La crisi és un dol

Publicat a El Periódico el 4 de juny de 2012
Sobre aquesta crisi s’ha escrit gairebé tot. Economistes, sociòlegs, periodistes, politòlegs, educadors i professionals d’altres camps han analitzat amb una profusió abassegadora tot el que ens passa i el que ens pot arribar a passar. És per això sorprenent descobrir que la forma com reaccionem a uns esdeveniments que per a milers de famílies resulten tràgics és, des d’un punt de vista psiquiàtric, molt més previsible del que podríem imaginar. Segons la teoria de les cinc etapes del dol de la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler-Ross,tot, o gairebé, estava previst. Del no passa res de Zapatero a la ira dels indignats; de la depressió que vivim els últims mesos a l’acceptació més o menys resignada de l’espasa de Dàmocles que tenim permanentment damunt nostre. 
Poc es podia imaginar Kübler-Ross la trascendència que tindria, el 1969, el seu llibre On Death and Dying ( Sobre la muerte y los moribundos ). La doctora va descriure les fases per les quals passen les persones quan saben que s’enfronten a una malaltia terminal i afronten el moment decisiu de la mort. És clar que després de publicar el llibre es va adonar que aquelles mateixes pautes es podien aplicar a tots els éssers humans que es veuen abocats a altres tipus de pèrdues, bé sigui de la feina, dels ingressos, de la llibertat, d’un ésser estimat o al conèixer un diagnòstic d’infertilitat. Els paral·lelismes entre les cinc etapes del dol i els esdeveniments més recents relacionats amb la crisi són nombrosos. 

• Etapa 1: negació i aïllament. «Això no em pot estar passant a mi». «Estic bé». 
Les notícies d’impacte inesperades tenen un efecte paralitzant. Com a defensa, ens tanquem i ens neguem a acceptar la realitat, com a mínim durant una temporada. Passat un temps, es produirà una acceptació parcial del que estem vivint. 
Reacció de Rodríguez Zapatero davant el daltabaix: «Espanya queda al marge de la crisi financera» (agost del 2007); «Espanya és a la Champions League de l’economia mundial» (setembre del 2007); «la crisi és una falàcia, pur catastrofisme» (gener del 2008); «al març començarà a crear-se ocupació de forma intensa» (desembre del 2008); «és probable que el pitjor de la crisi ja hagi passat» (abril del 2009); «crec que la crisi del deute que afecta Espanya ha passat» (setembre del 2010). 

• Etapa 2: ira. «¿Per què m’ha de passar a mi?». «¡És injust!». 
L’acceptació parcial del que ens està passant deriva en una ràbia que projectem cap als altres, de forma justa o injusta. Ens queixem de tot, sorgeixen l’enveja i el ressentiment, que sobretot canalitzem cap a aquells individus a qui la vida somriu. Les persones que envolten l’afectat són les que més reben. Els experts recomanen no prendre’s aquesta ira com res personal. Respondre de forma enèrgica pot incentivar encara més la mala llet del malalt. 
Centenars de milers de persones ocupen places i carrers de tot Espanya. El 15-M treu al carrer l’emprenyament d’amplis sectors de la societat davant les primeres retallades, l’augment de la desocupació i la caiguda del nivell de vida. La reacció dels governs espanyol i català és variable. Mentre a Madrid el govern de Zapatero deixa passar, a Barcelona s’opta per una política de mà dura. La brutal desocupació de la plaça de Catalunya pels Mossos d’Esquadra deriva en el forassenyat setge al Parlament pels indignats. 

• Etapa 3: pacte. «Donaria qualsevol cosa per tenir dos anys més». 
Tot i que la realitat és difícil d’acceptar, s’intenta arribar a un acord que ens ajudi, encara que tan sols sigui mentalment, a superar el trauma que vivim. Estem disposats a fer bondat a canvi de posposar el moment fatal. 
Aquesta etapa pràcticament ens l’hem saltat i hem passat directament a la següent. L’ens superior (que cadascú hi posi els substantius que calgui) no s’avé a negociar. 

• Etapa 4: depressió «¿Quin sentit té fer res?». «És el final». 
Ens trobem afligits, envaïts per una profunda tristesa. La fi és inexorable. Passem el dia plorant i lamentant-nos. De res serveix que intentin alegrar-nos o que ens diguin que no passa res. Tot i això, expressar el dolor aplana el camí. Ser al costat de l’afectat ajuda. Però intentar ajudar massa pot dificultar el procés de dol. 
És la fase en què ens trobem ara. Saturats de notícies negatives, l’únic que volem és que ens deixin en pau. 

• Etapa 5: acceptació. «No puc lluitar», «m’hauria de preparar». 
S’ha acabat lluitar. Els que han passat per les fases anteriors i van poder expressar el que sentien, ara estan més preparats per afrontar el que els espera amb serenitat. Preferim estar sols, la vida s’imposa. 
Cert: saber tot això no soluciona res mentre frau Merkel segueixi marcant la pauta. Però entendre què ens està passant ens servirà, individualment i col·lectivament, per reinventar-nos quan arribi la bona nova de la fi de l’austeritat. Que, no ho dubtin, arribarà.

No era el cogombre, 'frau' Merkel

Publicat a El Periódico del 9 de juny del 2011

Primer eren els cogombres espanyols. Dies més tard les autoritats alemanyes van corregir i van reconèixer que ignoraven quin era l’origen del brot d’E.coli que fins ara ha matat 23 persones i n’ha infectat 2.400 més. Diumenge, les mirades es van dirigir al nord del país. La ministra d’agricultura de la Baixa Saxònia va assenyalar els brots de soja produïts en el petit poblet de Bienenbüttel com a culpables de la infecció. Però passen els dies i els laboratoris segueixen sense trobar la prova del delicte. Mentre les autoritats aconsellen als seus conciutadans evitar menjar tomàquets, cogombres, enciams, brots de soja i similars, experts de l’Organització Mundial de la Salut comencen a reconèixer que és molt probable que el brot s’extingeixi els pròxims dies sense que mai s’arribi a saber la causa exacta de la infecció.

Per al govern d’Angela Merkel seria terrible. El seu país, fins ara un exemple d’eficiència i rigorositat, hauria quedat en evidència. En primer lloc, per ser incapaç d’identificar la verdura assassina. En segon terme, per haver incorregut en el defecte que els europeus del nord solen atribuir als del sud: treballar malament i arribar a conclusions precipitades. Ja se sap: les coses dolentes només poden venir del sud.

És cert que vivim en el temps de l’immediat i que no hi ha res que ens desesperi més que la incertesa. Tot ho volem aquí i ara, de seguida. Les crisis, les alimentàries i les altres, generen autèntics tsunamis de pànic als quals els governants tracten de donar resposta fins i tot quan no la tenen.

Ara bé, ¿s’imaginen que es donés la situació inversa i que Espanya culpés falsament les salsitxes alemanyes de la mort d’una vintena dels seus conciutadans? Segur que frau Merkel no tindria pietat de nosaltres. Com a penitència, convertiria Mallorca i les Canàries en lands alemanys, ens imposaria l’Oktoberfest com a festa nacional i a sobre ens obligaria a menjar xucrut pel dinar de Nadal.

Alemanya reacciona, ¿i nosaltres?

Article publicat a El Periódico del 17 de març del 2011

La imatge prèvia a l’apocalipsi era d’una bellesa captivadora i salvatge, quasi diríem que immoral. La presa des de l’helicòpter mostrava una successió d’onades que avançaven en formació cap a la costa, aliniades l’una darrera l’altra, separades per centenars de metres i llençant esquitxos d’escuma sobre un mar blau i encalmat. De sobte, la perfecció de l’ordre natural es transmuta en pel·lícula de terror. La massa d’aigua toca terra i, amb una força lenta però imparable, s’emporta per davant tot el que troba, convertint el paisatge treballat durant segles per un poble tenaç en el rostre de la devastació.

Al Japó, cinquanta herois es juguen el tipus a l’interior de la central nuclear de Fukushima intentant evitar el desastre, l’economia està semiparalitzada i els equips de rescat localitzen cada dia centenars de cossos entre les runes. La cara del primer ministre, Naoto Kan, que ahir reproduïen els diaris era la imatge de la derrota. Segur que mai s’hagués imaginat que a ell i al seu previsor país li pogués caure a sobre el cúmul de desgràcies que han hagut d’afrontar l’última setmana.

A Europa, la diligència amb què ha actuat la canceller Angela Merkel ha descol·locat a la major part de governants. El govern d’Alemanya –recorde-m’ho, de centre-dreta- tanca de forma temporal set centrals nuclears i rectifica una decisió que ell mateix havia pres fa menys de mig any: l’ampliació de la vida útil de les centrals. Ho faci o no per electoralisme –hi ha eleccions d’aquí a pocs mesos-, el cert és que la decisió reflecteix la preocupació dels ciutadans davant el potencial terrorífic que, en situacions excepcionals però que de tant en tant succeeixen, pot tenir una font d’energia que tots els països desenvolupats tenim incorporada a les nostres vides.

I mentrestant, a Espanya s’anuncia que el Congrés debatrà sobre la seguretat a les centrals però que els partits intenten evitar que es parli sobre el futur d’aquest tipus d’energia. ¿Prendre una decisió? Això només ho fan els japonesos d’Europa.