Massachusetts i Catalunya s'agermanen

Publicat a El Periódico del 28 de juny del 2012

Ens havíem imaginat una rebuda a Sheldon Adelson a l'altura de bienvenido Mister Marshall. Els tècnics de la Generalitat que des de fa mesos intenten convèncer el magnat del joc haurien d'haver deixat de banda plànols i visites serioses i muntar-li una festa com cal. L'objectiu de la jornada hauria estat convèncer l'honorable fill de Massachusetts que el poble català és hospitalari i treballador, i que en cap altre lloc les seves taules de bacarà i les seves màquines escurabutxaques estaran tan bé com aquí. Per a què conegués la nostra idiosincràsia, se li podria haver muntat una jornada folklòrica que a la força hauria d'haver inclòs una trobada castellera i un aplec de sardanes. Perquè veiés que Catalunya és un país integrador, tampoc hi haurien d'haver faltat unes noies ballant sevillanes davant del nostre benefactor mentre els homes feien palmes i els convidats i els polítics, convenientment habillats amb el vestit regional, brindaven amb cava pel futur complex. Per acabar, una representació de pubilles de la comarca haurien entregat a mister Adelson una placa commemorativa de la diada d'agermanament entre els pobles català i de Massachusetts.

Tot i que aquesta vegada no ha pogut ser, encara som a temps de fer una demostració de catalanitat en el cas que la bona nova dels casinos, grans hotels i zones comercials que ens treuran de la crisi es faci oficial.

Potser Adelson s'acabaria de convèncer si canviéssim les lleis i fos més fàcil fer un donatiu a un partit polític. Com a bon magnat, ell està acostumat a donar diners a qui més li convingui i sense amagar-se. Segons publicava el New York Times aquesta setmana, el rei dels casinos és el particular que més diners ha donat per derrotar Obama, fins a 60 milions de dòlars. Deixem, doncs, que construeixi el seu gran complex del vici i que faci donacions a qui millor defensi els seus interessos. Els aturats ho agrairan, i alguns partits també.

L'Espanya decent de Rajoy

Publicat a El Periódico del 8 de març del 2012

Mariano Rajoy va dir dissabte en un miting a Lucena que Espanya complirà amb els objectius de dèficit perquè és “un país decent i seriós”. Obviarem que digués que Espanya complirà quan el dia abans havia anunciat en roda de premsa a Brussel·les just el contrari, és a dir, que complirà l’any que ve, no aquest. Fixem-nos en la culminació de la frase: Espanya, com a país decent que és, complirà. Observem que el president del govern va pronunciar la frase amb tota la naturalitat i sense donar-hi gaire importància, com de passada. Ell, que és un home d’ordre, que defuig la polèmica i opta pels fets consumats, va associar la paraula decent a un comportament correcte i honest, a fer el que toca. O almenys a dir que ho faràs i que després ja ho veurem.

La decència de Rajoy ens remet a l’Espanya de Cuéntame… La gent decent era la que se sotmetia a les regles, la que respectava les jerarquies i l’statu quo, la que no protestava i obeïa amb submissió el que dictava el superior. Tant se val que el ciutadà s’enfrontés a decisions injustes del pare, mestre o director. La gent decent complia sense protestar. La gent com cal anava a missa els diumenges, sortia als carrers de Barcelona per passejar, comprar el tortell o per vitorejar al Caudillo. La resta, els que no passaven per l’aro, eren, ja se sap, els enemics, els marxistes, les hordes judeo-macòniques o, per dir-ho en terminologia actual, els antisistema. I com que ser inclòs dins dels innombrables estava molt mal vist, la majoria acotava el cap i seguia al ramat.

Ara que la tirania es diu Mercats, siguem decents i fem el que toca. Acceptem les retallades sense protestar i sense manifestar-nos, siguem responsables i vetllem per la bona imatge del país. No fos cas que ens confonguessin amb Grècia i espantéssim tots els Sheldon Adelson que somien a omplir Catalunya de casinos i –encara més- camps de golf.

Las Vegas del Llobregat

Publicat a El Periódico del 23 de febrer del 2012

Barcelona opta a acollir el megacomplex d’oci i joc que el magnat Sheldon Adelson projecta construir a Espanya. En joc hi ha 15.000 milions d’euros i 200.000 llocs de treball directes i indirectes, i aquestes són xifres que un governant no pot menystenir. Sí, d’acord, haurem de fer una mica els ulls grossos. Perquè Mister Adelson condiciona la inversió a algunes concessions per part de l’administració. Demana, per exemple, que es permeti fumar en els seus casinos, que es reformi l’Estatut del Treballador, les lleis d’estrangeria i d’evasió de capitals, exempció de les quotes de la Seguretat Social, que l’Estat avali un préstec i avantatges fiscals. Res, minúcies. L’Eurovegas portarà diners i això és el que ara mateix necessitem. No siguem tan primmirats i saltem-nos les lleis. ¡Estem parlant de Las Vegas! ¿Haurem d’edificar en ple delta del Llobregat? Ja no vindrà d’aquí. Per acabar de convèncer el senyor Adelson , fem que el municipi del Prat es passi a dir Las Vegas de Llobregat, convertim el riu en un canal navegable perquè els ferris que ara atraquen al port puguin desembarcar els turistes directament a les taules de joc i construïm una rutilant passarel·la il·luminada amb llums de neó que enllaci l’aeroport amb els grans hotels que es construiran.
L’Eurovegas oferirà llocs de treball a milers de famílies castigades per la crisi. És una oportunitat d’or per reconvertir els operaris de Panrico i Derbi en crupiers, perquè les hostesses de Spanair que s’han quedat sense feina aprenguin a servir cubates i daiquiris, perquè els joves que van canviar els estudis per la construcció treballin d’aparcacotxes i perquè les xineses que fan massatges a la Barceloneta puguin realitzar el seu treball en unes condicions més dignes. Tot sigui per Las Vegas. Tot sigui per sortir del forat. Al preu que sigui.