Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciclisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciclisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de juny de 2012

Andorra sobre dues rodes

Publicat al diari Ara el 17 de juny del 2012
foto: Andorra Turisme

Després de bastir el domini esquiable més gran del Pirineu, Andorra va camí de fer el mateix amb el món de la bicicleta. El govern andorrà ha fet una aposta molt forta per atreure els aficionats de les dues rodes al seu territori. Ha senyalitzat els ascensos a tots els ports de muntanya amb cartells com els que es poden trobar en carreteres mítiques com Alpe d'Huez o Tourmalet, ha pagat els diners que fessin falta per tenir finals d'etapa del Tour de França, la Vuelta a Espanya i la Volta a Catalunya, ha promocionat les seves muntanyes com a destinació de cicloturistes de tot Europa i ha fomentat l'organització de marxes i la creació de parcs ciclistes.
Andorra ha estat un referent per als ciclistes catalans des de fa més de mig segle. En uns temps que a casa nostra les carreteres distaven molt de la perfecció i que a les botigues especialitzades costava de trobar material ciclista de primera qualitat, les muntanyes del petit principat pirinenc eren l'objectiu d'aficionats provinents de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Mentre que uns s'hi desplaçaven en cotxe, des de pobles i ciutats de Catalunya els més agosarats s'organitzaven per fer el llarg recorregut amb bici aprofitant l'arribada del bon temps. Uns hi anaven amb l'única intenció de pedalejar cap a les altures sobre un asfalt llis com mai no havien somiat. Per a altres, era l'ocasió de substituir la vella muntura de ferro per una imponent Pinarello d'alumini com les que muntaven els seus ídols del Tour de França.
L'exciclista Melcior Mauri recorda que quan era professional pujava sovint a Andorra amb bicicleta des de Vic per entrenar etapes reina de la Volta i de la Vuelta. "Abans hi havia equips que hi feien stages de pretemporada. Ser allà els anava bé per entrenar en alçada i per la diversitat, duresa i història dels seus ports, per la proximitat a Barcelona i per l'encant de la zona. Donava molt de si", reflexiona Mauri. De la seva etapa com a director de l'equip Andorra-Grandvalira, el guanyador de la Vuelta del 1991, prefereix no parlar-ne gaire. Per al govern andorrà el projecte era una forma d'associar Andorra al món de la bicicleta a nivell internacional, però a finals del 2009 es va exhaurir per falta de pressupost.
Un dels equips de prima fila que havien fet concentracions de pretemporada a Andorra va ser el Festina. Els seus ciclistes corrien amb llicència del país que els acollia i els desplaçaments es realitzaven amb vehicles amb matrícula del principat. Avui, tot i que els grans equips es decanten per llocs igualment muntanyosos però de clima més càlid, com Tenerife i Sicília, hi ha ciclistes que trien Andorra com a lloc per viure i entrenar.
És el cas de Joaquim Purito Rodríguez. Fa un parell d'anys, el flamant segon classificat en l'últim Giro d'Itàlia es va comprar un apartament a El Tarter. I allà continua, pujant i baixant muntanyes cada dia com aquell que és boig, sovint en companyia del seu amic Xavi Florencio. El petit país del Pirineu li oferia el que necessitava: proximitat al seu Parets del Vallès natal, grans ports, entrenament de qualitat en alçada i allunyar-se del soroll dels espais oberts. "En el ciclisme actual, les diferències es medeixen per mil·límetres i cada detall importa", explica Àngel Edo, exciclista professional i manager de Rodríguez.
Les carreteres d'Andorra són també testimoni habitual del pas de dos ciclistes que viuen molt a la vora i que acostumen a entrenar junts, Joan Antoni Flecha (resident a Puigcerdà) i el campió del món de mountain bike José Antonio Hermida (a Llívia). I pels seus camins o corriols més solitaris és possible trobar-hi un pilot de motos enamorat de la bicicleta com és el francès Cyril Despres. L'accident més greu del quatre vegades guanyador del Dakar no va ser pilotant una moto, sinó un dia que feia un descens en solitari en bici des d'un cim andorrà. A mitja baixada se li va travar la roda davantera i en sortir projectat endavant se li van seccionar les venes d'un braç amb unes branques. La feina va ser seva per fer-se un torniquet per tallar l'hemorràgia i arribar a un lloc habitat per demanar ajut.
Els darrers anys, Andorra ha trobat en les grans rondes ciclistes una forma immillorable de projectar-se a l'exterior. Des de l'any 2000, Andorra ha acollit set finals d'etapa de la Vuelta a Espanya i cinc sortides. Tot i això, la repercussió del Tour és infinitament superior. La gran projecció de la ronda francesa fan extremament difícil per a una ciutat o municipi qualsevol aconseguir ser principi o final d'etapa. El cost econòmic és altíssim: a l'Ajuntament de Barcelona li va costar un milió d'euros acollir un final i un principi d'etapa el 2009, mentre que l'Ajuntament i la Diputació de Girona en van haver de pagar 200.000 per a la sortida d'una etapa.
L'últim cop que el Tour va passar per Andorra va ser en la mateixa edició del 2009, en una recorregut de 224 quilòmetres que sortia de Barcelona. Als milions d'espectadors que van seguir el recorregut per televisió s'hi van sumar els milers de persones que van animar els ciclistes a peu de carretera, sobretot en l'ascensió final a Arcalís, a 2.240 metres per sobre del nivell del mar. Per als que vulguin emular als seus ídols, el pròxim 29 de setembre se celebra L'etape, una marxa cicloturista que reprodueix aquella etapa del Tour del 2009. S'espera que la convocatòria sigui igual de multitudinària que la tradicional Volta als Ports d'Andorra, que se celebra des de fa 35 anys i que en les últimes edicions ha limitat la xifra d'inscrits a mil participants.
Las ascensions més conegudes d'Andorra són aquelles que han estat escenari del pas de la Volta, la Vuelta i el Tour, com la Comella (1.350 metres), Pal (1.757), la Rabassa (1.821), el port d'Envalira (2.408) i Arcalís. Però n'hi ha moltes altres de menys conegudes, com la duríssima ascensió al coll de la Gallina (1.910), que Joaquim Purito Rodríguez va donar a conèixer i que el pròxim 25 d'agost s'estrenarà a la Vuelta.
El ciclisme viu de l'èpica. Els escaladors de més fama mundial donen a conèixer els grans cims dels Alps i dels Pirineus i riuades d'aficionats tracten d'emular després als seus ídols. Amb l'objectiu d'estimular aquesta mítica, el Govern d'Andorra ha editat una guia per a cicloturistes i ha incorporat a les carreteres que condueixen als grans ports una senyalització específica que indica als ciclistes els quilòmetres que els resten per fer el cim, el desnivell i la cursa i any en què es van pujar.
Altres mesures per fomentar el ciclisme com a alternativa al turisme de neu i compres han estat el traçat de rutes de mountain bike i l'atorgament d'un distintiu específic als allotjaments turístics que estiguin preparats per acollir ciclistes. Fins avui hi ha una vintena d'hotels acreditats. Els establiments disposen d'espai per guardar bicicletes amb seguretat i d'una zona per rentar-les, a més d'un horari de restaurant adaptat a les necessitats dels esportistes.
Per al Govern d'Andorra, l'aposta pel ciclisme és una forma de desestacionalitzar i diversificar l'oferta turística obrint-se a un col·lectiu que des d'alguns sectors encara rep un tractament marginal.
Josep Maria Cuenca Flores, autor del llibre Grimpaires sobre rodes. Històries i anècdotes ciclistes pel Pirineu català i andorrà, creu que l'èxit d'Andorra com a destinació ciclista es basa en la gran concentració de llocs atractius que es troben en un espai relativament petit i a l'estratègia de les autoritats andorranes.
Tot i això, Cuenca alerta d'alguns riscos: "Andorra ofereix possibilitats llamineres als cicloturistes d'arreu. La incògnita de cara al futur és si el principat oferirà, en l'àmbit del ciclisme aficionat, imatges més o menys similars a les que de vegades es veuen a l'hivern en relació amb l'esquí: una massificació excessiva que condicioni en bona mesura la pràctica esportiva".


"Bike parks" per als amants de les emocions fortes
Les grans pistes d'esquí andorranes han vist en el ciclisme una bona manera d'atreure clients a les seves instal·lacions quan la neu desapareix de les muntanyes. Tant Grandvalira com Vallnord ofereixen als aficionats a la bicicleta de muntanya, en totes les seves variants, la possibilitat d'utilitzar els remuntadors i les pistes específicament creades per a ells pel preu d'un forfet (uns 22 euros). Els bike parks de Grandvalira i Vallnord van sobretot dirigits als amants dels descensos, els salts i les sensacions fortes. Els que ho desitgin, tenen la possibilitat també de llogar el material (bicicleta de descens, casc i proteccions) i de fer un curset per iniciar-se en les modalitats més aèries del ciclisme.

dimarts, 22 de març de 2011

En el centenari de la Volta

Publicat a El Periódico del 21 de març del 2011

¿S’imaginen baixar el coll del Bruc amb una bicicleta equipada amb rodes de fusta, gairebé sense frens, de pinyó fix i rodant per una carretera sense asfaltar i plena de pedres? Doncs aquestes són les dures condicions que van haver d’afrontar els participants en la primera edició de la Volta a Catalunya, que aquest any compleix el primer segle d’existència.
La Volta va néixer el 1911 inspirada en l’èxit clamorós que ja en aquell moment el Tour tenia a França. El reglament, d’una gran duresa, s’inspirava en el de la ronda gala i obligava els ciclistes a ser autosuficients en tot. Els corredors no podien rebre cap tipus d’ajut extern i havien de lluitar contra els rivals en solitari. Amb les tasques d’equip prohibides, eren ells que s’havien de reparar les avaries que inevitablement sorgien, proveïr-se de menjar i aigua, i ni tan sols podien rebre indicacions del camí a seguir des dels vehicles de l’organització.
El recorregut, de 363 quilòmetres, es dividia en tres etapes (Barcelona-Tarragona, Tarragona-Lleida i Lleida-Barcelona) i es van repartir més de mil pessetes en premis. Els primers classificats s’enduien les quantitats més elevades, però també n’hi havia un per a l’últim classificat (una caixa d’ampolles de champagne) que va estar molt disputat. Els ciclistes més lents s’amagaven per deixar passar els altres i així endur-se l’escumosa recompensa.
La victòria a la general se la van disputar el tarragoní Sebastià Masdeu, el barceloní Josep Magdalena i el bilbaí Vicente Blanco, també conegut com el Cojo, que passaria a la posteritat per haver estat el primer espanyol a participar al Tour.
Magdalena i Masdeu, els dos que es jugarien al triomf final, van patir diversos incidents. En una ocasió, anaven tan picats, que es van enganxar els manillars i van caure a la cuneta. I més endavant, va ser Masdeu qui va caure a l’aigua, tot sol, en el moment de creuar una riera, estant a punt de perdre una sabata que el corrent ja s’enduia.
Finalment, el vencedor va ser Masdeu, amb dos minuts d’avantatge sobre Magdalena i un quart d’hora sobre Blanco. El tarragoní havia fet la primera etapa a una velocitat mitjana de quasi 30 quilòmetres per hora, que no està gens malament donades les dificultats de l’època.
La Volta va tenir un clamorós èxit popular des de les primeres edicions, i, a remolc seu, el ciclisme es va forjar una imatge d’esport mitològic protagonitzat per uns homes capaços d’aconseguir fites inimaginables per a la resta de mortals.
Avui, la situació és una altra. El ciclisme d’elit ha perdut bona part de la capacitat de sorprendre al gran públic que durant dècades havia tingut. Un pilot de ciclistes recorrent Catalunya, Espanya, Itàlia o França crida cada cop menys l’atenció. Les curses actuals són massa previsibles i calculades, de manera que les audiències televisives cauen any rere any, i equips i organitzadors tenen dificultats creixents per quadrar els seus pressupostos. Mentre esports nous i espectaculars aconsegueixen, tot i ser minoritaris, el patrocini de multinacionals sense gaire dificultats, les grans competicions per etapes llangueixen. Només el Tour sembla quedar al marge de la crisi que viu el sector, però ¿per quant temps?
El ciclisme professional necessita reinventar-se. Una fòrmula de fer-ho seria retornar als orígens, a aquells temps en què els ciclistes eren capaços de fer l’inimaginable. ¿Ningú s’ha plantejat mai la possibilitat d’organitzar una mena de ralli Dakar amb bicicleta? Ja hi ha alguna cursa que s’apropa a aquest concepte, tot i que es podria portar molt més lluny. Hauria de ser una prova que recuperés el vessant aventurer. Un grup de ciclistes, seguit per càmeres de televisió, travessant paisatges remots -un desert africà, ports de muntanya asiàtics o sud-americans…- segurament atrauria l’atenció dels televidents i, en conseqüència, dels sponsors. I acostaria al ciclisme al que va ser aquest esport en els seus inicis.
Per sortir d’aquesta dinàmica, cal que els organitzadors de curses trobin fòrmules noves i imaginatives. Si no ho fan ells, és molt probable que tard o d’hora apareixi un Thierry Sabine –l’inventor del Dakar- disposat a intentar-ho.

diumenge, 9 de gener de 2011

El dia de Reis, moltes bicis

Publicat a El Periódico el 6 de gener del 2011

Aquest matí, centenars o milers de nens s’hauran trobat al menjador de casa la seva primera bicicleta. Segur que els farà il·lusió trobar sota l’arbre de Nadal un humil vehicle de dues rodes que els permetrà pedalejar i donar-se les primeres trompades. Ara, que en molts casos res superarà el goig de descobrir dins d’un paquet l’últim model de videojoc o l’aparell electrònic de moda.
Tal dia com avui, fa exactament 100 anys, 43 ciclistes prenien la sortida en la primera edició de la Volta a Catalunya. La prova va néixer el 1911 inspirada en el gran èxit que ja tenia a França el Tour. També aquí, el nostre tour casolà va tenir de seguida una repercussió immensa. Cada any, quan arribava l’estiu, un públic entusiasta ocupava les carreteres dels pobles i ciutats de Catalunya per veure passar als ciclistes. Els noms de Fontan, Berrendero, Poblet, Anquetil, Merckx, Ocaña o Moser adquiririen la categoria d’autèntics herois populars. I per damunt de tots ells, Marià Cañardo, guanyador de set edicions entre 1928 i 1939. Cañardo seria tan conegut que el seu cognom esdevindria sinònim d’aquells xuts tan potents que de vegades fan els futbolistes amb la intenció de foradar la porteria rival.
Però tot això ja és història, si no arqueologia pura. Mentre els nens d’avui juguen amb wiis i nintendos, la Volta s’extingeix des de fa anys. Les últimes edicions només s’han pogut córrer gràcies a les generoses aportacions econòmiques que ha fet la Generalitat, així, que, només prendre possessió del càrrec, el nou responsable d’esports del govern Mas haurà de prendre una decisió difícil: tornar a salvar la cursa o deixar que s’extingeixi de mort natural. Seria una llàstima que desaparegués justament en l’any del seu centenari, però potser aquest és el signe d’uns temps difícils i tecnificats que no hi entenen gaire de romanticismes.
(A la memòria de Ferran Bellfort i Tutusaus, de la Unió Esportiva de Sants, mort l’estiu passat als 83 anys).