Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Murdoch. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Murdoch. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de juliol de 2011

Espanya també va tenir els seus Murdoch


La iniciativa de muntar el diari Claro va ser dels empresaris de premsa Guillermo Luca de Tena i de l’alemany Axel Springer, propietari del poderós grup de comunicació Bild. Springer i el president del grup Prensa Española, titular de la capçalera Abc, pretenien importar a Espanya el model de premsa sensacionalista que triomfa a Alemanya i als països anglosaxons.
El diari Claro era en certa manera el successor del periodisme de successos que entre 1952 i 1987 havia representat el setmanari El Caso. Però anava més lluny. No es conformava a informar d’assassinats, casos d’incest i de qualsevol fet escabrós capaç de despertar l’interès més morbós del seu lector. A més d’incloure cada dia imatges de noies lleugeres de roba, els seus editors tenien també la intenció de treure a la llum informacions sobre casos de corrupció a les institucions i a les empreses. Com ho pretenien aconseguir? Pagant. És a dir, igual com ara s’ha revelat que fan els mitjans del magnat Rupert Murdoch.
Era a principis de l’any 1991. Jo en aquell moment cobria temes d’informació municipal per al Diari de Barcelona. La ciutat, en vigílies dels Jocs Olímpics, bullia d’informació i qualsevol notícia relacionada amb l’històric esdeveniment despertava l’interès dels lectors.
Un dia vaig rebre la trucada del cap de la delegació del diari Claro a Barcelona. Aquesta person em va proposar d’incorporar-me al nou diari i sense dir-li ni que sí ni que no, vam quedar que ens veuríem perquè m’expliqués millor el que encara era un projecte. El periodista em va rebre a les oficines del rotatiu, en aquell moment encara buïdes, i em va explicar el nou sistema de treball periodístic que el grup Bild, associat amb l’editor d’Abc, pretenia implantar al nostre país.
Els periodistes que, com jo, estaven especialitzats en temes concrets no només havien d’aconseguir informació per publicar. També s’havien d’encarregar de localitzar a informadors –regidors, directius, treballadors de base…- que estiguessin ben introduïts en institucions o empreses públiques. Claro pagaria a aquestes persones d’acord amb la la qualitat de les revelacions que haguessin realitzat.
Suposo que vaig posar cara de contrarietat, perquè el meu interlocutor de seguida va reaccionar: “Però què et penses? Les coses a tot Europa funcionen així. Com creus que s’aconsegueixen les exclusives si no tens un gola profunda que t’informi des de dins?”.
Era possible que alguns mitjans europeus aconseguissin les notícies a base de talonari, però aquell no era el tipus de periodisme que a mi m’havien ensenyat. No sé si va ser el mateix dia o l’endemà que vaig trucar al cap de la delegació del diari Claro per agrair-li la confiança que havia dipositat en mi però que ja estava bé on estava i que no tenia cap intenció de canviar.
Claro, que havia sortit al carrer l’abril del 1991, va deixar de publicar-se al mes d’agost següent. El periodisme de pagament al nostre país només havia durat quatre mesos. Les pèrdues per al grup Bild i per a Prensa Española van ser milionàries.