Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Trias. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Trias. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Una Diagonal sense bicicletes?



Els carrils bici del tram central de la Diagonal s’han convertit en un problema, això està clar. És un problema per als ciclistes i és un problemes per a la resta d’usuaris de la via pública. És una evidència general, per a ciclistes i per a vianants, que entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia, els passejos laterals estan sobreocupats. D’entrada, en un costat hi ha unes jardineres que ocupen cap a un quart de l’espai disponible, mentre que la banda oposada està ocupada per una filera de palmeres i bancs, amb quasi tots els espais buits que queden entremig plens de motos aparcades.
A la llista d’objectes fixos hi hem d’afegir la presència de nombroses parades d’autobús –les més plenes de Barcelona en hores punta- i els quioscos de premsa. Ja només cal afegir-hi els elements mòbils que es desplacen per la popular avinguda a tothora: ciclistes –els que circulen com cal i els que no- i vianants, entre els quals cal distingir algunes subcategories: els que van per on han d’anar, sense ocupar el carril bici i atents al que passa al seu voltant; però també els despistats que passegen el gos, els que baixen de l’autobús corrent, els que creuen sense mirar i els que, amb el mòbil a la mà, van per la vida tancats en el seu món.
Ara L’Ajuntament estudia fer baixar els ciclistes a la calçada. En ment té dues opcions. Una, posar un carril bici al costat dels cotxes, i dues, convertir els laterals en una àrea 30, de velocitat limitada.
M’agradaria equivocar-me però em temo que, a la pràctica, qualsevol de les dues opcions suposarà l’expulsió dels ciclistes de la Diagonal.
Jordi Hereu va intentar en el seu últim mandat reformar l’avinguda. Tot i sortir-ne escaldat, els diferents projectes que va portar a referèndum suposaven una completa reordenació del trànsit. Suposaven fer taula rasa amb el que hi havia. Els grans beneficiats eren vianants, ciclistes i transport públic.
En la no reforma de la Diagonal que comença a apuntar l’alcalde Trias, el guanyador indiscutible és el cotxe i, en menor mesura, també el vianant. Per a les bicis suposa simplement l’expulsió. De les dues opcions que contempla l’Ajuntament, costa de creure que posi un carril bici en cadascun dels laterals, avui reservats als cotxes. Per fer-ho hauria d’estrényer els passejos per la part més propera a les cases –eliminant palmeres, bancs i aparcament de motos. Però en una època d’estretors pressupostàries i amb el precedent del referèndum d’Hereu, difícilment s’atrevirà Xavier Trias a jugar amb el foc que ja va cremar al seu predecessor.
Evidentment, el carril bici també es pot habilitar directament en les calçades laterals, i gairebé a cost zero, però gosarà  Xavier Trias sacrificar espai per als cotxes?
L’altra opció que l’alcalde proposa és convertir els laterals de la Diagonal en zona 30 i, simplement, deixar que les bicicletes circulin entre els cotxes. Fer aquesta proposta evidencia un desconeixement preocupant de la circulació, amb bicicleta o amb qualsevol altre vehicle, a Barcelona. En deu anys que fa que vaig en bicicleta per la ciutat, crec que en cap ocasió he circulat per aquest espai. Perquè hi ha els carrils bici, lògicament, però també perquè els laterals, en el seu tram central, estan quasi sempre col·lapsats. Si ja se circula a menys de 30, per què volen convertir-los en zona 30? I, amb el pleníssims i plens de fum que estan, quin ciclista s’atrevirà a posar-hi les rodes?
Per ara, però, tot això no són més que especulacions, basades en la informació que Óscar Muñoz publicava ahir a La Vanguardia. Esperem que, per al bé de tots, vianants i ciclistes, amb diàleg i consens, es trobi una solució al caos que és avui la Diagonal.

dijous, 7 de juliol de 2011

Doctor Trias, l'"espanyolitis" té cura?

Publicat a El Periódico del 7 de juliol del 2011
Els primers símptomes d’espanyolitis es manifesten des de la primera infància. El nen es resisteix a acceptar la bufanda del Barça que li ha regalat l’oncle el dia del seu sant i les ziga-zagues de Messi a l’àrea rival no li produeixen ni fred ni calor. Ell prefereix el petit i bufó estadi de Cornellà a la magnificència del Camp Nou. Se sent part d’una minoria però per res del món canviaria els colors del seu equip pels de cap altre en el món.
Per sort, el nen no té per què preocupar-se. Tot i que ser de l’Espanyol és una desgràcia, les noves autoritats municipals han decidit posar-hi remei. El nou alcalde de la ciutat, metge de professió i conseller de Salut en dos governs de Jordi Pujol, negocia amb el Barça la conversió de la Masia en un centre de desintoxicació espanyolista. Aprofitant que ha deixat de funcionar com a espai per a la formació de joves promeses del futbol, les instal·lacions on van créixer Guardiola, Messi, Xavi i Iniesta serviran a partir d’ara perquè els seguidors i socis de l’Espanyol apostatin de la seva fe blanc-i-blava i abracin el credo futbolístic majoritari a la ciutat.
Els casos més greus estaran obligats a seguir tractaments pal·liatius de xoc, com el visionat dels videos de totes les finals de Champions guanyades pel Barça, transfusions de sang blau-grana gratuïtes i assistència a sopars de germanor organitzats pels Boixos Nois i les Brigades Blanquiazules.
Els pericos de més renom, com Manel Lucas, Carles Flavià, Josep Martí Gómez, Carles Canut, Ricky Rubio, Nacho Vidal, Alberto Fernández Díaz, Jaume Alguersuari, González Ledesma o Gemma Mengual, estaran exempts d’aquestes obligacions. N’hi hauria prou que es deixin fotografiar amb una bufanda del Barça. Serà el primer pas per deixar enrere la seva particular desgràcia.

dimecres, 1 de juny de 2011

Felip, l'hem feta grossa

Publicat a El Periódico de l'1 de juny del 2011

Els Mossos van actuar divendres passat amb una violència brutal i desproporcionada en l’operació neteja que van dur a terme a plaça de Catalunya. La pregunta que cal fer-se és òbvia: ¿per què els cossos de seguretat es van acarnissar sobre uns centenars de joves desarmats i asseguts a terra que al llarg de dues setmanes de mobilització no han protagonitzat ni un sol acte violent?
Després d’haver seguit l’acampada des del primer dia i de presenciar els fets de divendres en directe, la meva reposta és la següent: o bé els serveis d’informació dels Mossos van fallar de forma estrepitosa a l’hora de comunicar el vertader sentir dels indignats o bé els seus responsables polítics van deixar-se portar pels prejudicis que els pintaven com una colla d’antisistema disposats a arremetre contra el primer que es plantés davant seu.
Si el conseller d’Interior, Felip Puig, i els responsables dels Mossos d’Esquadra haguessin parat bé l’orella en el que es deia a les assemblees i a les comissions dels indignats -les reunions són públiques i a la mateixa plaça hi ha una comissaria- haurien arribat a la conclusió que per aconseguir el seu objectiu de netejar o desallotjar la plaça era millor evitar l’ús de la força. Els acampats sabien que la seva única arma era l’actuació pacífica. En les reunions, nepetien fins a l’extenuació les consignes a seguir en el cas que es presentés la policia: resistència passiva, seure tots junts, portar el DNI a sobre i demanar als agents el seu número d’identificació.
Va ser un error pensar que els acampats eren uns radicals descerebrats que reaccionarien amb el fetge quan la policia es presentés davant seu. El que predomina entre ells és una majoria de joves universitaris sobradament preparats. Davant del que ells veuen com a provocacions, no només policials, sempre han actuat amb suma cautela, evitant deixar-se portar per les passions. D’aquesta manera, s’han sortit amb la seva davant dels qui veuen com enemic extern -les forces de seguretat, la Junta Electoral Central i la classe política- però també lluintant contra els qui els amenacen des de dintre. Així, han aconseguit acallar els elements radicals d’inspiració anarquista que des del principi s’han infiltrat a l’acampada, pregonant de forma anònima el recurs a “diversos camins de lluita”, sense excloure de forma explícita la violència.
Divendres passat es va produir un xoc frontal entre dues percepcions de la realitat oposades. D’una banda, tres centenars de Mossos i agents de la Guàrdia Urbana, que, com si  anessin a enfrontar-se a una banda de terroristes, es van presentar a la plaça de Catalunya equipats amb casc, armilles de protecció, porres, fusells per llençar pilotes de goma, un helicòpter i tota la parafernàlia que requereixen els casos de gravetat extrema. Davant seu hi havia un col·lectiu de persones unides per una forta convicció en el que feien i que, després d’uns dies de convivència, s’havien conjurat per evitar caure en cap tipus de provocació, vingués aquesta d’on vingués.
Segon error. Obviar la capacitat de mobilització dels acampats. Gràcies a les xarxes socials, les 250 persones que van passar la nit de dijous a la plaça s’havien multiplicat per deu només tres hores després de l’arribada dels Mossos. Jo vaig arribar-hi cap a les deu, amb l’ànim de veure què passava propi dels periodistes. I el que vaig veure va ser violència gratuïta per part d’alguns agents i un grau de nerviosisme impropi d’un cos de policia modern. ¿Tu has vist que els acampats fessin res contra els Mossos?, li vaig preguntar a un veterà reporter que era allà des de primera hora. “No, res”. Jo tampoc.
El resultat de l’operació neteja és ben conegut. 121 ferits –dels quals 37 són agents- i una imatge pèssima de la nostra policia transmesa gairebé en directe als mitjans de comunicació de tot el món. Allà on uns esperaven educades peticions del DNI, van aparèixer les porres. Allà on els altres esperaven enfrontar-se a violents, es van trobar cossos quiets i desarmats que es cobrien el cap amb les mans. Després de dues setmanes d’acampada, produeix una gran sorpresa constatar que l’única acció violenta que s’ha produït a la plaça és la que van provocar els propis Mossos.
Felip Puig va fer dilluns un complicat joc de paraules per corregir-se sense fer ni un sol pas enrere. D’una banda va dir que en l’operatiu policial no va fallar res i que no es penedia de cap de les decisions que havia pres, i de l’altra va lamentar “moltíssim” que es produissin víctimes i va demanar disculpes. Puig de seguida va aclarir que no es disculpava per l’actuació policial, sinó “per les imatges” que n’havien difòs els mitjans de comunicació i els afectats.
“¡L’hem feta grossa!”, va exclamar Xavier Trias poc després de saber que serà el pròxim alcalde de Barcelona. L’hem feta grossa, hauria de reconèixer Felip Puig un cop repassi tota la informació del que va passar divendres a la plaça. I més valdrà que aviat comenci a reconèixer errors públicament. Sobretot a la vista que el panorama que tenim per davant és territori abonat per al sorgiment d’altres col·lectius d’indignats.

dijous, 26 de maig de 2011

La dreta perdona la corrupció

Publicat a El Periódico del 26 de maig de 2011

Cas València. Ets corrupte –presumpte, està clar- i surts escollit amb el 48% dels vots. Perds cinc punts en relació a les autonòmiques del 2007, però tampoc t’has de preocupar gaire. La principal força rival ha perdut encara més. Es torna a demostrar que el votant de dreta, o el de determinada dreta, perdona la corrupció. Tant li fa Gürtels, vestits regalats o amistats perilloses. Allà on el votant d’esquerra en general castiga els càrrecs electes que han delinquit, el de dretes fa veure que no passa res. És com si donés per descomptat que de vegades, per triomfar a la vida, s’ha de nedar en aigües pantanoses.
Fals bipartidisme. Al conjunt d’Espanya, els vots de dretes es concentren en una única força. Mentrestant, l’esquerra cau una vegada més en el seu pecat original i disgrega les forces en múltiples formacions que, tret de comptades ocasions, són incapaces de posar-se d’acord, i que quan ho fan, s’autoimmolen i reben pals per totes bandes. Autocrítica: l’esquerra hauria d’aprendre la lliçó, no la que ha donat una altra esquerra, la Republicana a l’aliar-se amb Joan Laporta, sinó la que des de sempre li dóna la dreta.
El cas de Barcelona. Amb una campanya de perfil baix, Xavier Trias accedirà a l’alcaldia després que Trias Fargas, Cullell, Miquel Roca, Joaquim Molins i el propi Artur Mas fracassessin en l’intent. Després de 32 anys de govern ininterromput del PSC (sempre aliat amb altres forces), serà tota una novetat veure Jordi Hereu i els seus seure als bancs de l’oposició que fins ara ocupaven Trias i els seus. L’encara alcalde ha preparat un traspàs de poders àgil. Fa setmanes va donar ordres a tots els caps d’àrea perquè abans del 22-M tinguessin preparats uns documents en els quals es detallen les previsions de despeses per a l’actual exercici, actuacions en marxa i fins i tot recomanacions adreçades a les persones que els succeiran en el càrrec. Pel que es veu, Hereu era molt conscient del que deia quan manifestava que el resultat de les eleccions era incert i que tot era possible. Fins i tot perdre.

dijous, 14 d’abril de 2011

Dues propostes (electorals) captivadores

Publicat a El Periódico del 14-4-2011

S’acosten unes noves eleccions i els nostres polítics tornen a alegrar-nos les oïdes amb propostes captivadores. Per exemple, el candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, insisteix en la gratuïtat de l’àrea verda que ja va proposar en la campanya del 2007. I aquesta vegada hi afegeix la seva voluntat de rebaixar els peatges d’accés a Barcelona als automobilistes que condueixin vehicles poc contaminants. Segur que les dues iniciatives encandilaran als conductors habituals i al lobby automobilístic, però no sembla que vagin en la direcció de l’interès comú, que és reduir el volum de vehicles privats que cada dia circulen per Ciutat Vella o l’Eixample.
L’argument de Trias per eliminar l’àrea verda és que pagar per aparcar és una forma de peatge encoberta. En això li hem de donar la raó. Si has de pagar, t’ho penses dues vegades abans d’agafar el cotxe i t’obligues a buscar alternatives. Fer el contrari, posar facilitats, només fa que generar més trànsit, més fum, més soroll.
La proposta de reduir els peatges als accessos a Barcelona per als vehicles menys contaminants peca si fa no fa del mateix defecte. Si realment vols reduir el trànsit, el lògic és penalitzar els vehicles que més contaminen, com, sense anar més lluny, estudia fer el govern Sarkozy. En el cas francès, però, la idea va més lluny. Directament es plantegen prohibir la circulació dels vehicles més contaminants pels centres urbans.
En el nostre país els partits polítics segueixen aferrats a idees del passat. Per ser d’esquerres, has d’estar a favor de la bicicleta i en contra del cotxe, i en canvi, si vols ser de dretes has de defensar la llibertat per circular a la velocitat que vulguis i en contra de qualsevol norma que vulneri els que consideres els teus drets. Molt em temo que la gent del carrer és menys rígida. Valors com l’ecologisme són cada cop més transversals. Al cap i a la fi, tots volem viure en un entorn agradable. Ser de dretes, ser d’esquerres; ¿això què és?