneses son el Paral·lel y una Rambla transitada a todas horas por tranvías y por unos taxis que, desde hace dos años, han incorporado el color amarillo al negro más tradicional.
La Moños es el personaje más popular de la Rambla. Con un ramo de flores en la mano y pintada de forma exagerada, esta octogenaria se pasea todo el día canturreando canciones incomprensibles. Según los que la conocen, la señora quedó trastocada tras la muerte de su hijo pequeño, atropellada por un coche de caballos.
El Paral·lel es el gran espacio de diversión, allí donde se acumulan los teatros y los music halls. La avenida, conocida por algunos como el Montmartre barcelonés, es una sucesión de terrazas donde los domingos cuesta encontrar asiento. La cerveza es una de las bebidas más solicitadas. En la ciudad hay dos grandes marcas, Moritz y Damm. La fábrica de la calle Rosselló produce cinco variedades adaptadas al paladar de los barceloneses. Por razones obvias, el botellín Estrella Roja se retirará del mercado en 1940. Los barceloneses aún lo ignoran, pero las luces de la ciudad están a punto de apagarse.

dijous, 23 de setembre de 2010

Franco contra Garzón

(publicat a El Periódico 20-5-10)

¡Quina ironia! Ara resulta que els hereus dels botxins del franquisme enterren a la cuneta judicial Baltasar Garzón, el jutge que precisament defensava la dignitat de les víctimes de la dictadura. ¿Tan fàcilment hem oblidat el que van significar aquells quaranta anys nefastos de la nostra història?
Per si algú necessita un recordatori, Franco és aquell que, entre altres coses, va dir: “Espanya serà governada per un sistema corporatiu semblant al que s’ha instaurat a Portugal, Itàlia i Alemanya” (1936); “sapigueu, madrilenys, que com més gran sigui l’obstacle, més dur serà per la nostra part el càstic” (1936); “ara no es pot pensar en res més que en acabar la guerra; després caldrà liquidar-la” (1937); “el nou Estat espanyol serà una veritable democràcia” (1937); “si és necessari, afusellaré a mitja Espanya” (1938); “el caràcter de cada regió serà respectat, sense prejudici per a la unitat nacional, que volem que sigui absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola” (1938); (Hitler és) “un home extraordinari, moderat, sensible, ple d’humanitat i amb grans idees” (1940); “no hi ha redempció sense sang, i beneïda mil vegades la sang que ens ha portat la nostra redempció” (1946); “el nostre deure és morir”; “amb Espanya seguiran estant sempre la veritat i la raó” (1946); “nego que a Espanya hi hagi cap problema polític per resoldre. Els nostres problemes els hem resolt amb la nostra sang i el nostre esforç” (1946); “mentre que altres van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada” (1947); “no donaré a Espanya cap llibertat en els pròxims deu anys. Passat aquest temps, obriré una mica la mà” (1949); “si Alemanya no existís, els europeus hauríem d’inventar-la” (1956); “és infantil qualificar-me de dictador” (1957); “la nostra obra és el mandat dels nostres morts” (1962); “mai em va moure l’ambició de comandament” (1966); “el nostre país necessitarà per molts anys ser governat amb prudència infinita i també amb comprensió i amor” (1967).
Què fràgil que és, de vegades, la memòria.