Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Twitter. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Twitter. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de novembre de 2011

Tintin com a excusa

Publicat al blog Paios el 3 de novembre del 2011

Em crida l’atenció els pocs comentaris que hi ha en aquest blog. Diu el gestor de Paios que han tingut 2.000 visites les primeres setmanes, que són bastantes per ser un blog nou i tan especialitzat. Però et poses a buscar comentaris d’altres periodistes sobre el que alguns dels nostres col·legues han escrit i et trobes que n’hi ha molt pocs. Deu ser que no els interessen els escrits? Ho dubto.

Després de la sorpresa inicial, hi penso una mica i m’adono que, contràriament al que sosté bona part de l’opinió pública, en general els periodistes tenim el vici de no opinar, si més no de segons quins temes. Examinem el cas de Twitter. Els periodistes hi escrivim per promocionar els nostres escrits i així demostrar el bons que som, per retwitejar articles dels nostres superiors, de companys de feina o de la competència, i només en alguns casos per abocar-hi les nostres reflexions.
Fa uns dies, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula de Tintin, una de les expressions més utilitzades va ser el hashtag #Tintinhoy. Em va cridar l’atenció que bona part dels tuits anaven signats per periodistes que, a través del personatge de ficció, canalitzaven la mala llet que porten dintre davant del desastrós estat en què es troba la nostra professió. De manera que la majoria de comentaris atribuïen a l’heroi inventat per Hergé les situacions amb què molts de nosaltres es troben cada dia quan arriben a les redaccions o a una roda de premsa.
La contenció per la paraula escrita que patim revela una paradoxa: mentre la major part de la població opina a discreció tant a Twitter com a Facebook, qui millor coneix el valor de la paraula escrita és qui més reticent es mostra a opinar en públic sobre el que passa al món i sobre el que l’afecta a ell o a les persones que l’envolten.
Per què ens costa tant expressar-nos? Que potser tenim por que algú ens assenyali amb el dit mentre crida “sacrilegi, un periodista que pensa!”? Que potser no tenim una ideologia, unes creences i uns sentiments? Llavors, per què som tan pixatintes?
Algunes idees. Els periodistes estem tan acostumats a informar, informar, informar que sovint oblidem que nosaltres també som ciutadans i que tenim el mateix dret que el quiosquer on comprem el diari o que el cambrer que ens serveix el tallat cada matí a exposar en públic el que ens agrada o el que ens neguiteja.
Però no. És com si els periodistes opinéssim poc per tal de mantenir ben amagat dintre nostre el que de veritat pensem. D’aquesta manera, si ens mantenim en silenci, ningú podrà jutjar els nostres articles en funció de la nostra forma de pensar. I ja se sap que la discreció és una bona consellera en aquesta feina, que mai saps en quin mitjà estaràs escrivint demà. A més, el dia menys pensat, les nostres paraules se’ns poden girar en contra. Tu calla i no et posis en embolics.
I per què hauríem d’opinar?, es preguntaran els escèptics. Doncs perquè també formem part d’aquest món. Però –ai!-, resulta que opinar sobre la teva pròpia professió, i més en un moment delicat com aquest, ens podria conduir a un carreró sense sortida. Si som massa sincers, ens podria portar a l’enfrontament amb els nostres companys, els nostres caps o les nostres empreses. Per contra, si mentim, serem condemnats en el més enllà a editar cada dia un suplement de 320 pàgines sobre la vida extraterrenal.
Així doncs, seguim callant, deixem que les empreses vagin fent i seguim escrivint frases enginyoses sobre Tintin en el paradís virtual de Twitter.
I per acabar, companys, us voldria demanar una petició. Sigueu benevolents i no jutgeu aquestes frases desendreçades com una opinió, que mai se sap on ens haurem de guanyar les garrofes el dia de demà.

El PP hace campaña en Twitter

Publicado en El Periódico del 3 de noviembre de 2011
Avatares de Rajoy creados por usuarios de Twitter (El Periódico)
Un usuario de Twitter se pone la foto de Rajoy en su perfil para celebrar Halloween y desde el PP le piden que, por favor, la retire. A partir de aquí se desencadena una campaña en la red de usuarios que cuelgan imágenes manipuladas del líder popular. En paralelo, cuando desde el partido intentan difundir el #programaPP, los navegantes se suben al carro y convierten el hashtag en un rosario de propuestas electorales esperpénticas. Unos días antes, las campañas #preguntaleaMariano y #sumatealcambio habían acabado igual: en lo alto de las listas de las expresiones más usadas, aunque fuera por unas razones muy diferentes de las que sus instigadores seguramente habían imaginado.
Tanto #preguntaleaMariano como #sumatealcambio despertaron la vena más sarcástica, crítica y burlesca de los usuarios de Twitter. En un carnaval de los disparates, había chicas que preguntaban a Rajoy si debían dejarse el pelo corto o ponerse mechas, mientras que otros vaticinaban que el cambio prometido llevará al cardenal Rouco al frente de un ministerio.
Las redes sociales funcionan de forma diferente a lostelediarios de la época de los Urdaci y los Sáenz de Buruaga, donde tú mandabas tu comunicado de prensa y los presentadores se limitaban a poner cara y voz. Ahora, el ciudadano tiene infinidad de canales para expresarse y los navegantes son poco amigos de cualquier intento de manipulación. Además, pongamos que en las próximas elecciones el PP gana con un 45% de los votos. Pues bien, una vez descontados abstencionistas y votantes de otros partidos, este resultado representará solo un tercio de la población española con derecho a voto. Pero seguro que los lúcidos estrategas electorales del PP todo eso ya lo saben. Deben pensar que también en las redes sociales está bien que se hable de ti, aunque sea mal.

El PP fa campanya a Twitter


Publicat a El Periódico del 3 de novembre del 2011
Un usuari de Twitter es posa la foto de Rajoy en el seu perfil per celebrar Halloween i des del PP li demanen que, si us plau, la retiri. A partir d’aquí es desencadena una campanya a la xarxa d’usuaris que pengen imatges manipulades del líder popular. En paral·lel, quan des del partit de la gavina intenten difondre el #programaPP, els navegants es pugen al carro i converteixen el hashtag en un rosari de propostes electorals esperpèntiques. Uns dies abans, les campanyes #preguntaleaMariano i #sumatealcambio havien acabat igual: a dalt de tot de les llistes de les expressions més usades del dia, encara que fos per unes raons molt diferents de les que els seus instigadors segurament havien imaginat.
Tant #preguntaleaMariano com #sumatealcambio van despertar la vena més sarcàstica, crítica i burlesca dels usuaris de Twitter. En un veritable carnaval dels disbarats, hi havia noies que preguntaven a Mariano Rajoy si havien de deixar-se el cabell curt o posar-se metxes, mentre que altres vaticinaven que el canvi promès durà el cardenal Rouco al front d’un ministeri.
Les xarxes socials funcionen diferent dels Telediario de l’època dels Urdaci i dels Sáenz de Buruaga, on tu enviaves el teu comunicat de premsa i els presentadors es limitaven a posar-hi cara i veu. Ara, el ciutadà té infinitat de canals per expressar-se i els navegants són poc amics de qualsevol intent de manipulació. A més, posem que en les pròximes eleccions el PP guanya amb un 45% dels vots. Doncs bé, un cop descomptats abstencionistes i votants d’altres partits, aquest resultat representarà només un terç de la població espanyola amb dret a vot. Però segur que els lúcids estrategs electorals del PP tot això ja ho saben. Deuen pensar que també a les xarxes socialc està bé que es parli de tu, encara que sigui malament.

dijous, 17 de febrer de 2011

Facebook: la revolta en un click

Publicat a El Periódico del 17 de febrer del 2011

És una reacció recurrent des de fa més d’una dècada. Cada cop que hi ha una mobilització de masses més o menys sobtada, s’atribueix l’èxit de la convocatòria al paper que hi han jugat les noves tecnologies. Ja va passar amb els SMS del pásalo que després de l’11-M conduïrien a la derrota del PP en les generals del 2004, i una cosa semblant es repeteix ara amb la revolució que viu el món àrab.  Facebook, Twitter i Youtube han tingut un paper cabdal en la caiguda de Mubàrak i de Ben Alí. En tots els casos, la reacció dels espectadors distants acostuma a ser la mateixa: ens meravellem i ens sorprenem davant les increïbles possibilitats que ofereixen les noves formes de comunicar-se i perdem de vista el més obvi: que la tecnologia, a més de obnubilar-nos amb dissenys hípersuperfashion, ha de tenir també una utilitat. I la té, és evident. Perquè aviam, ¿de quina altra manera s’havien de comunicar els joves tunisians i egipcis, sinó utilitzant els mitjans més eficaços que tenien al seu abast? ¿Trucant-se per telèfon? ¿Enviant convocatòries per fax o per télex? ¿O potser penjant cartells en els taulons d’anuncis, com es feia en la Xina de Mao?
Internet permet trobar gairebé qualsevol cosa que busquis, tant sigui feina, sexe o amor, fins a algú que et compri una nevera vella, que et vengui un pis o un restaurant per anar a sopar. A partir del 2011, es podrà dir que Internet també serveix per organitzar una revolució.
I de passada l’èxit de les revoltes contradiu aquells que es lamenten que les xarxes socials només provoquen aïllament i unes relacions deshumanitzades. Cert que hi ha gent que té animades converses virtuals amb els seus amics del Facebook i que després no els saluden quan se’ls troben pel carrer. Però aquests dies hem vist que també serveixen per a causes nobles. La imatge de la mare egípcia reconeguent amb els ulls plorosos que els seus fills havien aconseguit el que els pares veien impossible és súmmament reveladora.