Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mao. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mao. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 de desembre de 2011

Operació Salvar Espanya

Publicat a El Periódico l'1 de desembre del 2011

El significat de la paraula rescat s’ha pervertit. Segons el diccionari, rescatar és recobrar, pagant un preu o per la força, alguna cosa que l’enemic ens ha pres o que ha passat a mans d’altres. En el passat es rescataven les donzelles que havien estat segrestades per malvats pirates del Magrib i, ja en temps més recents, amb Núñez a la presidència del Barça, vam celebrar el rescat de Quini per efectius policials. Els darrers mesos s’ha posat de moda rescatar països. Però, ¿rescatar-los de què? ¿De la seva avarícia?, ¿de la incompetència dels seus polítics?, ¿dels errors comesos pels ciutadans?
Quan algú diu que ens vol rescatar, jo ja tremolo. Penses si de veritat ens volen rescatar a nosaltres o si en realitat el poderós només pensa en salvaguardar els seus interessos. Tampoc és que vingui de nou. És el han fet sempre els dictadors i altres personatges menors. Franco ens va rescatar de les hordes judeomaçòmiques i del bolxevisme, Mao va rescatar els xinesos del capitalisme i Bush, Blair i Aznar van rescatar els iraquians de les garres de Hussein. Ni els espanyols de la Repíblica, ni els xinesos ni els iraquians havien demanat que els salvessin. La diferència és que ara no trobem la sortida per nosaltres mateixos i implorem als vigorosos veïns del nord que ens vinguin a ajudar.
S’ha posat en marxa l’operació Salvar Espanya. Ens preguntem qui serà, finalment, el benefector que ens treurà de la nostra desgràcia. ¿Serà Mariano Rajoy, que porta deu dies tancat al seu despatx sense obrir la boca? ¿Ho farà l’eix francoalemany, encarnat en la figura de Nicolangela Merkozy? ¿O potser haurem de recórrer a les tropes de l’OTAN, al fill de Gadafi o al president xinès, Hu Jintao? Coonsolem-nos. Per ara tenim Salvados, que no ens salvarà de res però que com a mínim ens fa riure. En temps difícils com els actuals, riure’s d’un mateix és ja un primer pas cap a la salvació.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Destruir, avançar: la revolució cultural a la Xina

Publicat al blog Terricabras-filosofia
Cartell de la revolució cultural de Mao

Una de les coses que més sorprèn quan viatges per la Xina és la quasi total desaparició d’edificis i monuments històrics. Cert que es mantenen en peu alguns dels símbols més emblemàtics de la seva història cinc vegades mil·lenària, com la Gran Muralla, la Ciutat Prohibida o alguns temples budistes, però, sent molt, aquests vestigis representen a penes una ínfima part de tot el patrimoni que el país oriental tenia fa un segle.
Amb la revolució cultural, els xinesos van decidir fer taula rasa amb el passat. El passat representava la tirania i el caduc, l’opressió d’un sistema feudal basat en ordes dinàstics. Però, fent un ús lax del terme, el procés de catarsi dels seus fantasmes que va representar la revolució cultural no s’inicia el 1966, com diuen els manuals d’història. Es podria dir que comença a principis del segle XX, quan el poble xinès descobreix astorat que fa molt temps que ha deixat de ser l’imperi capdavanter que havia estat. És en aquest moment que una minoria d’intel·lectuals comencen a viatjar per Occident per empapar-se de les noves idees i conèixer de primera mà la tecnologia que els ha desbancat. Seran precisament ells qui, en retornar al seu país, propugnaran acabar amb la tradició i destruir tot allò que els recordés el passat.
Aplicant aquest mateix criteri, es pot dir que la revolució cultural encara no s’ha acabat. Mentre es conserven els principals monuments per entretenir els turistes, es continua destruint tot allò que pugui anar en contra de la modernitat. Al ritme que avancen les excavadores, aviat no quedarà a la Xina cap hutong, o barri de carrerons, que recordi al visitant com vivia la població humil de les grans ciutats. Tot sigui pel progrés.