Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zapatero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zapatero. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de juny de 2012

La crisi és un dol

Publicat a El Periódico el 4 de juny de 2012
Sobre aquesta crisi s’ha escrit gairebé tot. Economistes, sociòlegs, periodistes, politòlegs, educadors i professionals d’altres camps han analitzat amb una profusió abassegadora tot el que ens passa i el que ens pot arribar a passar. És per això sorprenent descobrir que la forma com reaccionem a uns esdeveniments que per a milers de famílies resulten tràgics és, des d’un punt de vista psiquiàtric, molt més previsible del que podríem imaginar. Segons la teoria de les cinc etapes del dol de la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler-Ross,tot, o gairebé, estava previst. Del no passa res de Zapatero a la ira dels indignats; de la depressió que vivim els últims mesos a l’acceptació més o menys resignada de l’espasa de Dàmocles que tenim permanentment damunt nostre. 
Poc es podia imaginar Kübler-Ross la trascendència que tindria, el 1969, el seu llibre On Death and Dying Sobre la muerte y los moribundos ). La doctora va descriure les fases per les quals passen les persones quan saben que s’enfronten a una malaltia terminal i afronten el moment decisiu de la mort. És clar que després de publicar el llibre es va adonar que aquelles mateixes pautes es podien aplicar a tots els éssers humans que es veuen abocats a altres tipus de pèrdues, bé sigui de la feina, dels ingressos, de la llibertat, d’un ésser estimat o al conèixer un diagnòstic d’infertilitat. Els paral·lelismes entre les cinc etapes del dol i els esdeveniments més recents relacionats amb la crisi són nombrosos. 

• 
Etapa 1: negació i aïllament. «Això no em pot estar passant a mi». «Estic bé». 
Les notícies d’impacte inesperades tenen un efecte paralitzant. Com a defensa, ens tanquem i ens neguem a acceptar la realitat, com a mínim durant una temporada. Passat un temps, es produirà una acceptació parcial del que estem vivint. 
Reacció de Rodríguez Zapatero davant el daltabaix: «Espanya queda al marge de la crisi financera» (agost del 2007); «Espanya és a la Champions League de l’economia mundial» (setembre del 2007); «la crisi és una falàcia, pur catastrofisme» (gener del 2008); «al març començarà a crear-se ocupació de forma intensa» (desembre del 2008); «és probable que el pitjor de la crisi ja hagi passat» (abril del 2009); «crec que la crisi del deute que afecta Espanya ha passat» (setembre del 2010). 

• 
Etapa 2: ira. «¿Per què m’ha de passar a mi?». «¡És injust!». 
L’acceptació parcial del que ens està passant deriva en una ràbia que projectem cap als altres, de forma justa o injusta. Ens queixem de tot, sorgeixen l’enveja i el ressentiment, que sobretot canalitzem cap a aquells individus a qui la vida somriu. Les persones que envolten l’afectat són les que més reben. Els experts recomanen no prendre’s aquesta ira com res personal. Respondre de forma enèrgica pot incentivar encara més la mala llet del malalt. 
Centenars de milers de persones ocupen places i carrers de tot Espanya. El 15-M treu al carrer l’emprenyament d’amplis sectors de la societat davant les primeres retallades, l’augment de la desocupació i la caiguda del nivell de vida. La reacció dels governs espanyol i català és variable. Mentre a Madrid el govern de Zapatero deixa passar, a Barcelona s’opta per una política de mà dura. La brutal desocupació de la plaça de Catalunya pels Mossos d’Esquadra deriva en el forassenyat setge al Parlament pels indignats. 

• 
Etapa 3: pacte. «Donaria qualsevol cosa per tenir dos anys més». 
Tot i que la realitat és difícil d’acceptar, s’intenta arribar a un acord que ens ajudi, encara que tan sols sigui mentalment, a superar el trauma que vivim. Estem disposats a fer bondat a canvi de posposar el moment fatal. 
Aquesta etapa pràcticament ens l’hem saltat i hem passat directament a la següent. L’ens superior (que cadascú hi posi els substantius que calgui) no s’avé a negociar. 

• 
Etapa 4: depressió «¿Quin sentit té fer res?». «És el final». 
Ens trobem afligits, envaïts per una profunda tristesa. La fi és inexorable. Passem el dia plorant i lamentant-nos. De res serveix que intentin alegrar-nos o que ens diguin que no passa res. Tot i això, expressar el dolor aplana el camí. Ser al costat de l’afectat ajuda. Però intentar ajudar massa pot dificultar el procés de dol. 
És la fase en què ens trobem ara. Saturats de notícies negatives, l’únic que volem és que ens deixin en pau. 

• 
Etapa 5: acceptació. «No puc lluitar», «m’hauria de preparar». 
S’ha acabat lluitar. Els que han passat per les fases anteriors i van poder expressar el que sentien, ara estan més preparats per afrontar el que els espera amb serenitat. Preferim estar sols, la vida s’imposa. 
Cert: saber tot això no soluciona res mentre frau Merkel segueixi marcant la pauta. Però entendre què ens està passant ens servirà, individualment i col·lectivament, per reinventar-nos quan arribi la bona nova de la fi de l’austeritat. Que, no ho dubtin, arribarà.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Si els fem fora a tots, ¿qui manarà?

Publicat a El Periódico 14-10-2010

Els que manen estan a la corda fluixa, i ho saben. La crisi econòmica necessita culpables, de la mateixa manera que els ciutadans necessitem atribuir a una cara reconeixible o a un fet concret el mal temps que ha fet l’últim cap de setmana o l’empat del Barça en el darrer partit jugat a casa. No acceptem que els aiguats que ens han espatllat els dies de festa o que el nostre equip perdés sigui fruit dels elements o de la suma d’uns factors que, per ara, queden fora de la nostra capacitat de control o de comprensió. L’home del temps es va equivocar, acusem. O la gespa del Camp Nou estava en mal estat. ¡Fora! ¡Que els canviïn!
En aquesta situació es troben ara els polítics. Els carreguem tota la culpa de la delicada situació actual i, emprenyats com estem, volem que paguin per tot el mal que han fet ells i tots els seus antecessors. Jordi Hereu va ser el primer a provar la medicina. Va convocar un referèndum per reformar la Diagonal creient que el guanyaria de carrer i ara es troba empantanat en una bassa sense saber com sortir-ne. A Catalunya, Montilla té unes perspectives elèctorals pèssimes, mentre que a Madrid n’hi ha hagut prou que Zapatero proposés la ministra Trinidad Jiménez per competir amb Esperanza Aguirre perquè els militants socialistes miressin cap a una altra banda i escollissin un Tomás Gómez menys esquitxat pel llot del govern.
Imaginem que aconseguim fer fora tots els polítics.¿Què passarà després, quan hàgim substituït tots els alcaldes, presidents de comunitat, president i ministres del govern i descobrim que les coses no eren tan senzilles i que tot plegat continua, si fa no fa, igual que abans? Potser llavors ens adonarem que per damunt seu hi havia uns lobbies i poders ocults que manen tant o més que ells i sobre els quals els pobres ciutadans tenim una capacitat d’incidència gairebé nul·la. Si aquest dia arriba, ¿qui ens governarà? Bé, sempre ens quedarà una Belén Esteban.perquè ens curi de tots els mals.