Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi econòmica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi econòmica. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de novembre de 2010

Retall de sou i terços de jornada

Publicat a El Periódico el 25 de novembre del 2011
Esmorzar amb antics companys de feina. Ambient de camaraderia i de recordar vells temps, quan compartíem neguits i il·lusions. Moment també per a confessions, per preguntar-nos com ens van les coses i per a bromes innocents. “¿Què? ¿A tu no t’han retallat el sou un 5%, eh?”, em pregunta, sense malícia, un amic. No puc fer altra cosa que dir la veritat: “És cert. A mi no m’han retallat el sou, però aquest any facturaré la meitat que el 2009”. Somriure de compromís i canviem de tema.
Sala de reunions d’un institut de Barcelona. Entre classe i classe, uns professors comenten que estan fatal i que corre el rumor que la Generalitat els retallarà el sou un altre 5%. Una mestra jove sent el comentari i no es pot estar d’afegir que si elles i ells estan malament, ja es poden imaginar els interins que fan un terç de jornada i que, en conseqüència, cobren un terç de sou. “Sí, és una putada”, convenen tots. I segueixen parlant del malament que estan els que treballen –i cobren- a jornada completa.
Els polítics s’han passat tota la campanya electoral criticant-se i parlant del malament que ho farien els altres si guanyessin. Ens hauria agradat que ens diguessin com diantre sortirem d’una crisi a la qual, uns més que altres, ens han conduït. Perquè alguna cosa haurem de fer, ¿no?
Per exemple. Penso que hauríem de trobar un sistema més just i equitatiu per repartir el volum de feina que el país és capaç de generar. Tots en sortiríem beneficiats, els ni-ni, els prejubilats i els jubilats, també els autònoms o els que treballen a la privada, i fins i tot, a la llarga, els que tenen la feina garantida per a tota la vida, els funcionaris. Si no és que volem que els col·lectius que fins ara menys ha notat els efectes de la crisi acabin mantenint tota la borsa de persones que estan a l’atur o que malviuen en la precarietat.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Si els fem fora a tots, ¿qui manarà?

Publicat a El Periódico 14-10-2010

Els que manen estan a la corda fluixa, i ho saben. La crisi econòmica necessita culpables, de la mateixa manera que els ciutadans necessitem atribuir a una cara reconeixible o a un fet concret el mal temps que ha fet l’últim cap de setmana o l’empat del Barça en el darrer partit jugat a casa. No acceptem que els aiguats que ens han espatllat els dies de festa o que el nostre equip perdés sigui fruit dels elements o de la suma d’uns factors que, per ara, queden fora de la nostra capacitat de control o de comprensió. L’home del temps es va equivocar, acusem. O la gespa del Camp Nou estava en mal estat. ¡Fora! ¡Que els canviïn!
En aquesta situació es troben ara els polítics. Els carreguem tota la culpa de la delicada situació actual i, emprenyats com estem, volem que paguin per tot el mal que han fet ells i tots els seus antecessors. Jordi Hereu va ser el primer a provar la medicina. Va convocar un referèndum per reformar la Diagonal creient que el guanyaria de carrer i ara es troba empantanat en una bassa sense saber com sortir-ne. A Catalunya, Montilla té unes perspectives elèctorals pèssimes, mentre que a Madrid n’hi ha hagut prou que Zapatero proposés la ministra Trinidad Jiménez per competir amb Esperanza Aguirre perquè els militants socialistes miressin cap a una altra banda i escollissin un Tomás Gómez menys esquitxat pel llot del govern.
Imaginem que aconseguim fer fora tots els polítics.¿Què passarà després, quan hàgim substituït tots els alcaldes, presidents de comunitat, president i ministres del govern i descobrim que les coses no eren tan senzilles i que tot plegat continua, si fa no fa, igual que abans? Potser llavors ens adonarem que per damunt seu hi havia uns lobbies i poders ocults que manen tant o més que ells i sobre els quals els pobres ciutadans tenim una capacitat d’incidència gairebé nul·la. Si aquest dia arriba, ¿qui ens governarà? Bé, sempre ens quedarà una Belén Esteban.perquè ens curi de tots els mals.

dijous, 23 de setembre de 2010

Iogurt grec caducat

(publicat a El Periódico  6-5-10)
Al Telenotícies Vespre de TV3 de diumenge passat va sortir un músic grec parlant de l’atzucar financer en què es troba Grècia. Entenc que el senyor Ludovikos Ton Anogeion estigui preocupat pels efectes de la crisi, i m’aterreix pensar el que ell apunta: que “els ciutadans haurem d’aprendre a dur una vida senzilla, com un ocell que viu de les molles que troba per terra”. Ara bé, penso que no està bé afirmar de forma categòrica que “els culpables són els que fan les lleis” i que “la gent del carrer no en té la culpa”. I em va deixar atònit sentir a dir que, “per la nostra història i la nostra cultura, no ens mereixem això”. Què volia dir amb aquelles paraules? Que potser Grècia gaudeix d’algun dret especial pel fet de tenir una història tres vegades mil·lenària?
La història de Grècia és si més no curiosa. Als grecs de l’antiguitat devem la democràcia, la filosofia i els Jocs Olímpics. Però com a estat modern apareix tot just a principis del segle XIX, amb la desintegració de l’imperi otomà i gràcies al suport de les elits europees. El romanticisme, la recuperació dels clàssics que inundava el continent, va generar un ampli moviment de suport als hereus de Plató i Aristòtil en la lluita per alliberar-se de les garres dels malvats turcs. Així va ser com, de cop i volta, un territori poblat per pastors, pescadors i mercaders es va veure abocat a la independència.
Les dues vegades que he estat a Grècia he tingut la sensació de trobar-me en un país preciós però caòtic, conservador i que no ha fet l’esforç de posar-se al dia, amb una dependència immensa de la Unió Europea i del turisme. Una de les coses que em van xocar va ser la pràctica inexistència d’un sector industrial potent. De Grècia en coneixem els seus milionaris, molts dels quals, per cert, han viscut sempre en altres paísos. Però, i de les seves marques, quantes en coneixem? (No s’hi val a esmentar el iogurt grec). Jo, francament, ni una. Sí que en recordo una, en canvi, del seu etern enemic turc. Seria provocar massa dir que Turquia és, avui, una societat més dinàmica que Grècia?