Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Generalitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Generalitat. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de febrer de 2012

Carta oberta al conseller Cleries

Hi ha informacions que no s’haurien de donar mai a la lleugera, i menys quan aquestes tenen fortes implicacions emocionals per a moltes famílies i afecten a menors. En un primer moment, quan sents al conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, dir que 72 fills adoptats a Catalunya han estat abandonats pels seus pares adoptius, el més normal és que se’t geli la sang. Si el conseller afegeix que d’aquests nens i nenes el 63% prové de l’adopció internacional, ens preguntem què diantre passa amb l’adopció internacional perquè s’abandonin aquests nens, que ja havien estat abandonats una primera vegada.
Però les xifres, agafades individualment, diuen molt i diuen poc. De vegades cal conèixer una mica el context o tenir referents per poder-nos situar. És evident que 72 nens adoptius abandonats sempre serà una xifra excessiva. A l’igual com passa amb els accidents de trànsit o amb les víctimes de la violència domèstica, cal fer tots els esforços per arribar a l’ideal de zero nens abandonats, zero morts a les carreteres i zero dones mortes pels seus marits. Tot i això, cal ser realistes i tenir clar que la consciència humana té viaranys que sovint resulten inescrutables per a la resta de la societat.
És odiós recórrer a les estadístiques quan parlem de vides humanes, però si el conseller vol parlar de números, agafem la calculadora i parlem de números. La xifra de 72 nens i nenes que van ser abandonats pels pares adoptius representa un 0,6% de les 12.000 adopcions que s’han realitzat a Catalunya des de l’any 2000. Si fem una lectura inversa de la xifra facilitada pel conseller ens adonarem que el 99,4% d’aquells nens que un dia van arribar de Rússia, la Xina, Colòmbia o del costat de casa nostra avui segueixen vivint, és de suposar que feliços, amb els seus pares adoptius.
Per saber si el 0,6% de les adopcions que acaben en un desastre imperdonable és una xifra alta o baixa hauríem de saber primer quin percentatge d’abandonaments es produeix quan els pares són biològics. A continuació, hauríem de veure què passa als països del nostre entorn i comparar. Una xifra: a França, país que ens porta uns quants anys d’avantatge en la matèria, es considera que el 2% de les adopcions estan condemnades al fracàs. Tot i que les institucions oficials mantenen en secret les xifres concretes, el diari France Soir publicava fa dos anys que, dels 4.000 nens que són adoptats cada any, 80 són retornats pels seus pares (sí, sí, cada any).
El dels abandonaments és un tema tabú tant a França com a Catalunya. Al darrera hi ha raons socio-culturals i, sobretot, l’imperatiu màxim de protecció del menor. Però cal que siguem conscients que a Catalunya hi ha actualment quasi 8.000 menors en centres d’acollida de la Generalitat. Aquests menors –entre els quals es compten els 72 adoptats abandonats- passen una mitjana de prop de quatre anys institucionalitzats a l’espera que finalitzin els complicats tràmits perquè puguin ser acollits, adoptats o que, senzillament, compleixin 18 anys i abandonin definitivament els centres on s’han criat.
A banda de preguntar-nos què passa amb aquests nois quan són majors d’edat, hauríem de reflexionar sobre d’on provenen els milers de nens que viuen en aquests centres. La resposta, gens agradable, ens portaria a concloure que aquest immens contingent infantil i juvenil el formen nens i nois abandonats a casa nostra i menors sense família arribats il·legalment al nostre país.
I la gent hauria de saber també que la immensa majoria de famílies que fan una adopció internacional ho fan després de descartar l’adopció nacional pel ferragós i llargs que resulten els tràmits –tot i haver-hi 8.000 nens en centres d’acollida- i per la indefinició sobre l’estatus del nen que suposa.
És preocupant, com diu el senyor Cleries, que 72 nens adoptats hagin estat estat abandonats, segons va declarar a Europa Press en una nota d’agència que després van reproduir infinitat de mitjans. És fins i tot lògic que per corregir aquesta xifra a la baixa, el conseller de Benestar Social i Família anunciï que la Generalitat incrementarà els requisits per obtenir el Certificat d’Idoneïtat (CI), un tràmit que ja actualment és força exigent i que suposa superar un seguit de proves per les quals els pares biològics mai hauran de passar. Encara que aquesta criba no serveixi per descartar tota la tipologia de casos que es poden arribar a produir.
Ara bé, dit tot això crec que en certs temes s’hauria de ser més prudent. Els nens que arriben a l’adopció van ser abandonats per les seves famílies biològiques en el moment de néixer o quan aquests ja havien complert uns anys. En els cursos que organitza la Generalitat per obtenir el CI s’intenta inculcar als futurs pares adoptius que el seu fill ha de conèixer quins són els seus orígens i que molt possiblement, a mesura que es faci gran, el menor li reaparegui la por a ser abandonat per segona vegada. Coneixent aquesta realitat, s’entén que les autoritats franceses silenciïn la informació relativa als dobles abandonaments mentre tracten de resoldre aquests casos de forma discreta. El que resulta incomprensible és que el conseller de Benestar Social i Família doni xifres concretes sobre nens doblement abandonats.
Els temes relacionats amb els infants sempre són molt sensibles a ulls d’una opinió pública que majoritàriament desconeix en quines condicions es realitzen les adopcions. Amb la seva actuació, el conseller ha creat un alarmisme innecessari i ha criminalitzat un col·lectiu, el dels pares adoptants, que no s’ho mereix. Un aclariment de la seva part serviria per desterrar la idea de pares sense cor que pot haver arrelat entre una part de la població i per vetllar per la protecció de l’infant.

divendres, 9 de setembre de 2011

TV3 està canviant?

Ja feia dies que tenia la mosca sota el nas. Em semblava que els informatius de TV3 estaven perdent l’objectivitat que els ha caracteritzat els últims anys, però em resistia a creure que fos cert. Avui, després de veure el TN Migdia, la sospita està més fonamentada.
En l’apartat d’informació general donen la notícia sobre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya a Pep Guardiola. En ella, el president Artur Mas lloa la figura de l’entrenador. En la secció d’esports s’ofereixen nous detalls sobre l’acte i –oh, sorpresa!- apareix un altre cop Artur Mas posant Guardiola com a exemple per al país.
Seguim en el mateix TN. S’informa de l’indult parcial als tres mossos que, el juny del 2006, van apallissar un home a la comissaria de les Corts. Els agents havien estat condemnats a quatre anys de presó pel Tribunal Suprem. Doncs bé, a la informació s’obvia un detall rellevant: l’anomenat cas Bikini va desembocar en la decisió del llavors conseller d’Interior, Joan Saura, d’instal·lar càmeres a les comissaries dels Mossos. Com es recordarà, aquella decisió va originar un fort malestar en el cos policial. Tant és així que CiU ha anunciat en repetides ocasions la seva voluntat de retirar-les.
Tornem al titular que encapçala aquest escrit. TV3 està canviant?

dijous, 25 de novembre de 2010

Retall de sou i terços de jornada

Publicat a El Periódico el 25 de novembre del 2011
Esmorzar amb antics companys de feina. Ambient de camaraderia i de recordar vells temps, quan compartíem neguits i il·lusions. Moment també per a confessions, per preguntar-nos com ens van les coses i per a bromes innocents. “¿Què? ¿A tu no t’han retallat el sou un 5%, eh?”, em pregunta, sense malícia, un amic. No puc fer altra cosa que dir la veritat: “És cert. A mi no m’han retallat el sou, però aquest any facturaré la meitat que el 2009”. Somriure de compromís i canviem de tema.
Sala de reunions d’un institut de Barcelona. Entre classe i classe, uns professors comenten que estan fatal i que corre el rumor que la Generalitat els retallarà el sou un altre 5%. Una mestra jove sent el comentari i no es pot estar d’afegir que si elles i ells estan malament, ja es poden imaginar els interins que fan un terç de jornada i que, en conseqüència, cobren un terç de sou. “Sí, és una putada”, convenen tots. I segueixen parlant del malament que estan els que treballen –i cobren- a jornada completa.
Els polítics s’han passat tota la campanya electoral criticant-se i parlant del malament que ho farien els altres si guanyessin. Ens hauria agradat que ens diguessin com diantre sortirem d’una crisi a la qual, uns més que altres, ens han conduït. Perquè alguna cosa haurem de fer, ¿no?
Per exemple. Penso que hauríem de trobar un sistema més just i equitatiu per repartir el volum de feina que el país és capaç de generar. Tots en sortiríem beneficiats, els ni-ni, els prejubilats i els jubilats, també els autònoms o els que treballen a la privada, i fins i tot, a la llarga, els que tenen la feina garantida per a tota la vida, els funcionaris. Si no és que volem que els col·lectius que fins ara menys ha notat els efectes de la crisi acabin mantenint tota la borsa de persones que estan a l’atur o que malviuen en la precarietat.