Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xina. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Xangai: gratacels, ambició i còpies

Publicat al diari Ara el 22 de setembre de 2013
La icona de la nova Xina combina la veneració per la seva civilització mil·lenària d'antics temples i jardins amb el culte a l'enriquiment ràpid, el treball ininterromput i la megalomania que es veu en els alts edificis i els llums de neó.
Val més dir-ho d'entrada. Xangai és una ciutat per visitar sense gaires prejudicis i amb ganes de conèixer una cultura molt diferent de la nostra, que combina la veneració per la seva civilització mil·lenària amb el culte a l'enriquiment ràpid, el treball ininterromput i la megalomania. Viatjar a l'emergent estrella oriental pot servir per entendre la preponderància xinesa en el mapa mundial i, de passada, valorar quin és el nostre lloc al món.
Xangai és, des de fa dues dècades, la icona de la nova Xina. El govern ha invertit ingents quantitats de diners a la megalòpoli situada a la vora del riu Huangpú, en detriment d'una Hong Kong de la qual desconfia pel seu passat colonial. L'ha dotat d'un tren que enllaça el centre amb l'aeroport internacional a 430 quilòmetres per hora, ha construït en pocs anys uns 80 edificis de més de 170 metres -l'any que ve s'inaugurarà el més alt de tots, el Shanghai Center, de 568 metres i 118 plantes-, i hi ha portat esdeveniments de primera fila com l'Exposició Universal del 2010 i competicions esportives, entre elles un gran premi de Fórmula 1 i un torneig Masters de tennis. Tot amb un únic objectiu: que Xangai torni a ser la principal referència de l'Àsia.
Xangai ja va tenir un període de gran prosperitat entre la segona meitat del XIX i la Segona Guerra Mundial. Després de les guerres de l'opi, les potències internacionals van obligar la Xina a obrir els principals ports del país al trànsit internacional de vaixells i extenses zones de Xangai van convertir-se en concessions sota control occidental. En poc temps va passar de ser una ciutat de pescadors a un centre financer de primera magnitud. La facilitat per fer diners va atraure ciutadans de tot el món. Els triomfadors es vanagloriaven que l'única cosa immoral que es podia fer en aquella urbs efervescent era fracassar.
La mateixa consigna sembla imperar avui entre els vint milions d'habitants d'aquesta inabastable i ultracompetitiva ciutat. A Xangai manen els diners i tothom sembla tenir pressa. Vista de lluny espanta, però quan t'hi acostes descobreixes també la delicadesa amb què pintors aficionats practiquen cal·ligrafia en taules parades al mig d'un carreró perdut o l'equilibri dels devots de tai-txi que, a primera hora del matí, omplen els parcs.
La Xangai que atrau el viatger s'arrenglera a les dues vores del Huangpú, una ramificació del riu Yangtzé. En un costat es troba el Bund, l'antic moll sobre el qual inversors de tot el món van erigir, durant l'època colonial, edificis que van esdevenir bancs i hotels d'estil art déco o neoclàssic. Els més vistosos són l'Hotel Peace, el Banc de la Xina, l'antic Banc de Hong Kong i Xangai o la Duana, tot i que també paga la pena donar un cop d'ull al Shanghai Pudong Development Bank, antiga seu del Partit Comunista. Va ser en aquesta ciutat on el 1921 es va fundar el partit que des de fa 64 anys governa el país.
El nou i el vell
Una passejada pel Bund al capvespre permet contemplar l'impressionant barri de gratacels que s'alça a l'altra vora del riu, a la zona de Pudong, on el 2016 està prevista la inauguració d'un parc d'atraccions Disney. L'edifici més singular és la torre de comunicacions o Torre de la Perla Oriental (468 metres), tot i que no es queden enrere la Torre Jin Mao (421 metres, 88 pisos) i el Shanghai World Financial Center (492 metres, 101 pisos), també conegut com l'obrellaunes . La seva construcció va resultar polèmica: propietat d'un grup japonès, el primer projecte preveia que en determinades hores del dia el sol encaixés en l'obertura rectangular que hi ha a la part més alta, de tal manera que una gran bandera nipona dominaria el cel de la ciutat. Òbviament, els plànols van ser modificats. Els habitants d'una ciutat que ha estat envaïda dos cops pel Japó van considerar aquell fet d'intolerable provocació.
Per creuar el Huangpú es pot agafar el psicodèlic transport subterrani que enllaça el Bund amb Pudong: avançar per un túnel amb les parets recobertes de llums de neó és una experiència molt... xinesa. Més convencionals són els transbordadors, que permeten fer el viatge en poca estona. Per a travessies més contemplatives, es pot reservar butaca en algun dels nombrosos creuers que recorren el riu. Fer-ho de nit, quan les façanes dels gratacels s'omplen de llums de neó i d'anuncis de dimensions inimaginables, ens garanteix una tribuna privilegiada per veure un espectacle d'estètica futurista i un punt hortera que no deixa indiferent. Per als que prefereixin fugir de la ciutat, hi ha vaixells que en tres hores arriben a la desembocadura de l'imponent Yangtzé.
A banda de la Xangai més rutilant i futurista, de nou-ric, la ciutat atresora també algunes restes històriques, com el temple del Buda de Jade, amb estàtues procedents de Birmània, o els jardins Yuyuan. Es van crear durant la dinastia Ming (segle XVI), tot i que han estat restaurats en diverses ocasions. La serenor que transmeten els seus pavellons, estanys i laberints permet fugir del brogit urbà i fer-se una idea de com era la vida durant l'era imperial.
Són també recomanables les visites al temple budista de Jingan, amb una estàtua de Buda i una campana de coure de sis metres, així com al temple pagoda de Longhua (segle III), el complex religiós més antic de la ciutat. També és interessant el Museu de Xangai, que és a la gegantina Plaça del Poble, urbanitzada en el solar que ocupava l'elitista hipòdrom de l'època colonial. És d'entrada gratuïta i ofereix un ampli recorregut per tota la història de la Xina a través de 120.000 objectes d'ús comú, joies, mobles, pintures, segells, cal·ligrafia, ceràmica i altres mostres d'art popular.
Una visita a Xangai seria incompleta sense endinsar-se en la infinita oferta comercial que acumula la ciutat més dinàmica i cosmopolita de la Xina. En els seus centres comercials, botigues (les de Nanjing Road són les de més renom), mercats i parades ambulants s'hi pot trobar quasi de tot qualsevol dia de la setmana. Des de roba i ginys electrònics de primeres marques internacionals fins a mercaderies de procedència dubtosa, com vambes Pima o Numa, rellotges Owega, bosses Girgio Armwni, xandalls Adadis, esclops Corcs, auriculars Sonia, whisky Red Labial i cervesa Heimekem.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Amèrica mira cap a Orient, visca la Pepa!

La cimera de països iberoamericans, celebrada aquest cap de setmana, s’ha saldat amb un fracàs rotund. De 21 caps d’Estat que havien estat convocats, només se’n van presentar 11, malgrat les gestions realitzades a última hora pel rei Joan Carles. A la vista del resultat, sembla que les antigues colònies espanyoles i portugueses miren cada cop menys cap a Europa i s’interessen més pel Llunyà Orient. Els xinesos, que quasi sempre s’han considerat el centre del món, ho tenen clar. Els països sudamericans “simplement saben que el soci comercial més dinàmic, per ara i molt possiblement en els pròxims anys, és Xina”, presumia l’agència Xinhua.
El canvi d’orientació mundial revela una paradoxa: Espanya va arribar a Amèrica a la recerca de la riquesa de les índies orientals i ara Amèrica dóna l’esquena a Espanya i mira cap a les potències orientals a les que pretenia arribar Cristòfol Colom.
El centre de gravetat mundial gira en la mateixa direcció que ho fa la població mundial. Dels 7.000 milions de persones que poblen el planeta, 4.200 milions (un 60%) viuen a Àsia i només 739 milions a Europa.
L’actual mapamundi que s’ensenya en les escoles obeeix al repartiment de forces que hi havia vigent al món durant els segles XV i XVI, en temps dels grans descobridors. La carta ens mostra un planeta que pivota al voltant d’Europa, situada al centre, i la resta de continents repartits al seu voltant, amb Àsia i Amèrica en els laterals.
Però els documents són arbitraris. Si és cert que la història l’escriuen els vencedors, segurament trigarem poc a veure mapamundis presidits per una Xina imperial i envoltada de totes les seves colònies.
El 2012 la cimera de països iberoamericans se celebrarà a Cadis per celebrar el 200 aniversari de la Pepa, la primera Constitució liberal espanyola. A la vista de l’èxit de l’última edició, el cos diplomàtic espanyol s’haurà d’aplicar perquè els Hugo Chávez i les Fernández de Kirchner assisteixin a una cita que el president xilè, Sebastián Piñera, jutjava amb ironia. “Assistim a una vertadera successió de cimeres, tantes que sembla una serralada”. Si es compleixen els pitjors auguris, potser els assistents acabaran corejant: “una nova cimera, visca la Pepa!”.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Destruir, avançar: la revolució cultural a la Xina

Publicat al blog Terricabras-filosofia
Cartell de la revolució cultural de Mao

Una de les coses que més sorprèn quan viatges per la Xina és la quasi total desaparició d’edificis i monuments històrics. Cert que es mantenen en peu alguns dels símbols més emblemàtics de la seva història cinc vegades mil·lenària, com la Gran Muralla, la Ciutat Prohibida o alguns temples budistes, però, sent molt, aquests vestigis representen a penes una ínfima part de tot el patrimoni que el país oriental tenia fa un segle.
Amb la revolució cultural, els xinesos van decidir fer taula rasa amb el passat. El passat representava la tirania i el caduc, l’opressió d’un sistema feudal basat en ordes dinàstics. Però, fent un ús lax del terme, el procés de catarsi dels seus fantasmes que va representar la revolució cultural no s’inicia el 1966, com diuen els manuals d’història. Es podria dir que comença a principis del segle XX, quan el poble xinès descobreix astorat que fa molt temps que ha deixat de ser l’imperi capdavanter que havia estat. És en aquest moment que una minoria d’intel·lectuals comencen a viatjar per Occident per empapar-se de les noves idees i conèixer de primera mà la tecnologia que els ha desbancat. Seran precisament ells qui, en retornar al seu país, propugnaran acabar amb la tradició i destruir tot allò que els recordés el passat.
Aplicant aquest mateix criteri, es pot dir que la revolució cultural encara no s’ha acabat. Mentre es conserven els principals monuments per entretenir els turistes, es continua destruint tot allò que pugui anar en contra de la modernitat. Al ritme que avancen les excavadores, aviat no quedarà a la Xina cap hutong, o barri de carrerons, que recordi al visitant com vivia la població humil de les grans ciutats. Tot sigui pel progrés.

dijous, 23 de setembre de 2010

La festa s'ha acabat aquí, no a la Xina

(publicat a El Periódico 17-6-10)
Retallades de sou als funcionaris, increment de l’edat de jubilació, pensions a la corda fluixa… D’això és del que es parla ara a Espanya, i segurament també, d’aquí a pocs anys, de retallada de drets. I pel què s’ha vist fins ara, sembla que no ens queixarem gaire. En primer lloc, perquè tenim por al que pugui passar, però en últim terme potser perquè en el més profund del nostre ser sabem que tot això era inevitable. A la fi, a base d’hòsties, hem entès el missatge. La nostra societat no podia continuar al ritme de vida desenfrenat que, sobretot alguns, duien les últimes dècades. La vaca no donava per a tants caps de setmana a les Maldives, per a tants Porsche Cayenne ni per a tants gratacels de cristall. The party’s over, que diuen els anglesos. La festa s’ha acabat.
Alguns experts internacionals consideren que a Espanya s’haurien de retallar preus i salaris d’un 15% perquè l’economia torni a ser competitiva. I mentrestant, a l’altra punta del planeta, la Xina torna a marxar amb vent de popa. Després d’una breu aturada, el creixement econòmic del gegant asiàtic va tornar als dos dígits en l’últim trimestre del 2009. Allà els problemes els vénen per una altra banda. Els obrers del país que més exporta comencen a reclamar millores de sou, sindicats lliures, assegurances, ajudes per a l’allotjament o que treballar els dissabtes sigui voluntari. Les protestes, en forma de vaga, van començar a l’empresa que fabrica l’iPhone i l’iPad per a Apple, i d’allà s’han estès a altres en un efecte taca d’oli que, més a la llarga que a la curta, acabaran afectant totes les zones industrials del país.
Resulta revelador observar com, sortint des de punts de partida antagònics, europeus i xinesos tendim a convergir. A la Xina els treballadors empenyeran el seu govern a començar a muntar un estat del benestar que els permeti dur una vida més còmoda. Aquí, mentrestant, no ens queda altre remei que renunciar a algunes de les comoditats a què ens havíem acostumat. Tot, per seguir sent competitius. La crisi no és conjuntural, com ens havíem imaginat. És de fons. Si més no per a nosaltres.