Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montilla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montilla. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de setembre de 2011

Montilla s'ho mira i somriu


Montilla no ha canviat gaire, des que va abandonar el Pati dels Tarongers. El desembre del 2010 va deixar el seu despatx al Palau de la Generalitat i, just un any després, abandonarà el càrrec de primer secretari del PSC que ocupa des del 2000. Les candidatures per succeir-lo comencen a aflorar. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena, han donat el primer pas, però també es parla de Miquel Iceta i probablement les pròximes setmanes apareixeran altres candidats.
Miquel Iceta és sens dubte de l’òrbita Montilla. L’expresident de la Generalitat el va incorporar al seu equip el 1987. El llavors alcalde de Cornellà pretenia introduir la llengua catalana en els plens municipals, així que Iceta va entrar al consistori amb aquest encàrrec i el d’exercir de portaveu de l’equip de govern. També l’alcalde de Lleida té la plena confiança de Montilla, que sempre l’ha considerat un valor emergent dins del Partit dels Socialistes.
El congrés del PSC serà al desembre. José Montilla no obre boca sobre qui és el seu candidat favorit o si donarà suport a alguns d’ells. És evident que si ho fa serà amb la discreció que li és característica. Mentrestant, mira, calla i somriu. És el que feia dijous passat, en el sopar a peu dret que va seguir a l’entrega del premi RBA de novel·la negra. L’expresident explicava a qui se li volgués acostar que, des que va abandonar el seu despatx a plaça de Catalunya, té més temps lliure i que això fins i tot li permet d’anar al gimnàs un parell de dies a la setmana. Pots preguntar-li també per temes de feina, com qui el substituirà, però ell manté el rictus inalterable i diu que no sap res. Bé, hi ha una cosa que si que diu. Ha promès que el pròxim Nadal es menjarà els torrons a casa.

dijous, 11 de novembre de 2010

SuperMas enfront de l'increïble home normal

Vist i no vist. Potser va ser perquè alguns no l’esperaven. O perquè els que l’esperaven als carrers Pau Claris, Diputació i Marina eren menys dels previstos. El cas que el Papa va passar per Barcelona com una exhalació, ens va renyar perquè no som prou bons minyons, va beneir la Sagrada Família i es va tornar a enlairar un altre cop en direcció als immaculats cels vaticans. Ara, un cop beneïts i renyats, els ciutadans seguim amb la nostra quotidianeïtat. Per començar, aquesta mitjanit arrenca la campanya electoral. Són molts els ciutadans que es consideren cridats a governar-nos, malgrat que tots sabem que a partir del 28-N les parelles de ball més sol·licitades seran Artur Mas i José Montilla. Hi ha diferències notables entre l’ún i l’altre, però també algunes semblances. Per exemple, que es tenen una animadversió mútua, la qual cosa descarta, en principi, l’anhelada sociovergència que diversos sectors de la societat propugnen.
Preparem-nos, doncs, per al gran espectacle que comença a les dotze de la nit amb la tradicional enganxada de cartells. Els pròxims dies les notícies tornaran a anar farcidetes de mítings, blocs electorals, desqualificacions i frases polèmiques, d’enquestes a peu d’urna i d’una nit electoral que impulsarà per fi Mas cap a Palau o cap a can Pistraus, la qual cosa suposarà que l’actual inquilí de la plaça de Sant Jaume hagi de desallotjar el seu impolut despatx o que per fi es pugui plantejar canviar els mobles que hi va fer posar Pasqual Maragall.
Les coses clares, però. Mas ja ha pres mides del despatx i el més probable és que d’aquí a unes setmanes es disposi a formar govern i que hagi de buscar el suport d’alguna altra formació. De quina? Aquesta és una altra. De Laporta? De Puigcercós? Del PP? No sé, no sé. Potser la batalla entre SúperMas i l’increïble home normal serà menys avorrida del que a priori ens sembla. I no tant per les eleccions, com, sobretot, pel post-eleccions.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Si els fem fora a tots, ¿qui manarà?

Publicat a El Periódico 14-10-2010

Els que manen estan a la corda fluixa, i ho saben. La crisi econòmica necessita culpables, de la mateixa manera que els ciutadans necessitem atribuir a una cara reconeixible o a un fet concret el mal temps que ha fet l’últim cap de setmana o l’empat del Barça en el darrer partit jugat a casa. No acceptem que els aiguats que ens han espatllat els dies de festa o que el nostre equip perdés sigui fruit dels elements o de la suma d’uns factors que, per ara, queden fora de la nostra capacitat de control o de comprensió. L’home del temps es va equivocar, acusem. O la gespa del Camp Nou estava en mal estat. ¡Fora! ¡Que els canviïn!
En aquesta situació es troben ara els polítics. Els carreguem tota la culpa de la delicada situació actual i, emprenyats com estem, volem que paguin per tot el mal que han fet ells i tots els seus antecessors. Jordi Hereu va ser el primer a provar la medicina. Va convocar un referèndum per reformar la Diagonal creient que el guanyaria de carrer i ara es troba empantanat en una bassa sense saber com sortir-ne. A Catalunya, Montilla té unes perspectives elèctorals pèssimes, mentre que a Madrid n’hi ha hagut prou que Zapatero proposés la ministra Trinidad Jiménez per competir amb Esperanza Aguirre perquè els militants socialistes miressin cap a una altra banda i escollissin un Tomás Gómez menys esquitxat pel llot del govern.
Imaginem que aconseguim fer fora tots els polítics.¿Què passarà després, quan hàgim substituït tots els alcaldes, presidents de comunitat, president i ministres del govern i descobrim que les coses no eren tan senzilles i que tot plegat continua, si fa no fa, igual que abans? Potser llavors ens adonarem que per damunt seu hi havia uns lobbies i poders ocults que manen tant o més que ells i sobre els quals els pobres ciutadans tenim una capacitat d’incidència gairebé nul·la. Si aquest dia arriba, ¿qui ens governarà? Bé, sempre ens quedarà una Belén Esteban.perquè ens curi de tots els mals.

dijous, 23 de setembre de 2010

S'acosta una tardor moguda

(publicat a El Periódico 16-9-10)
Encara som a l’estiu i l’agenda política ja bull d’activitat. Uns es pregunten si s’havien de convocar eleccions en el dia d’un Barça-Madrid, els altres s’interroguen sobre què passarà el 28-N i el dia després, si governarà la sociovergència o CiU amb majoria absoluta, i encara uns altres especulen sobre qui serà el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, si un Jordi Hereu afectat de diagonalitis, una Tura amb àmplia experiència a l’ajuntament de Mollet, un Castells que ja ha anunciat que renuncia a presentar-se a les eleccions catalanes o un Mascarell que sembla voler retornar del seu exili daurat a l’empresa privada.
De moment, Ferran Mascarell no descarta optar a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’exregidor i exconseller de Cultura no amaga que li agradaria ser alcalde i assegura que sap el que la ciutat necessita per sortir endavant. Tot i que des del seu entorn més pròxim l’animen a donar el pas, ell es fa el ronso. Sap el complicat que és sortir escollit per la cúpula d’un partit i coneix bé el joc de cops baixos que això li suposaria. Mentre desfulla la margarida, treballa a RBA i espera a veure com se resituen les coses, confiant, potser, que siguin els altres els qui el vinguin a buscar.
I de sobte, quan menys se l’esperava, salta a l’arena política un Pasqual Maragall disposat a per saldar vells greuges, interposant-se en l’esperat duel Montilla-Mas del pròxim 28 de novembre.
28-N? Qui ha dit que les consultes a les urnes són incompatibles amb l’esport? Diumenge passat, Turquia feia un referèndum per reformar la constitució. El mateix dia la selecció turca jugava la final del mundial de bàsquet contra els Estats Units i el país sencer celebrava la fi del Ramadà. Això sí, el resultat no va ser ben bé el que el primer ministre Recep Tayyib Erdogan esperava: la nova carta magna del país va ser aprovada; la selecció va perdre.