Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris boscos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris boscos. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de novembre de 2011

Esclat de colors al bosc

Publicat al diari Ara del 5 de novembre del 2011
Bosc de Westonbirt, Anglaterra

Ara és l’època. Els prats verdegen de nou gràcies a la tan esperada pluja, els rierols tornen a baixar alegres, el sotabosc s’omple de bolets i els boscos queden immergits en una melancònica boira baixa. Atenent al ritual de cada any, els arbres de fulla caduca passen del verd estival als tons ocres. Les faldes de les muntanyes es tenyeixen de grocs, vermells i taronges mentre al sotabosc creix un flonjo matalàs de fullaraca. Ha arribat el moment de tornar als boscos. És l’hora de delectar-se amb l’espectacular esclat de colors que ens regada cada any la tardor.
Els països més freds ja fa setmanes que van dir adéu als cels clars, al sol, a la vida a l’aire lliure i al retrobament casual amb els altres. Antigament, per als habitants dels països nòrdics, aquest era un temps de retornar a l’enclaustrament i submergir-se en les obligacions quotidianes confiant que la provisió de llenya i aliments que havien fet a l’estiu seria suficient per arribar fins a la primavera.
A casa nostra, la tardor arriba més tard, i en especial aquest any. Però tant per a ells com per a nosaltres, gaudir de la tardor en el seu apogeu requereix de certa planificació. Al cap i a la fi, l’espectacle que ens ofereix la natura quan els arbres adquireixen aquelles tonalitats vives que han encandilat a poetes, pintors i fotògrafs és extremadament efímer. Visitar el bosc només uns dies tard pot condemnar-nos a un passeig entre esquelets pelats i a trepitjar muntanyes de fulla seca.
Alguns països anglosaxons, on la consciència ambiental és més alta, han solucionat aquest dilema. Al nord dels Estats Units, la caiguda de la fulla (The Foliage) té un espai propi en alguns informatius i hi ha webs que informen puntualment de quines són les millors zones per anar a visitar els grandiosos boscos de New Hampshire o Vermont en el seu punt òptim de color.
Consolem-nos: a Catalunya tenim els boscos molt a prop. Els més concorreguts són els del Montseny, les Guilleries i l’olotina Fageda d’en Jordà. Però n’hi ha d’altres, no tan coneguts, que val la pena visitar. Altres, de més llunyans, ens permeten somiar.

Montseny (Osona, Vallès Oriental, la Selva). Els boscos del massís del Montseny són els més accessibles per a bona part de la població de Catalunya i per aquest motiu els voltants de Santa Fe, Sant Marçal, Arbúcies o Viladrau s’omplen a partir de l’octubre amb milers de visitants ocasionals. Si es vol fer un àpat per la zona, millor reservar.
La Fageda d’en Jordà (Garrotxa). És el bosc de faigs més gran de la conca mediterrània. El fet d’estar situat sobre una colada de lava procedent del volcà Croscat el converteix en excepcional. Els caps de setmana de tardor els aparcaments es col·lapsen, de manera que millor acostar-s’hi fora de les hores punta.
Vall d’Aiguamòg (Val d’Aran). El Pirineu compta amb boscos espectaculars, sobretot als dos Pallars i a la Cerdanya. En el seu extrem occidental, els boscos de la vall d’Aiguamòg tenen una combinació de vegetació de ribera, faig i pi roig que fa les delícies dels aficionats a la natura.
Selva d’Irati (Navarra). Amb una extensió de 17.000 hectàrees, és la fageda més gran del sud d’Europa. L’abundància de falgueres, els pendents suaus, la combinació de rierols, bosc, embassaments i prats a les parts més altes converteixen la visita en una delícia. Obligat anar-hi ben proveït per la pluja.
Bosc de Sherwood (Anglaterra). Tot i haver format part d’un immens vedat de caça de la casa reial britànica, en realitat Sherwood és més famós per ser l’escenari, real o de ficció, de les aventures de Robin Hood. Tot i això, és molt més petit que Irati.
Green Mountains (Estats Units). Els boscos de les Green Mountains (Vermont), prop de la frontera amb el Canadà, són dels més concorreguts pels nord-americans quan arriba la tardor. A causa de la seva situació, allà la caiguda de la fulla comença al setembre.

dimecres, 7 de setembre de 2011

El 5% de Catalunya té el mateix amo

Publicat al diari Ara el 7 de setembre del 2011


CatalunyaCaixa és la principal propietària privada d'espais naturals de Catalunya, amb 7.800 hectàrees. Però és que a més, l'entitat financera s'encarrega de la custòdia de 150.000 hectàrees d'espais naturals més, de titularitat pública o comunal. Entre terrenys propis i en custòdia, la caixa gestiona avui el 5% del territori de Catalunya
Com a exemple serveix que les 24 finques que té a les demarcacions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona sumen 78 quilòmetres quadrats, quasi la mateixa extensió que el terme municipal de Barcelona. De totes elles destaca la muntanya d'Alinyà (Alt Urgell) i les dues valls que l'envolten. Amb una superfície de 53 quilòmetres quadrats, és la finca privada més gran del país.
L'entitat d'estalvi va iniciar l'adquisició de terrenys d'alt valor ambiental el 1997 a través de la Fundació Territori i Paisatge. El model, fins llavors inèdit, seguia el camí que des de feia anys duien a terme el National Trust a la Gran Bretanya i el Conservatoire du Littoral a França. Consistia a treure de mans privades la propietat d'espais d'alt valor natural perquè tots els ciutadans poguessin gaudir-ne.
El model, pensat com una manera de salvaguardar espais que no tenien el nivell de protecció dels parcs naturals, va entrar en crisi el 2008 arran del procés de transformació interna que va iniciar l'entitat. El director de Territori i Medi Ambient de CatalunyaCaixa, Miquel Rafa, explica que es va plantejar la conveniència de donar continuïtat a aquesta línia de treball però a la fi es va concloure que era un actiu diferencial respecte a altres caixes i que el millor era mantenir-lo. Avui, CatalunyaCaixa és propietària de quatre finques a Barcelona (641 hectàrees), set a Tarragona (989), sis a Lleida (5.999) i set a Girona (202). En total són 7.831 hectàrees, de les quals la immensa majoria són boscos.
La muntanya d'Alinyà va pertànyer als ducs de Medinaceli durant segles, fins que, arran de les desamortitzacions de béns eclesiàstics, va passar a mans privades. La propietat inclou tres nuclis habitats idíl·lics, com són Alinyà, Perles i l'Alzina d'Alinyà, que queden exclosos de la propietat de CatalunyaCaixa.

dijous, 23 de setembre de 2010

Els incendis s'apaguen a l'hivern

(publicat a El Periódico 27-5-10)

A Catalunya ens estimem els boscos però la relació que tenim amb ells és ambigua i distant. Els hem idealitzat, convertint-los en un simple element decoratiu d’un paisatge que voldríem lliure de tota petjada humana. Ens costa d’entendre que les arbredes puguin tenir alguna utilitat diferent de la de complaure la nostra mirada, i que, fins i tot per a la seva preservació, és bo que siguin objecte d’algun tipus d’explotació. Els tenim oblidats. Només recordem la seva existència a la tardor, quan comença la temporada de bolets, i a l’estiu, quan observem amb llàgrimes als ulls, i des de lluny, com es cremen.
Solc recórrer les Gavarres amb bicicleta i puc donar fe que des de la Generalitat s’està fent, aquest any, un treball ingent per recuperar els boscos després de la gran nevada del 8 de març. Però la tasca a realitzar és de dimensions grandioses. La tempesta que va deixar mig Girona a les fosques va fer caure milers d’arbres i quasi no va quedar ni un sol camí apte per a la circulació. Des del departament de Medi Ambient s’assegura que recuperar els boscos exigirà una feina continuada que s’allargarà ben bé dos o tres anys i que al màxim a què s’arribarà abans de l’estiu és a obrir la xarxa principal de camins i les zones més sensibles. Així doncs, el perill d’incendi serà d’aquí a unes setmanes màxim. I si la feina s’allarga tant de temps, la vegetació creixerà de forma irremeiable, i molts senders, que en el passat servien per comunicar per la via més directa cases aïllades, es perdran per sempre més.
Els ciutadans hi podem fer alguna cosa, a banda de lamentar-nos? Em sembla que sí, com a mínim aquells que en som usuaris habituals. N’hi hauria prou que cadascú de nosaltres, cada cop que sortim a la muntanya, dediquéssim una estona a retirar unes quantes branques i algun dels nombrosos troncs que trobem pel camí. O que els centres excursionistes i clubs ciclistes organitzessin sortides amb aquesta única finalitat. Jo em presento voluntari. Com diuen els bombers, “els incendis s’apaguen a l’hivern”. Tots hi podem contribuir.