Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bicicleta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bicicleta. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 d’abril de 2012

La utopia de la ciutat silenciosa


La meitat dels fabricants de bicicletes que van participar fa poc en una fira internacional mostraven vehicles elèctrics. Marc Augé, autor del llibre Elogio de la bicicleta, somia en una ciutat sense vehicles de motor, silenciosos i nets, que circularan per una ciutat endreçada i més humana. Diu que el Bicing de Barcelona i el Vélib de París han servit perquè els ciutadans recuperessin el plaer de moure’s i gaudir d'unes ciutats que, segons profetitza, tendeixen a humanitzar-se. És aquesta afirmació una utopia o una realitat possible? És cert que s’acosta una revolució urbana? És possible imaginar una ciutat silenciosa i més habitable? La gent deixarà d’anar a viure a fora i es revaloritzarà el centre?
Ja fa més de deu anys que vaig fer el pas. Fins al 2010, circulava amb moto cada dia de Cerdanyola a Barcelona fins que jo i la meva parella ens vam cansar dels desplaçaments diaris, del perill, del desgast i de la sagnia econòmica i de temps que suposava anar cada dia amunt i avall. Si treballem al centre, visquem també al centre, ens vam dir. I així ho vam fer.
Durant un temps vaig conservar la moto, mentre que la meva dona es desplaçava amb bici. No sé com va ser però de cop i volta un dia em vaig cansar de les creixents incomoditats que suposava buscar aparcament i circular entre els cotxes, i em vaig passar a la bicicleta. Des de llavors ja no l’he deixat. La bici em permet arribar a la majoria de llocs en poc temps i a un preu imbatible. Però, més important encara, he recuperat el plaer de desplaçar-me a un ritme més que tranquil per la ciutat. Amb la bici evites els carrers més desagradables, les gransvies, els carrers aragons i les diagonals, i optes per rutes més pacífiques i relaxades. Vas a una velocitat més humana i descobreixes racons que desconeixies o per on feia temps que no hi passaves. Aquí un parc i allà una botiga rara. Amb bici la ciutat és més gran i més humana, com deia l’escriptor. Sents l’aire a la cara, aprecies el pas de les estacions i sents a la gent com parla.
Reconec, però, que la bici té inconvenients importants en el dia a dia per a molta gent, i per a mi mateix molts cops. A l’estiu fa calor i sues, i a Barcelona, segons on vagis, hi ha pujades.
La solució per a molts serà la bici elèctrica, que ha fet grans millores i que en farà molts més en el futur. D’aquí a pocs anys les bicicletes elèctriques seran més o menys ràpides i lleugeres. En condicions normals deixaràs la bateria a casa i pedalejaràs fins a la teva destinació, i només en cas de necessitat o quan en tinguis ganes t’encomanaràs a l’energia elèctrica i deixaràs que els wats acumulats facin l’esforç per tu. Ja no només seran els joves o els esportistes els que podran rodar per la ciutat a cop de pedal. La bici elèctrica obrirà les portes a un ventall de població molt més ample i es convertirà en un substitutiu del ciclomotor, de les cames de molts vianants i de molts conductors que no volen renunciar a l’ús del vehicle particular.

Faltarà que adaptem les ciutats a una realitat que tot just ara, per culpa de la crisi, de la creixent consciència ecològica i de la data de caducitat dels combustibles fòssils es comença a insinuar. I és més que probable que en uns anys passem dels carrils bici als carrers bici. De la mateixa manera que ara els vehicles de motor tenen carrils d’ús exclusiu, també els usuaris de les dues rodes i sense motor disposaran d’avingudes d’ús exclusiu que els permetran travessar Barcelona, des del Besòs fins al Llobregat, del mar a la muntanya, sense por a ser arrossegats per la marea d’automòbils, furgonetes i motos que espremen el seu motor cada vegada que el semàfor es posa verd.
Amb la bicicleta elèctrica, potser algun dia es farà realitat la societat utòpica que imaginava Marc Augé: “Montar en bicicleta nos devuelve, por un lado, un alma de niño y, a la vez, nos restituye la capacidad de jugar y el sentido de lo real. (…) El mero hecho de que la práctica de la bicicleta proporcione así una dimensión perceptible al sueño de un mundo utópico en el que el placer de vivir sería la prioridad de cada persona y aseguraría el respeto de todos, nos da una razón para abrigar esperanzas. Retorno a la utopía, retorno a lo real, da lo mismo. ¡Arriba las bicicletas, para cambiar la vida! El ciclismo es un humanismo”.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Una Diagonal sense bicicletes?



Els carrils bici del tram central de la Diagonal s’han convertit en un problema, això està clar. És un problema per als ciclistes i és un problemes per a la resta d’usuaris de la via pública. És una evidència general, per a ciclistes i per a vianants, que entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia, els passejos laterals estan sobreocupats. D’entrada, en un costat hi ha unes jardineres que ocupen cap a un quart de l’espai disponible, mentre que la banda oposada està ocupada per una filera de palmeres i bancs, amb quasi tots els espais buits que queden entremig plens de motos aparcades.
A la llista d’objectes fixos hi hem d’afegir la presència de nombroses parades d’autobús –les més plenes de Barcelona en hores punta- i els quioscos de premsa. Ja només cal afegir-hi els elements mòbils que es desplacen per la popular avinguda a tothora: ciclistes –els que circulen com cal i els que no- i vianants, entre els quals cal distingir algunes subcategories: els que van per on han d’anar, sense ocupar el carril bici i atents al que passa al seu voltant; però també els despistats que passegen el gos, els que baixen de l’autobús corrent, els que creuen sense mirar i els que, amb el mòbil a la mà, van per la vida tancats en el seu món.
Ara L’Ajuntament estudia fer baixar els ciclistes a la calçada. En ment té dues opcions. Una, posar un carril bici al costat dels cotxes, i dues, convertir els laterals en una àrea 30, de velocitat limitada.
M’agradaria equivocar-me però em temo que, a la pràctica, qualsevol de les dues opcions suposarà l’expulsió dels ciclistes de la Diagonal.
Jordi Hereu va intentar en el seu últim mandat reformar l’avinguda. Tot i sortir-ne escaldat, els diferents projectes que va portar a referèndum suposaven una completa reordenació del trànsit. Suposaven fer taula rasa amb el que hi havia. Els grans beneficiats eren vianants, ciclistes i transport públic.
En la no reforma de la Diagonal que comença a apuntar l’alcalde Trias, el guanyador indiscutible és el cotxe i, en menor mesura, també el vianant. Per a les bicis suposa simplement l’expulsió. De les dues opcions que contempla l’Ajuntament, costa de creure que posi un carril bici en cadascun dels laterals, avui reservats als cotxes. Per fer-ho hauria d’estrényer els passejos per la part més propera a les cases –eliminant palmeres, bancs i aparcament de motos. Però en una època d’estretors pressupostàries i amb el precedent del referèndum d’Hereu, difícilment s’atrevirà Xavier Trias a jugar amb el foc que ja va cremar al seu predecessor.
Evidentment, el carril bici també es pot habilitar directament en les calçades laterals, i gairebé a cost zero, però gosarà  Xavier Trias sacrificar espai per als cotxes?
L’altra opció que l’alcalde proposa és convertir els laterals de la Diagonal en zona 30 i, simplement, deixar que les bicicletes circulin entre els cotxes. Fer aquesta proposta evidencia un desconeixement preocupant de la circulació, amb bicicleta o amb qualsevol altre vehicle, a Barcelona. En deu anys que fa que vaig en bicicleta per la ciutat, crec que en cap ocasió he circulat per aquest espai. Perquè hi ha els carrils bici, lògicament, però també perquè els laterals, en el seu tram central, estan quasi sempre col·lapsats. Si ja se circula a menys de 30, per què volen convertir-los en zona 30? I, amb el pleníssims i plens de fum que estan, quin ciclista s’atrevirà a posar-hi les rodes?
Per ara, però, tot això no són més que especulacions, basades en la informació que Óscar Muñoz publicava ahir a La Vanguardia. Esperem que, per al bé de tots, vianants i ciclistes, amb diàleg i consens, es trobi una solució al caos que és avui la Diagonal.

dimarts, 22 de març de 2011

En el centenari de la Volta

Publicat a El Periódico del 21 de març del 2011

¿S’imaginen baixar el coll del Bruc amb una bicicleta equipada amb rodes de fusta, gairebé sense frens, de pinyó fix i rodant per una carretera sense asfaltar i plena de pedres? Doncs aquestes són les dures condicions que van haver d’afrontar els participants en la primera edició de la Volta a Catalunya, que aquest any compleix el primer segle d’existència.
La Volta va néixer el 1911 inspirada en l’èxit clamorós que ja en aquell moment el Tour tenia a França. El reglament, d’una gran duresa, s’inspirava en el de la ronda gala i obligava els ciclistes a ser autosuficients en tot. Els corredors no podien rebre cap tipus d’ajut extern i havien de lluitar contra els rivals en solitari. Amb les tasques d’equip prohibides, eren ells que s’havien de reparar les avaries que inevitablement sorgien, proveïr-se de menjar i aigua, i ni tan sols podien rebre indicacions del camí a seguir des dels vehicles de l’organització.
El recorregut, de 363 quilòmetres, es dividia en tres etapes (Barcelona-Tarragona, Tarragona-Lleida i Lleida-Barcelona) i es van repartir més de mil pessetes en premis. Els primers classificats s’enduien les quantitats més elevades, però també n’hi havia un per a l’últim classificat (una caixa d’ampolles de champagne) que va estar molt disputat. Els ciclistes més lents s’amagaven per deixar passar els altres i així endur-se l’escumosa recompensa.
La victòria a la general se la van disputar el tarragoní Sebastià Masdeu, el barceloní Josep Magdalena i el bilbaí Vicente Blanco, també conegut com el Cojo, que passaria a la posteritat per haver estat el primer espanyol a participar al Tour.
Magdalena i Masdeu, els dos que es jugarien al triomf final, van patir diversos incidents. En una ocasió, anaven tan picats, que es van enganxar els manillars i van caure a la cuneta. I més endavant, va ser Masdeu qui va caure a l’aigua, tot sol, en el moment de creuar una riera, estant a punt de perdre una sabata que el corrent ja s’enduia.
Finalment, el vencedor va ser Masdeu, amb dos minuts d’avantatge sobre Magdalena i un quart d’hora sobre Blanco. El tarragoní havia fet la primera etapa a una velocitat mitjana de quasi 30 quilòmetres per hora, que no està gens malament donades les dificultats de l’època.
La Volta va tenir un clamorós èxit popular des de les primeres edicions, i, a remolc seu, el ciclisme es va forjar una imatge d’esport mitològic protagonitzat per uns homes capaços d’aconseguir fites inimaginables per a la resta de mortals.
Avui, la situació és una altra. El ciclisme d’elit ha perdut bona part de la capacitat de sorprendre al gran públic que durant dècades havia tingut. Un pilot de ciclistes recorrent Catalunya, Espanya, Itàlia o França crida cada cop menys l’atenció. Les curses actuals són massa previsibles i calculades, de manera que les audiències televisives cauen any rere any, i equips i organitzadors tenen dificultats creixents per quadrar els seus pressupostos. Mentre esports nous i espectaculars aconsegueixen, tot i ser minoritaris, el patrocini de multinacionals sense gaire dificultats, les grans competicions per etapes llangueixen. Només el Tour sembla quedar al marge de la crisi que viu el sector, però ¿per quant temps?
El ciclisme professional necessita reinventar-se. Una fòrmula de fer-ho seria retornar als orígens, a aquells temps en què els ciclistes eren capaços de fer l’inimaginable. ¿Ningú s’ha plantejat mai la possibilitat d’organitzar una mena de ralli Dakar amb bicicleta? Ja hi ha alguna cursa que s’apropa a aquest concepte, tot i que es podria portar molt més lluny. Hauria de ser una prova que recuperés el vessant aventurer. Un grup de ciclistes, seguit per càmeres de televisió, travessant paisatges remots -un desert africà, ports de muntanya asiàtics o sud-americans…- segurament atrauria l’atenció dels televidents i, en conseqüència, dels sponsors. I acostaria al ciclisme al que va ser aquest esport en els seus inicis.
Per sortir d’aquesta dinàmica, cal que els organitzadors de curses trobin fòrmules noves i imaginatives. Si no ho fan ells, és molt probable que tard o d’hora apareixi un Thierry Sabine –l’inventor del Dakar- disposat a intentar-ho.