Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi Hereu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi Hereu. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Una Diagonal sense bicicletes?



Els carrils bici del tram central de la Diagonal s’han convertit en un problema, això està clar. És un problema per als ciclistes i és un problemes per a la resta d’usuaris de la via pública. És una evidència general, per a ciclistes i per a vianants, que entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia, els passejos laterals estan sobreocupats. D’entrada, en un costat hi ha unes jardineres que ocupen cap a un quart de l’espai disponible, mentre que la banda oposada està ocupada per una filera de palmeres i bancs, amb quasi tots els espais buits que queden entremig plens de motos aparcades.
A la llista d’objectes fixos hi hem d’afegir la presència de nombroses parades d’autobús –les més plenes de Barcelona en hores punta- i els quioscos de premsa. Ja només cal afegir-hi els elements mòbils que es desplacen per la popular avinguda a tothora: ciclistes –els que circulen com cal i els que no- i vianants, entre els quals cal distingir algunes subcategories: els que van per on han d’anar, sense ocupar el carril bici i atents al que passa al seu voltant; però també els despistats que passegen el gos, els que baixen de l’autobús corrent, els que creuen sense mirar i els que, amb el mòbil a la mà, van per la vida tancats en el seu món.
Ara L’Ajuntament estudia fer baixar els ciclistes a la calçada. En ment té dues opcions. Una, posar un carril bici al costat dels cotxes, i dues, convertir els laterals en una àrea 30, de velocitat limitada.
M’agradaria equivocar-me però em temo que, a la pràctica, qualsevol de les dues opcions suposarà l’expulsió dels ciclistes de la Diagonal.
Jordi Hereu va intentar en el seu últim mandat reformar l’avinguda. Tot i sortir-ne escaldat, els diferents projectes que va portar a referèndum suposaven una completa reordenació del trànsit. Suposaven fer taula rasa amb el que hi havia. Els grans beneficiats eren vianants, ciclistes i transport públic.
En la no reforma de la Diagonal que comença a apuntar l’alcalde Trias, el guanyador indiscutible és el cotxe i, en menor mesura, també el vianant. Per a les bicis suposa simplement l’expulsió. De les dues opcions que contempla l’Ajuntament, costa de creure que posi un carril bici en cadascun dels laterals, avui reservats als cotxes. Per fer-ho hauria d’estrényer els passejos per la part més propera a les cases –eliminant palmeres, bancs i aparcament de motos. Però en una època d’estretors pressupostàries i amb el precedent del referèndum d’Hereu, difícilment s’atrevirà Xavier Trias a jugar amb el foc que ja va cremar al seu predecessor.
Evidentment, el carril bici també es pot habilitar directament en les calçades laterals, i gairebé a cost zero, però gosarà  Xavier Trias sacrificar espai per als cotxes?
L’altra opció que l’alcalde proposa és convertir els laterals de la Diagonal en zona 30 i, simplement, deixar que les bicicletes circulin entre els cotxes. Fer aquesta proposta evidencia un desconeixement preocupant de la circulació, amb bicicleta o amb qualsevol altre vehicle, a Barcelona. En deu anys que fa que vaig en bicicleta per la ciutat, crec que en cap ocasió he circulat per aquest espai. Perquè hi ha els carrils bici, lògicament, però també perquè els laterals, en el seu tram central, estan quasi sempre col·lapsats. Si ja se circula a menys de 30, per què volen convertir-los en zona 30? I, amb el pleníssims i plens de fum que estan, quin ciclista s’atrevirà a posar-hi les rodes?
Per ara, però, tot això no són més que especulacions, basades en la informació que Óscar Muñoz publicava ahir a La Vanguardia. Esperem que, per al bé de tots, vianants i ciclistes, amb diàleg i consens, es trobi una solució al caos que és avui la Diagonal.

dijous, 26 de maig de 2011

La dreta perdona la corrupció

Publicat a El Periódico del 26 de maig de 2011

Cas València. Ets corrupte –presumpte, està clar- i surts escollit amb el 48% dels vots. Perds cinc punts en relació a les autonòmiques del 2007, però tampoc t’has de preocupar gaire. La principal força rival ha perdut encara més. Es torna a demostrar que el votant de dreta, o el de determinada dreta, perdona la corrupció. Tant li fa Gürtels, vestits regalats o amistats perilloses. Allà on el votant d’esquerra en general castiga els càrrecs electes que han delinquit, el de dretes fa veure que no passa res. És com si donés per descomptat que de vegades, per triomfar a la vida, s’ha de nedar en aigües pantanoses.
Fals bipartidisme. Al conjunt d’Espanya, els vots de dretes es concentren en una única força. Mentrestant, l’esquerra cau una vegada més en el seu pecat original i disgrega les forces en múltiples formacions que, tret de comptades ocasions, són incapaces de posar-se d’acord, i que quan ho fan, s’autoimmolen i reben pals per totes bandes. Autocrítica: l’esquerra hauria d’aprendre la lliçó, no la que ha donat una altra esquerra, la Republicana a l’aliar-se amb Joan Laporta, sinó la que des de sempre li dóna la dreta.
El cas de Barcelona. Amb una campanya de perfil baix, Xavier Trias accedirà a l’alcaldia després que Trias Fargas, Cullell, Miquel Roca, Joaquim Molins i el propi Artur Mas fracassessin en l’intent. Després de 32 anys de govern ininterromput del PSC (sempre aliat amb altres forces), serà tota una novetat veure Jordi Hereu i els seus seure als bancs de l’oposició que fins ara ocupaven Trias i els seus. L’encara alcalde ha preparat un traspàs de poders àgil. Fa setmanes va donar ordres a tots els caps d’àrea perquè abans del 22-M tinguessin preparats uns documents en els quals es detallen les previsions de despeses per a l’actual exercici, actuacions en marxa i fins i tot recomanacions adreçades a les persones que els succeiran en el càrrec. Pel que es veu, Hereu era molt conscient del que deia quan manifestava que el resultat de les eleccions era incert i que tot era possible. Fins i tot perdre.

dijous, 3 de març de 2011

"Amb la que està caient", diuen tots

Publicat a El Periódico del 3 de març del 2011
El cap del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha decidit desterrar la roba de marca, els tangues i els calçotets a la vista de tothom que alguns alumnes llueixen als col·legis públics i concertats, així com restablir la disciplina a les aules. Per aconseguir-ho, el regidor ha tingut dues idees: que tots els nens i nenes portin uniforme i que quan el professor entri a classe, els estudiants es posin drets i saludin al professor. Ignorem quin tipus d’indumentària té al cap el senyor Fernández i quin tipus de salutació pensa que haurien de fer els alumnes abans que comenci la lliçó de mates, però la seva idea d’escola pública recorda molt la que va estar vigent durant el franquisme.
Des que la crisi colpeja de forma reiterada el nostre estat de benestar, s’ha imposat l’expressió “amb la que està caient”. La sentència ha fet fortuna. Els que manen l’usen a tort i a dret, en general per defensar posicions pròpies, però sobretot per posar en evidència als seus oponents i així tapar-los la boca. Són només cinc paraules però donen molt joc. Els últims mesos les hem sentit i llegit per les causes més variades. La van utilitzar empresaris temerosos que els sindicats convoquessin una vaga general (“amb la que està caient, no està justificada”), els crítics amb Jordi Hereu (“amb la que està caient, i vol muntar uns altres Jocs Olímpics”) o amb Francisco Camps (“amb la que està caient a València, i Canal 9 no diu ni mu”).
Noti’s que l’ús de “amb la que està caient” va associat a un estat de cabreig considerable. Doncs bé, des d’aquí proposem altres aplicacions adaptades al moment actual. Amb la que està caient i Alberto Fernández proposa que els nens vagin amb uniforme. Amb la que està caient, i CiU volia pujar la velocitat a les autopistes. O amb la que està caient, i els alumnes catalans gaudeixen aquest any d’una setmana blanca per anar a esquiar. De vegades sembla que alguns dels nostres polítics visquin en un altre món.

dijous, 23 de setembre de 2010

S'acosta una tardor moguda

(publicat a El Periódico 16-9-10)
Encara som a l’estiu i l’agenda política ja bull d’activitat. Uns es pregunten si s’havien de convocar eleccions en el dia d’un Barça-Madrid, els altres s’interroguen sobre què passarà el 28-N i el dia després, si governarà la sociovergència o CiU amb majoria absoluta, i encara uns altres especulen sobre qui serà el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, si un Jordi Hereu afectat de diagonalitis, una Tura amb àmplia experiència a l’ajuntament de Mollet, un Castells que ja ha anunciat que renuncia a presentar-se a les eleccions catalanes o un Mascarell que sembla voler retornar del seu exili daurat a l’empresa privada.
De moment, Ferran Mascarell no descarta optar a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona. L’exregidor i exconseller de Cultura no amaga que li agradaria ser alcalde i assegura que sap el que la ciutat necessita per sortir endavant. Tot i que des del seu entorn més pròxim l’animen a donar el pas, ell es fa el ronso. Sap el complicat que és sortir escollit per la cúpula d’un partit i coneix bé el joc de cops baixos que això li suposaria. Mentre desfulla la margarida, treballa a RBA i espera a veure com se resituen les coses, confiant, potser, que siguin els altres els qui el vinguin a buscar.
I de sobte, quan menys se l’esperava, salta a l’arena política un Pasqual Maragall disposat a per saldar vells greuges, interposant-se en l’esperat duel Montilla-Mas del pròxim 28 de novembre.
28-N? Qui ha dit que les consultes a les urnes són incompatibles amb l’esport? Diumenge passat, Turquia feia un referèndum per reformar la constitució. El mateix dia la selecció turca jugava la final del mundial de bàsquet contra els Estats Units i el país sencer celebrava la fi del Ramadà. Això sí, el resultat no va ser ben bé el que el primer ministre Recep Tayyib Erdogan esperava: la nova carta magna del país va ser aprovada; la selecció va perdre.