Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tour. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tour. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de juny de 2012

Andorra sobre dues rodes

Publicat al diari Ara el 17 de juny del 2012
foto: Andorra Turisme

Després de bastir el domini esquiable més gran del Pirineu, Andorra va camí de fer el mateix amb el món de la bicicleta. El govern andorrà ha fet una aposta molt forta per atreure els aficionats de les dues rodes al seu territori. Ha senyalitzat els ascensos a tots els ports de muntanya amb cartells com els que es poden trobar en carreteres mítiques com Alpe d'Huez o Tourmalet, ha pagat els diners que fessin falta per tenir finals d'etapa del Tour de França, la Vuelta a Espanya i la Volta a Catalunya, ha promocionat les seves muntanyes com a destinació de cicloturistes de tot Europa i ha fomentat l'organització de marxes i la creació de parcs ciclistes.
Andorra ha estat un referent per als ciclistes catalans des de fa més de mig segle. En uns temps que a casa nostra les carreteres distaven molt de la perfecció i que a les botigues especialitzades costava de trobar material ciclista de primera qualitat, les muntanyes del petit principat pirinenc eren l'objectiu d'aficionats provinents de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Mentre que uns s'hi desplaçaven en cotxe, des de pobles i ciutats de Catalunya els més agosarats s'organitzaven per fer el llarg recorregut amb bici aprofitant l'arribada del bon temps. Uns hi anaven amb l'única intenció de pedalejar cap a les altures sobre un asfalt llis com mai no havien somiat. Per a altres, era l'ocasió de substituir la vella muntura de ferro per una imponent Pinarello d'alumini com les que muntaven els seus ídols del Tour de França.
L'exciclista Melcior Mauri recorda que quan era professional pujava sovint a Andorra amb bicicleta des de Vic per entrenar etapes reina de la Volta i de la Vuelta. "Abans hi havia equips que hi feien stages de pretemporada. Ser allà els anava bé per entrenar en alçada i per la diversitat, duresa i història dels seus ports, per la proximitat a Barcelona i per l'encant de la zona. Donava molt de si", reflexiona Mauri. De la seva etapa com a director de l'equip Andorra-Grandvalira, el guanyador de la Vuelta del 1991, prefereix no parlar-ne gaire. Per al govern andorrà el projecte era una forma d'associar Andorra al món de la bicicleta a nivell internacional, però a finals del 2009 es va exhaurir per falta de pressupost.
Un dels equips de prima fila que havien fet concentracions de pretemporada a Andorra va ser el Festina. Els seus ciclistes corrien amb llicència del país que els acollia i els desplaçaments es realitzaven amb vehicles amb matrícula del principat. Avui, tot i que els grans equips es decanten per llocs igualment muntanyosos però de clima més càlid, com Tenerife i Sicília, hi ha ciclistes que trien Andorra com a lloc per viure i entrenar.
És el cas de Joaquim Purito Rodríguez. Fa un parell d'anys, el flamant segon classificat en l'últim Giro d'Itàlia es va comprar un apartament a El Tarter. I allà continua, pujant i baixant muntanyes cada dia com aquell que és boig, sovint en companyia del seu amic Xavi Florencio. El petit país del Pirineu li oferia el que necessitava: proximitat al seu Parets del Vallès natal, grans ports, entrenament de qualitat en alçada i allunyar-se del soroll dels espais oberts. "En el ciclisme actual, les diferències es medeixen per mil·límetres i cada detall importa", explica Àngel Edo, exciclista professional i manager de Rodríguez.
Les carreteres d'Andorra són també testimoni habitual del pas de dos ciclistes que viuen molt a la vora i que acostumen a entrenar junts, Joan Antoni Flecha (resident a Puigcerdà) i el campió del món de mountain bike José Antonio Hermida (a Llívia). I pels seus camins o corriols més solitaris és possible trobar-hi un pilot de motos enamorat de la bicicleta com és el francès Cyril Despres. L'accident més greu del quatre vegades guanyador del Dakar no va ser pilotant una moto, sinó un dia que feia un descens en solitari en bici des d'un cim andorrà. A mitja baixada se li va travar la roda davantera i en sortir projectat endavant se li van seccionar les venes d'un braç amb unes branques. La feina va ser seva per fer-se un torniquet per tallar l'hemorràgia i arribar a un lloc habitat per demanar ajut.
Els darrers anys, Andorra ha trobat en les grans rondes ciclistes una forma immillorable de projectar-se a l'exterior. Des de l'any 2000, Andorra ha acollit set finals d'etapa de la Vuelta a Espanya i cinc sortides. Tot i això, la repercussió del Tour és infinitament superior. La gran projecció de la ronda francesa fan extremament difícil per a una ciutat o municipi qualsevol aconseguir ser principi o final d'etapa. El cost econòmic és altíssim: a l'Ajuntament de Barcelona li va costar un milió d'euros acollir un final i un principi d'etapa el 2009, mentre que l'Ajuntament i la Diputació de Girona en van haver de pagar 200.000 per a la sortida d'una etapa.
L'últim cop que el Tour va passar per Andorra va ser en la mateixa edició del 2009, en una recorregut de 224 quilòmetres que sortia de Barcelona. Als milions d'espectadors que van seguir el recorregut per televisió s'hi van sumar els milers de persones que van animar els ciclistes a peu de carretera, sobretot en l'ascensió final a Arcalís, a 2.240 metres per sobre del nivell del mar. Per als que vulguin emular als seus ídols, el pròxim 29 de setembre se celebra L'etape, una marxa cicloturista que reprodueix aquella etapa del Tour del 2009. S'espera que la convocatòria sigui igual de multitudinària que la tradicional Volta als Ports d'Andorra, que se celebra des de fa 35 anys i que en les últimes edicions ha limitat la xifra d'inscrits a mil participants.
Las ascensions més conegudes d'Andorra són aquelles que han estat escenari del pas de la Volta, la Vuelta i el Tour, com la Comella (1.350 metres), Pal (1.757), la Rabassa (1.821), el port d'Envalira (2.408) i Arcalís. Però n'hi ha moltes altres de menys conegudes, com la duríssima ascensió al coll de la Gallina (1.910), que Joaquim Purito Rodríguez va donar a conèixer i que el pròxim 25 d'agost s'estrenarà a la Vuelta.
El ciclisme viu de l'èpica. Els escaladors de més fama mundial donen a conèixer els grans cims dels Alps i dels Pirineus i riuades d'aficionats tracten d'emular després als seus ídols. Amb l'objectiu d'estimular aquesta mítica, el Govern d'Andorra ha editat una guia per a cicloturistes i ha incorporat a les carreteres que condueixen als grans ports una senyalització específica que indica als ciclistes els quilòmetres que els resten per fer el cim, el desnivell i la cursa i any en què es van pujar.
Altres mesures per fomentar el ciclisme com a alternativa al turisme de neu i compres han estat el traçat de rutes de mountain bike i l'atorgament d'un distintiu específic als allotjaments turístics que estiguin preparats per acollir ciclistes. Fins avui hi ha una vintena d'hotels acreditats. Els establiments disposen d'espai per guardar bicicletes amb seguretat i d'una zona per rentar-les, a més d'un horari de restaurant adaptat a les necessitats dels esportistes.
Per al Govern d'Andorra, l'aposta pel ciclisme és una forma de desestacionalitzar i diversificar l'oferta turística obrint-se a un col·lectiu que des d'alguns sectors encara rep un tractament marginal.
Josep Maria Cuenca Flores, autor del llibre Grimpaires sobre rodes. Històries i anècdotes ciclistes pel Pirineu català i andorrà, creu que l'èxit d'Andorra com a destinació ciclista es basa en la gran concentració de llocs atractius que es troben en un espai relativament petit i a l'estratègia de les autoritats andorranes.
Tot i això, Cuenca alerta d'alguns riscos: "Andorra ofereix possibilitats llamineres als cicloturistes d'arreu. La incògnita de cara al futur és si el principat oferirà, en l'àmbit del ciclisme aficionat, imatges més o menys similars a les que de vegades es veuen a l'hivern en relació amb l'esquí: una massificació excessiva que condicioni en bona mesura la pràctica esportiva".


"Bike parks" per als amants de les emocions fortes
Les grans pistes d'esquí andorranes han vist en el ciclisme una bona manera d'atreure clients a les seves instal·lacions quan la neu desapareix de les muntanyes. Tant Grandvalira com Vallnord ofereixen als aficionats a la bicicleta de muntanya, en totes les seves variants, la possibilitat d'utilitzar els remuntadors i les pistes específicament creades per a ells pel preu d'un forfet (uns 22 euros). Els bike parks de Grandvalira i Vallnord van sobretot dirigits als amants dels descensos, els salts i les sensacions fortes. Els que ho desitgin, tenen la possibilitat també de llogar el material (bicicleta de descens, casc i proteccions) i de fer un curset per iniciar-se en les modalitats més aèries del ciclisme.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Per les rutes del Tour de França



Publicat al diari Ara del 4 de juliol del 2011

El Tour de França ha començat a rodar. Durant tres setmanes, la televisió ens mostrarà la imatge de 200 ciclistes superant ports de muntanya que fins fa pocs mesos encara estaven coberts per la neu. Als marges de la carretera, suportant estoïcament la calor o la pluja, hi tornarà a haver una gernació d’aficionats que hauran hagut d’esperar durant hores i hores per després veure passar els esportistes en un moment. La major part del públic haurà pujat al Tourmalet o a l’Alpe d’Huez en cotxe o en autocaravanes, tot i que milers de persones ho hauran fet també en bicicleta. Són els bojos pel Tour.
Els seguidors del Tour són quasi tan sacrificats com els ciclistes professionals. El seu esport no es practica en estadis tancats i d’accés restringit. Al contrari, el principal esdeveniment ciclista de la temporada té lloc en alguns dels escenaris naturals més magestuosos de tot Europa, els ports més alts dels Alps i del Pirineu. L’espectacle es desenvolupa per unes carreteres que la resta de l’any romanen en l’oblit, sobrevolades només per voltors famolencs i travessades de tant en tant per algun isard.
Igual que una final de la Champions League, una etapa de muntanya del Tour registra audiències televisives milionàries i atrau al seu voltant a desenes de milers d’aficionats arribats de tot Europa i d’altres continents. Aquí, els seguidors no han de pagar entrada ni inscriure’s en cap sorteig per aconseguir una butaca a l’estadi de Wembley. Això sí, han hagut de fer centenars de quilòmetres en cotxe per poder veure i tocar als seus ídols. I els que tenen ganes d’emular-los, també han hagut de suar la cansalada
Com en el passat, el ciclisme es continua associant a l’èpica. A l’èpica de l’esforç físic portat al límit. A l’èpica dels noms mítics que han triomfat en aquesta gran prova, com Merckx, Hinault, Lemond, Bartali, Ocaña, Induráin, Bobet, Anquetil, Gimondi o Armstrong, però també a alguns dels que, malgrat haver-hi invertit els millors anys de la seva vida, van fracassar. Aquest seria el cas del francès Raymond Poulidor. L’etern outsider mai va aconseguir guanyar la prova: va acabar tres vegades segon i cinc vegades tercer.
I, finalment, el ciclisme s’associa a l’èpica dels escenaris grandiosos, que evoca a la imatge clàssica de l’home nu (o gairebé) desafiant als elements. Els aficionats al ciclisme es deleixen per pujar a cop de pedal l’Alpe d’Huez, el Galibier, el Mont Ventoux, Luz Ardiden o el Tourmalet, els grans temples on, des de fa un segle, s’han forjat les grans victòries i les grans derrotes els esforçats de la ruta.
Entre els aficionats que segueixen alguna o diverses etapes del Tour en directe, la fòrmula més utilitzada, i econòmica, passa per organitzar-s’ho tot pel seu compte, sense vehicles d’assistència ni zones d’avituallament. Arriben amb cotxe fins a mitja etapa, fan l’últim tram pedalejant, i, en l’últim port de la jornada, esperen l’arribada del pilot. Adreçats a una clientela majoritàriament anglosaxona i força selecta, els darrers anys han proliferat també els viatges organitzats. Els compradors d’aquests paquets turístics paguen milers d’euros per seguir el Tour amb totes les comoditats d’un VIP.
Finalment, els ciclistes que admiren les rutes del Tour però prefereixen estalviar-se les incomoditats que suposa seguir la cursa en directe tenen altres opcions. Una és Etape du Tour, una multitudinària cursa per a aficionats que aquest any se celebra sobre el traçat de dues de les etapes que afrontaran els Schleck i Contador. L’altra és la Luchon-Baiona, una marxa cicloturista de 320 quilòmetres que, cada dos anys, ressegueix el traçat de la primera etapa d’alta muntanya que es va disputar en la gran ronda francesa. En l’edició de l’any passat, organitzada amb motiu del centenari d’aquella efemèride, hi van participar 700 ciclistes. Perquè no hi ha res que satisfagui més als seguidors de la prova que pedalejar pels escenaris on s’ha escrit la gran història del Tour.

Cotxe, carretera i bocata
Cada mes de juliol, Albert Arnau (40 anys) s’gafa un dia o dos de festa i, sol o amb amics, s’acosta fins a França per viure en directe una etapa del Tour. Per a aquest any ja ho té tot planificat. El dia 13 per la tarda, carregarà la bici al cotxe, es desplaçarà fins al departament dels Alts Pirineus i aparcarà al peu del Tourmalet. Si té temps, dormirà un parell d’hores al costat del seu vehicle i cap a les 9 del matí es posarà en ruta, pendent amunt, fins a arribar al mític port de 2.115 metres d’alçada que els ciclistes del Tour van pujar per primer cop el 1910.
Seguidament, l’Arnau baixarà cap a Barèges, des d’on afrontarà el segon i últim port del dia, Luz Ardiden (1.715 metres). Com sempre, es quedarà en un dels últims revolts, on hi hagi més animació. Es canviarà el maillot i el culotte de ciclista per roba més còmoda, treurà la cadireta plegable de la motxilla i menjarà alguna cosa mentre espera dues o tres hores que arribin els ciclistes.
“Fa vint anys que hi vaig –explica-. La primera vegada va ser el 1991, l’any del primer Tour d’Induráin, i també a Luz Ardiden. Per a mi és una forma de fer bicicleta i turisme ràpid per alguns dels ports mítics del Tour de França, sobre els quals he llegit molt. Allà dalt hi ha un ambient increïble. Per als francesos és una festa, ho disfruten, i jo m’hi apunto. S’anima a tots els corredors, del primer a l’últim, i si algú es posa a córrer al costat d’un ciclista, la resta intentem parar-lo”. Ja només restarà tornar a casa. “La veritat és que no se’m fa gens dur”, confessa amb un somriure.

9.100 euros per seguir el Tour com un VIP
Des de fa una dècada, i gràcies a les victòries de Lance Armstrong, la presència d’anglosaxons al Tour s’ha disparat de forma exponencial. Mentre que els aficionats llatins prefereixen organitzar-se pel seu compte i d’una forma més, en podríem dir, d’estar per casa, anglesos, nord-americans i australians són partidaris de recórrer a agències de viatges que, per unes tarifes gens modestes, es desviuen per acontentar-los.
Les agències Bikestyle Tours (Austràlia), Custom Getaways (Estats Units) i Sports Tours International (Estats Units) tenen, juntament amb la francesa Discover France, l’exclusiva per oferir paquets turístics que permeten viure de forma intensa i amb totes les comoditats la cursa des de dins. Els seus clients poden fer els últims quilòmetres de cada etapa hores amb bicicleta abans del pas dels corredors, gaudint de l’avantatge que suposa saber que al llarg de la passejada trobaran, a peu de carretera, diverses zones d’avituallament reservades per a ells. Un cop creuen la línia d’arribada, els espera un lunch regat amb champagne, accés lliure a àrees VIP, una graderia pròpia i, si ho desitgen, la possibilitat de fer-se fotos en el pòdium dels vencedors.
Evidentment, l’agència s’encarrega de portar les seves bicicletes (el lloguer per a una setmana costa 420 euros) amunt i avall i de traslladar-los als hotels de tres o quatre estrelles en els quals s’allotgen, i on tastaran la rica gastronomia local. Les opcions més exclusives inclouen la possibilitat de seguir tota una etapa des d’un dels cotxes de l’organització o fins i tot des d’un helicòpter.
L’opció amb més demanda és el seguiment de la setmana que el Tour discorre pels Alps. L’australiana Bikestyle Tours l’ofereix per 4.700 euros mentre que el seguiment íntegre de tota la cursa durant tres setmanes amb la mateixa empresa puja fins als 9.100, en ambdós casos a mitja pensió i sense incloure els vols des de les antípodes. Ja se sap. L’exclusivitat té un preu.

Campus de ciclisme
A Espanya no hi ha empreses que ofereixin paquets turístics equiparables als que troben els aficionats anglosaxons. Sergio Pérez, de Pirineo en Ruta, explica que han descartat participar a Etape du Tour a causa del “desproporcionat cost d’inscripció pels serveis que s’ofereixen al cicloturista”. La possibilitat d’oferir un paquet VIP com els de Bikestyle Tours, ni se la planteja.
Pirineo en Ruta sí que oferta uns campus de ciclisme de cinc dies en els quals l’ascens a ports mítics del Pirineu francès es combina amb la presència en alguns finals d’etapa. En aquest cas, la tarifa és de 525 euros.
  
12.000 aspirants a Contador
Quants aficionats al Barça no pagarien una petita fortuna per jugar un partit de futbol de costellada a l’estadi de Wembley o al Camp Nou? Doncs si fa no fa això es van plantejar els organitzadors del Tour el 1992. Des d’aquell any, cada mes de juliol s’organitza una cursa sobre el mateix recorregut que uns dies abans o uns dies més tard recorreran els ciclistes professionals.
La prova està en teoria oberta a ciclistes aficionats. A la pràctica, Étape du Tour aplega a aficionats de tots els nivells. Valgui com a exemple el que va succeir en l’edició del 2010: el vencedor de la prova va invertir cinc hores i 49 minuts a fer els 174 quilòmetres de l’etapa Pau-Tourmalet, és a dir, només 46 minuts més que el guanyador de l’etapa real, el luxemburgès Andy Schleck, i que el seu amic Alberto Contador.
L’últim va ser un japonès, que va trigar prop de dotze hores. Es va classificar en el lloc 6.888. Darrera seu encara van entrar centenars de ciclistes més, però van ser desqualificats per arribar fora de temps.
Per afrontar el gran increment de participants que Étape du Tour ha registrat els últims anys, l’empresa organitzadora ha preparat per a l’edició del 2011 dues etapes. La primera (l’11 de juliol i de 108 quilòmetres) coincideix amb l’itinerari d’una de les etapes reines del Tour d’aquest any. És la Modane Valfréjus-Alpe d’Huez, que passarà pel Télégraphe, el Galibier i acabarà a Alpe d’Huez. La segona (el 17 de juliol, 208 quilòmetres) tindrà per escenari el Massís Central, amb sortida a Issoire i final a Saint Flour.
No val la pena preocupar-se per inscriure’s en qualsevol de les dues proves. Les 12.000 places que hi havia previstes estan cobertes des de fa temps.

Luchon-Baiona: rere les passes dels pioners
L’any 1910, Octave Lapize va convertir-se en el primer ciclista que coronava el Tourmalet. Era també el primer cop que una cursa ciclista trepitjava l’alta muntanya. L’organitzador del Tour, Henry Desgrange, havia pensat que, després de set edicions, la cursa s’havia de plantejar nous reptes, per impossibles que semblessin. La recerca de nous al·licients per als espectadors va esdevenir una autèntica tortura per als corredors: l’etapa Luchon-Baiona incloïa un recorregut de 320 quilòmetres i, a més del Tourmalet, passava per altres ports no menyspreables, com el Peyresourde, l’Aspin i l’Aubisque. El cas és que els ciclistes mai havien pujat tan amunt, i menys en una cursa tan exigent. De manera que quan Lapize, el futur guanyador, va haver superat el coll més dur de la jornada, no es va poder estar de maleir els organitzadors per incloure aquell colós enmig del recorregut. “Sou uns assassins!”, els va etzibar quan els va veure.
Amb el pas dels anys, l’etapa Luchon-Baiona -o el trajecte en sentit invers- va esdevenir una clàssica del Tour i els seus ports van ser elevats a la categoria de mite pels aficionats. Des de fa dècades, cada dos anys se celebra una marxa cicloturista que pretén homenatjar els pioners del ciclisme, una colla d’homes que, amb bicicletes de pinyó fix i sense canvi de velocitats, ja eren capaços de superar ports de 2.000 metres.
Mentre que la presència de ciclistes catalans o espanyols a Étape du Tour ha estat sempre molt baixa, a la Luchon-Baiona és molt alta. David Ponti (45 anys) va participar en l’edició de la Luchon-Baiona del 2010, precisament la que commemorava el centenari del primer ascens al Tourmalet. “És per a gent a qui ens agrada molt la bici. L’ambient no és de cursa, sinó de companyerisme, i ens ho prenem amb calma, amb temps per comentar la jugada o per fer-nos fotos. De fet, la marxa es pot fer en un dia, però al nostre ritme, això implicava arribar de nit, de manera que vam preferir fer-la en dues jornades i disfrutar”.
Quin és l’al·licient d’aquestes proves? Com més dures, millor? “És una cursa contra nosaltres mateixos. No pretenem arribar primers ni aparèixer en cap rànquing. El repte ens el posem nosaltres, i com més dur és el repte, més satisfets estem a l’assolir-lo”. Aquest és el repte de David Ponti i de personatges populars com l’exlehendakari Juan José Ibarretxe, que també va participar en la Luchon-Baiona del 2010. “Portava quatre agents d’escorta, tots amb bicicleta”, recorda Ponti.
Malgrat la seva duresa, hi ha marxes força més exigents que la Luchon-Baiona. Per exemple, la París-Brest-París. Consisteix a anar de la capital francesa fins a la Bretanya i tornar, i se celebra cada quatre anys sobre un recorregut de 1.200 quilòmetres. Els ciclistes més ben preparats la fan en menys de dos dies -sense parar a descansar- i rememora una cursa maratoniana que es va començar a disputar en una data tan llunyana com l’any 1891. Charles Terront va ser el primer vencedor. Amb una bicicleta de 21 quilos, va trigar 71 hores a completar la distància.
  
Bona salut, tot i el dopatge
El reguitzell de casos de dopatge que el món del ciclisme viu des de fa més d’una dècada sembla haver afectat poc la popularitat del Tour. La prova francesa manté índexs d’audiència altíssims i, segons els organitzadors, segueix sent el tercer esdeveniment esportiu mundial, només superat pels Jocs Olímpics i el Mundial de futbol.
Cada any s’acrediten per seguir la prova 3.600 professionals dels mitjans de comunicació i, cada any també, 250 ciutats opten a acollir una sortida o final d’etapa.

Barcelona, candidata a inici del Tour’2014
El 2009, Barcelona va acollir l’arribada de la sisena etapa, que havia començat a Girona, i la sortida de la setena. Per al 2014, la capital catalana aspira a donar un pas més i l’arrencada oficial de la competició. El passat mes de febrer, el llavors alcalde, Jordi Hereu, va presentar de forma oficial la candidatura de la ciutat. El nou batlle, Xavier Trias, va expressar el seu suport a la candidatura.

Llibres per triar i remenar
El Tour de França compta amb una ampla bibliografia. En català, Rafael Vallbona va publicar dos volums sobre Les rutes del Tour (Proa, 2002 i 2004) i Vicent Marçà va escriure Hem fet el Tourmalet (Brosquil, 2000).
En castellà, Javier García Sánchez és l’autor d’El Alpe d’Huez (Plaza & Janés, 1997). De Carlos Arribas, Sergi López Egea i Gabriel Pernau és Locos por el Tour (RBA, 2003) i els mateixos Carlos Arribas i Sergi López Egea van escriure Cumbres de leyenda (RBA, 2005).





dimarts, 22 de març de 2011

En el centenari de la Volta

Publicat a El Periódico del 21 de març del 2011

¿S’imaginen baixar el coll del Bruc amb una bicicleta equipada amb rodes de fusta, gairebé sense frens, de pinyó fix i rodant per una carretera sense asfaltar i plena de pedres? Doncs aquestes són les dures condicions que van haver d’afrontar els participants en la primera edició de la Volta a Catalunya, que aquest any compleix el primer segle d’existència.
La Volta va néixer el 1911 inspirada en l’èxit clamorós que ja en aquell moment el Tour tenia a França. El reglament, d’una gran duresa, s’inspirava en el de la ronda gala i obligava els ciclistes a ser autosuficients en tot. Els corredors no podien rebre cap tipus d’ajut extern i havien de lluitar contra els rivals en solitari. Amb les tasques d’equip prohibides, eren ells que s’havien de reparar les avaries que inevitablement sorgien, proveïr-se de menjar i aigua, i ni tan sols podien rebre indicacions del camí a seguir des dels vehicles de l’organització.
El recorregut, de 363 quilòmetres, es dividia en tres etapes (Barcelona-Tarragona, Tarragona-Lleida i Lleida-Barcelona) i es van repartir més de mil pessetes en premis. Els primers classificats s’enduien les quantitats més elevades, però també n’hi havia un per a l’últim classificat (una caixa d’ampolles de champagne) que va estar molt disputat. Els ciclistes més lents s’amagaven per deixar passar els altres i així endur-se l’escumosa recompensa.
La victòria a la general se la van disputar el tarragoní Sebastià Masdeu, el barceloní Josep Magdalena i el bilbaí Vicente Blanco, també conegut com el Cojo, que passaria a la posteritat per haver estat el primer espanyol a participar al Tour.
Magdalena i Masdeu, els dos que es jugarien al triomf final, van patir diversos incidents. En una ocasió, anaven tan picats, que es van enganxar els manillars i van caure a la cuneta. I més endavant, va ser Masdeu qui va caure a l’aigua, tot sol, en el moment de creuar una riera, estant a punt de perdre una sabata que el corrent ja s’enduia.
Finalment, el vencedor va ser Masdeu, amb dos minuts d’avantatge sobre Magdalena i un quart d’hora sobre Blanco. El tarragoní havia fet la primera etapa a una velocitat mitjana de quasi 30 quilòmetres per hora, que no està gens malament donades les dificultats de l’època.
La Volta va tenir un clamorós èxit popular des de les primeres edicions, i, a remolc seu, el ciclisme es va forjar una imatge d’esport mitològic protagonitzat per uns homes capaços d’aconseguir fites inimaginables per a la resta de mortals.
Avui, la situació és una altra. El ciclisme d’elit ha perdut bona part de la capacitat de sorprendre al gran públic que durant dècades havia tingut. Un pilot de ciclistes recorrent Catalunya, Espanya, Itàlia o França crida cada cop menys l’atenció. Les curses actuals són massa previsibles i calculades, de manera que les audiències televisives cauen any rere any, i equips i organitzadors tenen dificultats creixents per quadrar els seus pressupostos. Mentre esports nous i espectaculars aconsegueixen, tot i ser minoritaris, el patrocini de multinacionals sense gaire dificultats, les grans competicions per etapes llangueixen. Només el Tour sembla quedar al marge de la crisi que viu el sector, però ¿per quant temps?
El ciclisme professional necessita reinventar-se. Una fòrmula de fer-ho seria retornar als orígens, a aquells temps en què els ciclistes eren capaços de fer l’inimaginable. ¿Ningú s’ha plantejat mai la possibilitat d’organitzar una mena de ralli Dakar amb bicicleta? Ja hi ha alguna cursa que s’apropa a aquest concepte, tot i que es podria portar molt més lluny. Hauria de ser una prova que recuperés el vessant aventurer. Un grup de ciclistes, seguit per càmeres de televisió, travessant paisatges remots -un desert africà, ports de muntanya asiàtics o sud-americans…- segurament atrauria l’atenció dels televidents i, en conseqüència, dels sponsors. I acostaria al ciclisme al que va ser aquest esport en els seus inicis.
Per sortir d’aquesta dinàmica, cal que els organitzadors de curses trobin fòrmules noves i imaginatives. Si no ho fan ells, és molt probable que tard o d’hora apareixi un Thierry Sabine –l’inventor del Dakar- disposat a intentar-ho.

diumenge, 9 de gener de 2011

El dia de Reis, moltes bicis

Publicat a El Periódico el 6 de gener del 2011

Aquest matí, centenars o milers de nens s’hauran trobat al menjador de casa la seva primera bicicleta. Segur que els farà il·lusió trobar sota l’arbre de Nadal un humil vehicle de dues rodes que els permetrà pedalejar i donar-se les primeres trompades. Ara, que en molts casos res superarà el goig de descobrir dins d’un paquet l’últim model de videojoc o l’aparell electrònic de moda.
Tal dia com avui, fa exactament 100 anys, 43 ciclistes prenien la sortida en la primera edició de la Volta a Catalunya. La prova va néixer el 1911 inspirada en el gran èxit que ja tenia a França el Tour. També aquí, el nostre tour casolà va tenir de seguida una repercussió immensa. Cada any, quan arribava l’estiu, un públic entusiasta ocupava les carreteres dels pobles i ciutats de Catalunya per veure passar als ciclistes. Els noms de Fontan, Berrendero, Poblet, Anquetil, Merckx, Ocaña o Moser adquiririen la categoria d’autèntics herois populars. I per damunt de tots ells, Marià Cañardo, guanyador de set edicions entre 1928 i 1939. Cañardo seria tan conegut que el seu cognom esdevindria sinònim d’aquells xuts tan potents que de vegades fan els futbolistes amb la intenció de foradar la porteria rival.
Però tot això ja és història, si no arqueologia pura. Mentre els nens d’avui juguen amb wiis i nintendos, la Volta s’extingeix des de fa anys. Les últimes edicions només s’han pogut córrer gràcies a les generoses aportacions econòmiques que ha fet la Generalitat, així, que, només prendre possessió del càrrec, el nou responsable d’esports del govern Mas haurà de prendre una decisió difícil: tornar a salvar la cursa o deixar que s’extingeixi de mort natural. Seria una llàstima que desaparegués justament en l’any del seu centenari, però potser aquest és el signe d’uns temps difícils i tecnificats que no hi entenen gaire de romanticismes.
(A la memòria de Ferran Bellfort i Tutusaus, de la Unió Esportiva de Sants, mort l’estiu passat als 83 anys).