Publicat al diari Ara el 22 d'abril del 2012
Josep Gual, amb la seva ayi (mainadera) xinesa
Josep Gual, a Girona
Josep Gual és un senyor d’una aparença envejablement normal. Té una educació exquisida, gaudeix d’una jubilació daurada i cada matí juga a tennis amb un company de fatigues quasi tan gran com ell, que l’agost que ve complirà 80 anys. La seva trajectòria, però, és del menys convencional que hi ha. La vaig conèixer de casualitat, que és com t’acostumen a arribar aquesta mena d’històries, el passat 2 de febrer. Aquell dia presentava el llibre La fabulosa història de la senyora Wang (ed Meteora) a Casa Àsia i, quan l’acte s’acabava, es va aixecar una dona xinesa del públic i va explicar que ella coneixia una història semblant a la que jo havia escrit. Si la protagonista del meu relat era una tarragonina que va viure 27 anys a la Xina, el seu amic gironí havia nascut a la resplendent Xangai dels anys 30, fill d’una parella de catalans emigrats a l’Extrem Orient.
Explicar la fabulosa història de Josep Gual és, sobretot, explicar la vida del seu pare. I l’home que tenim al davant la recorda amb la mateixa nitidesa que recorda la seva infantesa i joventut a Xangai: els estudis fins als 7 anys al col·legi francès Sainte Jeanne d’Arc, el posterior internat al Saint John’s College britànic, el prestigiós centre fundat el 1879 pels britànics on es formaria l’elit intel·lectual xinesa… “Tot el que has viscut intensament es recorda”, sentencia.
El seu pare, Martí Gual Vila, era un català amb ànsia d’aventura i de veure món que no s’intimidava davant les adversitats. A casa seva eren comerciants i, arran d’un conflicte familiar, el 1921 va decidir anar-se’n a París. Tot i que estava sense ni cinc, allà podria fer la seva sense que el destorbessin.
A la capital francesa, el jove Gual va aprendre a fer de cuiner fins que, el 1925, uns amics li van parlar de les immenses possibilitats de prosperar que hi havia a Xangai. No s’ho va pensar gaire. Va fer la maleta i es va embarcar en un vaixell que, després d’un mes de travessia, el va deixar a la seva particular terra promesa.
La Xangai d’entreguerres era coneguda com la perla d’Orient. La convulsa i emergent metròpolis s’havia convertit en la ciutat més important d’Àsia. Situada a la desembocadura del Yangtzé, era la principal porta d’entrada de comerç a la Xina i les potències occidentals governaven unes concessions, o barris, on hi vivia un conglomerat multinacional que sumava més de 70.000 ànimes.
La colònia estrangera havia fet una ciutat a la seva mida, amb hipòdrom, gratacels, seus de grans corporacions financeres, casinos, hotels luxosos, grans avingudes plenes d’edificis estil art déco, catedrals i consolats de dimensions fastuoses. Segons una dita que corria entre els triomfadors, a Xangai l’única cosa immoral era fracassar. Fins i tot per a un nouvingut, les possibilitats de fer-se ric eren immenses.
Martí Gual va prosperar. Poc després d’arribar va conèixer un francès que tenia un restaurant a la Concessió Francesa i, sense parlar ni un sol mot de xinès, va passar a dirigir-ne la cuina. Ès fàcil imaginar-se les dificultats per fer-se entendre amb el personal d’un establiment on se servia cuisine française i que gaudia de bona reputació entre la colònia estrangera. Però, a base d’esmerçar-hi esforços, Gual va acabar dominant la llengua de Confuci.
La inesperada mort del francès va ser per a ell un cop de sort. El restaurant va passar a la seva propietat i el 1930, quan el va traspassar, en va treure uns bons diners. Després de nou anys de voltar pel món, Martí Gual havia decidit tornar a casa.
És en aquest moment que sorgirà l’amor. Establert de nou a Sant Celoni, una tarda d’estiu Gual es va traslladar a Hostalric, que estava de festa major, amb uns amics, i, allà, entre parades de xurros, sardanes i envelat, va conèixer una noia deu anys més jove que ell anomenada Josefina Fullà. Pocs mesos més tard, la parella havia decidit casar-se i establir-se a Xangai. Primer marxaria ell i, un cop estigués establert, la Pepis, que és com li agradava que li diessin.
De nou a Xangai. Martí Gual va adquirir un altre restaurant a la Concessió Francesa, que va rebatejar com Chez Martin, i uns mesos més tard la Pepis emprenia el gran viatge de la seva vida. No sense abans haver-se casat, encara que fos a distància i per poders, amb el seu estimat.
La Josefina es va posar a treballar a Chez Martin, va quedar embarassada i el 17 d’agost del 1932 va parir un nadó a qui la parella donaria el nom de Josep. Sort en va tenir del nen, perquè els primers anys, sense conèixer ningú i sense parlar cap més idioma que el català i el castellà, la dona es va sentir molt sola.
“Vaig tenir una infantesa normal –rememora Josep Gual de forma retrospectiva-. El més frapant era que no sabia què volia dir tenir avis o cosins, perquè només tenia als pares i als seus amics, com els pelotaris bascos. A la ciutat n’hi vivien molts. Sovint venien al restaurant i el pare els portava menjar al Jai Alai on jugaven. Per exemple, el meu padrí, el Paulino, era un pelotari”, explica el senyor Gual somrient.
El petit Josep va passar els primers anys sota la cura d’una mainadera xinesa (ayi) amb els peus encongits que se l’estimava “moltíssim”. Quan va ser més gran i la feina que donava el restaurant impedia que estiguessin el suficient per ell, els pares el van inscriure a l’internat del Saint John’s. S’hi estava de dilluns a divendres i d’aquella època daten els seus records de les amistats xangaieses. En la memòria i potser –només potser- també en la realitat segueixen vius amics dels qui anys més tard perdria la pista, com un francès anomenat Martiné -de més gran descobriria que en realitat es deia Martínez- o el nord-americà William, que durant la Segona Guerra Mundial ho passaria força malament en un camp de concentració japonès.
El matrimoni Gual, amb uns militars francesos
Els únics idiomes que Josep Gual parlava eren l’anglès i el francès. Ni un mot de català o castellà. Com que els pares havien decidit que allà on vivien no li servirien de res, la mare se li dirigia sempre en la llengua de Shakespeare, que més o menys ja dominava, i el pare en la de Molière. I amb els anys el noi arribaria a xampurrejar una mica de xinès, concretament de shangaiyen, el dialecte de Xangai.
Els occidentals residents en aquella urbs trepidant van tenir la percepció que alguna cosa començava a canviar el 1937, quan els japonesos van envair la ciutat. Per a sort seva i per a desgràcia dels xinesos, els bombardejos es van dirigir als barris perifèrics i van respectar les concessions internacionals.
La família Gual va aconseguir fugir durant un temps dels japonesos. Tot just acabada la guerra civil espanyola, pares i fill arribaven a Hostalric amb la intenció de quedar-s’hi de forma definitiva. Un somni. Josep Gual en va tenir prou amb tres mesos per convèncer-se que havia escollit el pitjor moment per al retorn. El país estava desfet i, a sobre, aquell mateix estiu l’Alemanya de Hitler envaïa Polònia. “Marxem”, els va dir a la dona i al fill.
De nou a Xangai, l’home comprovaria que els japonesos havien deixat de ser comprensius amb els occidentals. A l’adonar-se’n, els Gual van intentar traslladar-se a Hong Kong, sota sobirania britànica, però ja era massa tard. Les noves autoritats els van impedir marxar. Estaven atrapats. I el pitjor és que les coses empitjorien el 1941, quan Japó entra a la Segona Guerra Mundial amb l’atac a Pearl Harbor.
El gener del 1942, la família Gual era empresonada, la mare en un camp de concentració per a dones i els homes a Soochow Creek. “Érem molta gent, milers i milers… Els japonesos havien decidit tancar a tots els blancs, fóssim d’on fóssim. Allà hi havia britànics però també alemanys, russos blancs que havien fugit de la revolució bolxevic, portuguesos, molts jueus... Al cap d’unes setmanes van deixar sortir als que no érem de països de les forces aliades”.
Per al petit Josep, els tres mesos que va passar confinat a Soochow Creek van ser com un joc. “Jo tenia 9 anys i en tinc un record infantil. Vam passar molta gana, però com que no hi havia escola, estava content, i mai ens van maltractar. Ens llevàvem a toc de trompeta, ens donaven esmorzar, dinar i sopar a base d’aigua amb patates o moniato, em passava el dia jugant amb altres nens i quan tornava a sonar la trompeta havíem d’anar a dormir perquè no hi havia llum”.
El 1945, les forces ocupants japoneses van ser substituïdes pels mariners nord-americans. “Va ser una època de disbauxa i d’autentics disbarats de tot tipus: robatoris, baralles, assassinats. Tractaven als xinesos d’inferiors, consideraven que els havien alliberat i molta gent ho agraïa tot i que molts també deien que no tenien dret a fer el que feien. Circulaven molts diners. Els americans anaven amb les butxaques plenes i amb ganes de divertir-se. Per comprar una cosa que valia deu, donaven un bitllet de cent i deien que ja estava bé. Tothom anava molt sobrat, tant els xinesos como nosaltres”,
En el Xangai que va conèixer el petit Josep Gual hi convivia el millor i el pitjor de l’espècie humana. Entre setmana, anant a l’escola amb bicicleta, havia vist camions municipals que retiraven fins a tres o quatre cossos, sense vida i despullats, de persones que havien mort de gana o de fred al carrer i a qui altres desesperats com ells havien pres la roba. Amb aquella mateixa bicicleta, els caps de setmana es desplaçava fins al Bund, el passeig que hi ha la vora del riu Huangpú, per contemplar el magestuós hotel Shanghai i el no menys impressionant grum que vigilava la porta d’accés.
Ell pertanyia al selecte grup dels privilegiats, reconeix sense embuts: “Viviem molt bé, però molt. La nostra casa era d’estil europeu i hi treballaven tres o quatre persones, el pare tenia un cotxe americà d’aquells quadrats estil Chicago i tots els privilegis que vulguis imaginar. Ho teníem tot”.
Fins que de sobte, el 1946, el somni xangaiès es va esvair. El yuan es va ensorrar, comunistes i nacionalistes van reprendre la guerra entre ells que el conflicte mundial havia ajornat i l’economia va tocar fons. “Es vivia molt malament, els occidentals tenien por i van començar a marxar del país. El pare va perdre el restaurant, perquè deien que tot pertanyia a la Xina i ens vam haver de mudar a un petit pis del carrer Lafayette, que els xinesos anomenaven Lafitelú”.
L’últim any a Xangai la família va subsistir gràcies a la timba de joc il·legal que el pare va muntar al domicili familiar. Al capdavall, els pares es van adonar que no se’n sortirien i que havia arribat l’hora de marxar. Ho farien per separat, després d’un divorci que per a Josep Gual, que en aquell moment tenia 16 anys, seria traumàtic i que prefereix no recordar. La mare se n’anirà amb el seu nou company, també català, cap a Mèxic. Ell, amb el pare cap a Hostalric.
El viatge cap a Europa –de tornada per al pare, d’anada per a ell- seria inoblidable. Per les dificultats per aconseguir el passatge, per les condicions en què viatjaven en l’André Lebon, un vaixell correu convertit en vaixell hospital que el govern francès havia enviat per repatriar els soldats ferits a Indoxina i europeus residents a Xangai, amb fins a 700 persones confinades en unes bodegues fent servei de camerot comunitari.
L’hivern del 1948, aquell català adolescent nascut a Xangai trepitjava per primer cop en la seva vida Catalunya. La primera impressió va ser “depriment”, recorda amb sinceritat. Allò no s’assemblava gens a la societat que acabava de deixar enrera. “El vaixell ens va deixar a Marsella i, entrant a Girona en tren, em va caure l’ànima als peus. Pitjor que Xangai: persianes trencades, parets brutes, amb una fred que pelava… Impressionant”.
Començava un llarg període d’adaptació a la societat que l’acollia i d’assumir la marxa del seu pare, que, decidit a emprendre una nova aventura a les Filipines, seria víctima d’una malaltia que el 1951 acabaria amb la seva vida. També la seva mare va morir relativament jove. L’últim cop que la va veure va ser amb motiu del seu casament, el 1956, a Girona.
Ara, quan mira enrere, Josep Gual s’adona del llarg camí que ha recorregut, de Xangai a Girona, de començar donant classes d’anglès a la primera acadèmia Berlitz que va funcionar a la seva ciutat a treballar en el seu incipient aeroport, en hotels de la Costa Brava o portant el seu propi negoci fins al dia de la jubilació.
Des del 1948, el senyor Gual ha tornat dos cops a la Xina. El primer, l’any 1981, el va viure amb “mooolta nostàlgia”, rememora. El va fer amb la seva dona i els seus tres fills per celebrar els 25 anys de matrimoni. Li feia il·lusió ensenyar-los la ciutat on s’havia criat, i quan van ser al carrer Fushing i va veure que la casa on havia crescut encara existia se li van humitejar els ulls.
--No té la sensació que Xangai és per a vostè com una altra vida?
Una mica sí, una vida totalment diferent a la que he tingut després.
--I què diuen els amics quan els explica la història?
Mmm… no ho explico gaire. No és que me n’avergonyeixi, sap?, pero és una cosa tan extraordinària que costa de creure. És una història massa… novel·lesca.
--Li resulta dolorós recordar-ho?
Hi ha coses que si, són massa doloroses, sobretot quan em separo de la meva mare.
