Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de juny de 2011

Més que un club (de futbol)


En primer lloc l’evidència. L’existència de seccions no futboleres en un club de futbol és una anomalia. En un país “normal”, un club de futbol hauria de ser només un club de futbol, de la mateixa que un club de rugby és un club de rugby i un club d’atletisme o beisbol és només un club d’atletisme o un club de beisbol. Punt.
Ara els matisos. Per què el Barça té tantes seccions d’altres esports si el seu propi nom ja enuncia que és un club de futbol? En primer lloc, perquè Hans Gamper, com quasi tots els sportman de l’època, practicava altres esports. El primer espai de Barcelona on es va començar a jugar a futbol, el 1895, era el velòdrom que hi havia on avui es troba el Turó Parc. El nou esport era força desconegut entre els barcelonins. La revista Los Deportes s’hi referia com “el característico juego británico (pronúnciase fut-bol”. Només cinc anys més tard, quan la persecució d’una pilota pels membres de dos equips ja era força popular, a l’estiu es deixava de jugar. L’excés de calor es considerava perjudicial per a la salut, de manera que els futbolistes canviaven la pilota per les sortides amb bicicleta.
Saltem a l’actualitat. El Futbol Club Barcelona té tretze seccions diferents. Però compte, no totes són iguals. Les anomenades seccions professionals generen recursos econòmics i més o menys van tirant. Les altres, que són majoria, depenen totalment del germà gran.
Fa uns quants anys, sent un adolescent, jo havia jugat a rugby. El meu equip era el Montjuïc, un club modest  i que, en teoria, es dedicava només a la natació. Vaig jugar-hi un parell de temporades, perquè tot i que aquell esport m’encantava, em vaig cansar de rebre trompades i el físic no m’acompanyava. El primer any encara vaig fer un bon paper. Tot i que era una mica patós amb les mans, era ràpid i fins i tot vaig fer algunes marques. El desastre va ser la temporada següent. D’un any per l’altre, els meus companys d’equip m’havien superat en altura i en massa corporal, de manera que vaig quedar relegat a la banqueta.
Recordo que en aquells temps, el Montjuïc solia fer un paper discret en la lliga catalana, categoria juvenil, em sembla recordar. No érem pas els últims però estàvem lluny d’arribar a guanyar els líders de la lliga catalana. Cada visita al camp d’un dels nostres rivals anava precedida d’un atac de pànic del nostre entrenador. Ja ens conformàvem a perdre, quin remei ens quedava, però sempre i quan no fos per un humiliant 60 a 0.
Els bons no érem nosaltres. Els bons eren els equips del Cornellà, la Santboiana i el Barça. Els dos equips del Baix Llobregat, temibles, representaven a la Barcelona perifèrica i obrera. Els blau-grana havien comès el pitjor dels pecats en la puritana mentalitat del rugby: formaven part d’un club de futbol. A més eren els pijos, no perquè en les seves files milités un dels fills del president Jordi Pujol. Eren els pijos perquè tenien uns mitjans al darrera amb els quals els altres equips no podíem ni arribar a somiar. Mentre que ells saltaven sempre al camp amb samarretes noves i lluents, nosaltres ens havíem hagut de pagar l’equipació amb els nostres diners.
Sí, és cert: ara que observo aquells anys en què jugava a rugby amb el Club Natació Montjuïc des de la distància, m’adono que en el fons envejàvem els blau-grana. I quan em pregunto si té sentit que un club de futbol es dediqui també a altres esports, la resposta només pot ser aquesta. Pel bé de l’esport català, segurament hauria estat bé que el Futbol Club Barcelona se centrés en un únic esport, deixant que els altres es desenvolupessin pel seu compte. Però ja que la seva influència s’ha escampat en nombrosos àmbits de l’esport, en algunes modalitats des de fa prop de cent anys, ja no es pot fer marxa enrera. Hi ha de continuar i amb el nivell d’exigència que li imposa el seu historial. Només així podrà seguit sent més que un club (de futbol).

dijous, 23 de setembre de 2010

La Guàrdia Civil va amb 'la Roja'

(publicat a El Periódico 1-7-10)
Dissabte a la nit, havaneres a Calella de Palafrugell. Hi ha menys gent que altres anys, comenten els assidus. Cosa de la crisi, penso jo. Tot i això, s’hi esperen unes 30.000 persones, que no són poques per a un poble tan petit. El públic, en aparença aliè al fet que a aquesta hora juga la Roja, arriba amb temps i pren posicions a les platges, a les terrasses, als balcons, a les roques i a les barques que hi ha varades a la costa. A quarts de deu de la nit, quan encara falta una hora perquè comenci la cantada, una ona de murmuris i entusiasme escombra el litoral com si fos un petit tsunami. “Penal!”, crida algú. A favor d’Espanya, anuncia un altre. I acte seguit uns milers de persones salten i ho celebren amb alegria. Tres quarts d’hora més tard, l’eufòria es desborda de nou. “Ja guanyem!”, li comenta una dona a la seva amiga sense perdre de vista la pantalla del mòbil. Ara sí, ha marcat Espanya. El primer esclat d’alegria ha estat per culpa del penal fallat per Espanya. En conclusió: a la platja hi ha partidaris i detractors de la selecció espanyola, i, si ens hem de refiar del volum dels aplaudiments, les forces estan equilibrades.
La patrullera de la Guàrdia Civil, que fins ara havia passat desapercebuda entre la resta d’embarcacions, deixa constància de la seva presència. Potser es podria esperar que la força pública es mantingués imparcial? Ni molt menys. Els tripulants se sumen a la festa i encenen els llums rotatoris de color blau que la barca du en la part més alta. I se suposa que per ordre del comandament que patroneja la nau, l’acció es repeteix en finalitzar el partit. Des de terra, alguns veuen tota la intencionalitat en el benemèrit missatge, com si tractessin de dir-nos som aquí, no ho oblideu.
Sigui com sigui, quan el lector llegeixi aquestes línies ja se sabrà si Espanya juga la final de diumenge o no. Uns estaran contentíssims si ho aconsegueix mentre que altres celebraran amb la mateixa intensitat que quedi fora. I entremig, molts catalans que, tot i que encara associen la rojigualda a repressió i a caserna de la Guàrdia Civil, potser per primera vegada veuen amb simpatia aquesta selecció amb ànima blau-grana.