Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Johnny Depp. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Johnny Depp. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 d’agost de 2011

Paisatges en venda

Publicat al diari Ara del 18 d'agost del 2011




Podem comprar una illa? Podem. Podem comprar una muntanya? Podem. Més enllà de les seves dimensions, si tenim diners i l’actual propietari està disposat a vendre, ho podem comprar quasi tot. Ara bé, cal tenir present que tenir una illa pròpia a la Mediterrània o al Pacífic comporta moltes obligacions i que no sempre és un passaport directe cap a la felicitat.
El portal canadenc privateislandsonline.com deu ser un dels més visitats per músics i actors de renom mundial que, fastiguejats de guanyar quantitats indecents de diners, busquen un paradís daurat on retirar-se. S’hi ofereixen prop d’un miler d’illes situades en tots els mars i oceans dels cinc continents. N’hi ha de França, Grècia o Croàcia, de Egipte, Kènia o les Maldives, de les Illes Verges, Polinèsia o Jamaica.
La més cara és la tailandesa Ranyai, propera a la localitat turística de Phuket. Té una extensió de 40 hectàrees i en demanen 110 milions d’euros. Si el pressupost no ens arriba, sempre ens podem conformar amb la panamenya illa de Gatun. És del tamany d’una pista de bàsquet i ens sortirà per poc més de 20.000 euros.
Per als que s’ho poden permetre, tenir una illa s’ha convertit en un somni que de vegades es fa realitat. La nova propietat esdevé el símbol més visible del poder que han acumulat, un refugi pel qual es podran moure sense por a ser molestats per fans ni paparazzis i el fet de trobar-se envoltats d’aigua els fa retrocedir a la seguretat que tenien quan es trobaven en l’úter matern.
Però la vida en una illa no sempre és idíl·lica, adverteixen en el propi web de Private Islands Online. Les deficients comunicacions, la possibilitat de contraure malalties exòtiques o els inconvenients legals ens poden fer la vida impossible.
Josep Maria Espinet, advocat de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, assenyala que a Catalunya no existeix “cap límit objectiu quant a l’extensió del terreny que volguem comprar”. Les limitacions, precisa, són d’una altra mena. Perquè ser propietaris d’un paisatge de postal no ens exonera de complir la llei.
A Catalunya, el Codi Civil enumera en l’article 545-2 tota una sèrie d’obligacions i deures que els propietaris estan obligats a respectar en ares de l’interès públic. Les restriccions al dret de propietat afecten aspectes tan diversos com la protecció del medi natural, les aigües continentals o les aigües freàtiques, les construccions, les vies de comunicacions, les costes, la defensa nacional, l’energia nuclear, l’explotació d’hidrocarburs, el trànsit de vaixells o la navegació aeronàutica.
Això significa que en el cas d’una illa no es pot prohibir l’accés a la costa o que el propietari d’una cala ha de permetre l’accés a la platja. “Per fortuna, no és com al segle XIX, que el propietari podia fer el que li donés la gana”, conclou Espinet.

Indignació a Àustria per la venda de dos cims
La possibilitat legal de comprar paisatges simbòlics ha xocat, en alguna ocasió, amb l’opinió pública. A mitjans de juny, el govern austríac va suspendre de forma sobtada la venda de dues muntanyes del Tirol a causa de l’onada de protestes que es va generar entre la ciutadania. La transacció era gestionada per l’agència de privatització austríaca i afectava els cims del Rosskopf i del Grosse Kinigat, de 2.600 i 2.700 metres d’alçada. En demanaven 121.000 euros.
El portaveu de l’agència, Ernst Eichinger, va avançar que és molt possible que l’operació finalment es dugui a terme, però que el comprador haurà de ser austríac.

 Illot eivissenc en venda
La bombolla immobiliària sembla haver esclatat també en el sector de la venda d’illes. Al nord d’Eivissa, el molt exclusiu illot de Sa Ferradura espera comprador des de fa quatre anys sense que per ara hagi aparegut ningú disposat a pagar el preu (desconegut però exorbitat) que el seu actual propietari (igualment ignot) demana. Tot el que se sap és que en l’última operació de compra-venda, l’octubre del 2006, l’empresari holandès Willy Gilissen es va emborsar per ella la gens modesta quantitat de prop de 33 milions d’euros. Els ecologistes eivissencs estan que trinen. La construcció és il·legal.
Sa Ferradura és l’única illa de l’Estat que apareix anunciada al web privateislandsonline.com. El text que acompanya l’anunci explica que l’illa s’ha transformat en una “super-hacienda” o un “complex de somni” equipat amb tots els luxes que qualsevol persona hagi pogut somiar mai: “piscines tropicals amb palmeres penjants”, terrassa amb pista de ball i un escenari que pot acollir obres de teatre, cinc bars, “jardins exuberants”, “llacunes, formaciones rocoses, torrents i cascades”, sala de cine, gimnàs, la possibilitat de practicar tota mena d’esports nàutics, coves amb hidromassatge, sauna, sala d’infrarrojos o saló de bellesa, sis suites amb capacitat per a catorze persones i dotades amb lavabo i jardí particular.
La mateixa descripció es pot trobar en el web oficial del complex (http://www.islaferradura.com/), però en cap cas es parla de preus. I tampoc hem obtingut cap resposta via mail després de posar-nos en contacte amb Isla Ferradura i Private Islands Online.
No més sort hem tingut amb l’ajuntament de Sant Joan de Labritja. L’alcalde, Antoni Marí, no va atendre les trucades d’aquest diari. La seva secretària es va limitar a informar que el municipi no intervé en negocis entre particulars i que només tenen constància de la venda un cop realitzada, quan s’han de liquidar impostos. “Però no m’estranya que es vengui –va afegir-. Ja s’ha venut dues o tres vegades”.
Fins a mitjans dels anys noranta, Sa Ferradura era un illot pelat i deshabitat a l’entrada de la badia de Sant Miquel. L’única construcció que hi havia eren unes cabanes per tancar-hi cabres. Fins que el 1995 la va comprar Willy Gilissen i, saltant-se la llei de costes, hi va construir el complex actual.
Neus Prats, vice-presidenta del Grup Ornitològic Balear, assegura que les construccions de Sa Ferradura són il·legals, que el Govern Balear ho sap i que, tot i això, a ella no li consta que en els setze anys que han transcorregut des que es van aixecar s’hagi obert cap expedient per vulnerar la llei de costes o per infringir la normativa urbanística.
Prats denuncia que els polítics de les Illes estan mancats de consciència ambiental i que les administracions municipal i autonòmica actuen com a meres oficines de tramitació urbanística i de recaptació d’impostos. “S’ha donat el cas que un jutge dicti una sentència de demolició d’una construcció il·legal i que el Govern Balear promulgui una llei expressa per salvar-la. Això és una casa de putes! –s’indigna Prats-. Es fan les lleis a la mida del mafiós de torn”.
  
Illa d’en Colom: 5,5 milions
L’illa d’en Colom és la segona més gran de Menorca i pertany a la família Roca des de fa més d’un segle. Té una superfície de 58 hectàrees, conserva restes d’una basílica paleocristiana, al segle XVIII va funcionar com a llatzeret provisional i a principis del XX s’hi van realitzar prospeccions mineres. Sense èxit.
Antoni Roca Várez va comprar l’illa d’en Colom en subhasta pública el 1904 i hi va fer construir una casa d’estiueig de 200 metres quadrats. És tot el que hi podrà edificar qui finalment compri aquest espai, integrat dins del parc natural de s’Albufera des Grau.
Un dels copropietaris de l’illa explica que ell i la resta dels descendents d’Antoni Roca Várez demanen 5 milions de lliures (5,5 milions d’euros) i que fins ara han rebut diverses ofertes, per bé que cap d’elles s’ha arribat a concretar. La penúltima, el 2004, la va fer la fundació d’una entitat d’estalvi catalana. L’entitat oferia tres milions d’euros i garantia la preservació íntegra de l’espai. La família la va descartar per insuficient.
El 2007 va arribar una segona oferta, per cinc milions d’euros, que la família acceptava. Aquest cop va ser l’interessat, el músic alemany Peter Maffay, qui es va fer enrera quan es va assabentar de les limitacions urbanístiques que es trobaria per edificar el centre d’acollida per a nens amb dificultats que tenia projectat.

Leire Pajín i l’illot de la quarentena
L’illot menorquí del Llatzeret va saltar a la primera pàgina dels diaris a principis de juliol quan la ministra Leire Pajín va ser enxampada passant-hi uns dies de vacances amb els seus pares. L’espai, propietat del ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat, compta amb un complex hoteler reservat per als funcionaris ministerials que hi volen passar les vacances. Però la demanda és molt alta i les poques places de què disposa s’han de repartir cada any per sorteig.
L’ajuntament d’Es Castell reclama des de fa anys que el Llatzeret sigui un espai públic i accessible per a tothom. I el cert és que el passat mes de març el Consell Insular de Menorca i el ministeri van arribar a un acord que permetia l’obertura de l’espai al conjunt de la ciutadania. Tot i que el conveni s’hauria d’haver materialitzar el 15 de juny, les eleccions del 22-M han comportat un canvi de color polític al govern insular –el PP en el lloc dels socialistes balears- i un retard en l’aplicació de la mesura.
Des del 1807 i fins a principis del segle XX, l’illot –antigament una península- va acollir el Llatzeret General d’Espanya, és a dir, el lloc on forçosament, en prevenció que tinguessin la pesta, havien de fer quarentena totes les persones que arribaven de l’estranger. Aquest orígen explica que avui pertanyi al ministeri de Sanitat.

 “Ses illes” privades
A les Illes hi ha diverses illes privades, a més de Sa Ferradura, el Llatzeret i Colom. Dins del port de Maó, hi ha l’illot de la Quarentena -va acollir el Llatzeret de Menorca des de finals del segle XV fins a finals del segle XVIII i actualment és propietat del ministeri de Defensa. També a Menorca, al sud es troba l’illa de l’Aire, que CatalunyaCaixa va intentar comprar fa uns anys, i al nord, Ses Sargantanes  –dins de la badia de Fornells- i l’illa des Porros.
A Eivissa, l’illa privada més coneguda és Tagomago. Fa un quilòmetre i mig de llarg, té un far, una petita construcció turística i pertany a l’empresari immobiliari alemany Matthias Kühn, company sentimental de Norma Duval. A Formentera, S’Espalmador és propietat dels descendents del mataroní Bernard Cinnamond James. Malgrat les ofertes que han rebut, la família Cinnamond ha intentat mantenir l’illa sense urbanitzar i en el mateix estat en què es trobava fa un segle.

 Les illes dels famosos
Moltes celebrities han trobat en la compra d’una illa la possibilitat de construir el seu paradís particular lluny de mirades indiscretes. L’any 1967, John Lennon es va comprar l’illa irlandesa de Clew Bay pel mòdic preu de 1.200 lliures per tal de fugir dels milers de fans que el seguien allà on anés. Just dos anys abans, Marlon Brando s’havia enamorat, a més de Tarita –la tahitina que es convertiria en la seva tercera esposa- de l’illa polinèsia de Tetiaroa mentre rodava el film Motí al Bounty i decidia inscriure-la en el registre al seu nom.
Avui, les Bahames s’ha convertit en l’Eldorado per a cantants, actors, artistes i empresaris d’èxit, sobretot anglosaxons. El mag David Copperfield, els actors Nicolas Cage i Eddie Murphy, la cantant Shakira, el músic de Pink Floy Roger Waters, Alejandro Sanz i Johnny Depp –curiosament, quan rodava Pirates del Carib- són alguns dels que han trobat el seu retir daurat en diferents racons de l’arxipèlag caribeny. En canvi, Leonardo DiCaprio es va decantar per Belice, Mel Gibson per les Fiji, Ricky Martin del Brasil i Céline Dion del Canadà.
Richard Branson no es va conformar amb una illa. El propietari de Virgin té dues illes per a ell al Carib, més una tercera a Austràlia perquè hi estiuegin els seus treballadors.
En el cas de Michael Schumacher, el seu recés va ser un regal personal del príncep de Dubái com a reconeixement a la promoció que el pilot havia fet de l’emirat àrab. L’illa forma part d’un projecte immobiliari de luxe que preveu aixecar-ne, a quatre quilòmetres de la costa, 300 més. Vist des de l’aire, l’arxipèlag dibuixarà un mapamundi en miniatura. Els plans dels promotors preveien la venda de parcel·les envoltades d’aigua a milionaris de tot el món, però la comercialització es troba actualment aturada a causa de la crisi.
Però ni emirats àrabs ni Carib. La vertadera illa dels famosos és Skorpios. Situada en el mar Jònic, va pertànyer a Aristòtil Onassis, va ser escenari del casament del milionari grec amb Jackie Kennedy i en l’actualitat acull la seva tomba. L’actual propietària, Athina Onassis, no ha manifestat mai que tingui voluntat de vendre, però s’ha atribuït a Bill Gates, a Madonna i a Giorgio Armani el desig de comprar-la. El preu estimat de mercat: 150 milions d’euros.




Es pot comprar la lluna?
Per què conformar-se a mirar la lluna, si podem ser els orgullosos propietaris d’una parcel·la en l’astre que tenim més proper? El web lunarinternational.com ofereix la possibilitat d’adquirir un acre llunar (0,4 hectàrees) per preus que oscil·len entre els dotze i els 24 euros. A aquesta quantitat s’hi han de sumar les despeses per l’enviament (dotze euros més) d’un “certificat personalitzat de l’escriptura en paper de pergamí (sic), una fotografia per satèl·lit de la propietat i informació geogràfica” per ajudar el comprador a localitzar el seu nou terreny a través del telescopi. Tenen alguna validesa legal els documents que envia Lunar International? Cap ni una, però milers d’incautes de tot el món es deixen sedduir cada any per empreses que, a través d’internet, ens ofereixen la lluna en un cove.
Els tractats i principis de les Nacions Unides sobre l’espai ultra-terrestre estableixen que “ni la superfície ni la sub-superfície de la Lluna, ni cap de les seves parts o recursos naturals, podran ser propietat de cap Estat, organització internacional intergovernamental o no governamental, organització nacional o entitat no governamental ni de cap persona física”. El mateix principi de no propietat s’aplica a tot el que hi ha més enllà del planeta Terra.
Però el cert és que, des de finals del segle XIX han proliferat els individus que reclamaven els seus drets sobre la lluna o sobre la resta d’astres de l’univers. La persona que ha portat més lluny la seva mania llunàtica és el nord-americà Dennis Hope. Era l’any 1980 i, després de divorciar-se, l’home necessitava diners. Conduïa el seu cotxe de nit quan, en mirar per la finestra, va fixar-se en la lluna, i va pensar: “allà hi ha una pila de propietats!”. Llavors va recordar que el primer tractat de l’ONU sobre l’espai exterior rebutjava la possibilitat que els Estats reclamessin propietats extreterrestres però no deia res de les persones a títol individual.
Hope es va moure. Va enviar una carta a Nacions Unides preguntant si hi havia algun inconvenient perquè vengués parcel·les a la lluna i, en no obtenir resposta, va posar en marxa el seu particular negoci. El 2010 ja s’havia convertit en milionari: assegurava haver venut 3,7 milions de terrenys a ciutadans de 193 països diferents i, per defensar els interessos propis i els dels seus clients, havia creat un govern galàctic i una ambaixada llunar.
La de Dennis Hope segurament és l’enganyifa més gran muntada per un empresari sense escrúpols, però funciona des de fa trenta anys sense que ningú li hagi posat aturador. El nord-americà s’aprofita d’una escletxa o situació alegal per enriquir-se: com que la lluna no té propietari, difícilment algú es preocuparà mai d’anar-li al darrera.
Cada dia la seva empresa expedeix certificats de propietat a la lluna. Entre els seus clients hi ha ciutadans que, de bona fe, s’empassen l’ham, persones que s’ho prenen en broma i que, pel Dia dels Enamorats, regalen a les seves parelles un tros de lluna, i altres que, aprofitant que l’hectàrea llunar encara és prou assequible, en previsió a la inflació de preus que es pugui produir en el futur, també acaben passant per caixa. De moment, aquests compradors poden penjar al menjador de casa el pergamí que els acredita com a propietaris d’un bocí de lluna. Està per veure que algun dia puguin anar-hi i repetir la frase que va pronunciar Neil Armstrong en convertir-se en el primer home que la trepitjava: “És un pas petit per a un home però un gran pas per a la Humanitat”. De moment, el senyor Hope ja ha fet el pas. I de gegant.