Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gaudí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gaudí. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 d’agost de 2012

Reus: teatres, botigues i modernisme

Publicat al diari Ara el 27 d'agost del 2012
Sala del Gaudí Centre

Mamen Duch va descobrir Reus fa prop de vint anys per motius de feina. L'actriu que va fer d'hostessa a la sèrie de TV3 Jet Lag va conèixer la ciutat del Camp de Tarragona amb motiu de la presentació d'una de les primeres obres de la companyia T de Teatre, i des de llavors no ha deixat de tornar-hi amb cada nova estrena.
"És una ciutat petita però també plena d'art i d'edificis modernistes -assegura Duch-. De fet és la segona ciutat modernista de Catalunya: hi ha una ruta del modermisme que permet fer-te una idea de l'important que devia ser. D'aquí deu venir allò de Reus-París-Londres!".
Per a Mamen Duch, altres encants de Reus són la paternitat de l'arquitecte Antoni Gaudí -discutida, per cert, per la veïna Riudoms-, una oferta comercial rica i variada ("té botigues amb molt de gust: algunes, després d'anys d'èxit a Reus, s'han establert a Barcelona") a més, "evidentment", dels festivals de teatre que organitza, com el de circ i el de teatre gestual, i l'oferta pròpia del Centre d'Arts Escèniques Reus (CAER). "Hi ha molt moviment cultural!", se sorprèn.
L'actriu només lamenta que algunes de les seves visites a Reus a la força hagin de ser, com totes les coses bones, massa curtes. L'última va ser, aviat farà un any, per presentar Delicades, el muntatge en què intervé juntament amb les seves inseparables companyes de fatigues, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca, i els actors Albert Ribalta i Jordi Rico. Tot va ser fer les preceptives proves de llum i de so, interpretar la funció, sopar a l'encantador Cafè del Teatre i tornar a Barcelona.
Amb tot, retrobar-se amb el públic reusenc sempre és un plaer per a ella. Més encara en un teatre històric com el Bartrina, inaugurat el 1905. "M'encanta. Té la mida perfecta, ni gran ni petit, arribes molt directe a tots els espectadors, la sonoritat és bona, és preciós, té uns espectadors molt acostumats a anar al teatre i la rehabilitació (realitzada als anys 90) ha respectat l'aspecte original".
És per tot això, assegura, que, per a un artista, "actuar en un espai tan antic sempre aporta alguna cosa més de tots els professionals que han passat per aquell escenari".
El teatre Bartrina no és l'únic que té Reus. També hi ha el Fortuny, impulsat per la burgesia local a finals del segle XIX per disposar d'un teatre equiparable a les principals ciutats catalanes, i fins a cinc escenaris més que es coordinen per oferir una oferta estable al llarg de l'any.
Juntament amb els teatres, el modernisme és una bona excusa per acostar-se fins a Reus. La ciutat té edificis de Lluís Domènech i Montaner (les cases Navàs, Rull i Gasull i l'Institut Pere Mata), de l'arquitecte local Pere Caselles (la casa Pinyol, l'escorxador o les escoles Prat de la Riba) o Joan Rubió i Bellver (el xalet Serra). Tot aquest patrimoni és un testimoni mut de l'efervescència que va viure l'economia local fa dos segles i mig. El comerç d'aiguardent la va convertir en un centre de cotització internacional d'aquest beuratge i així va ser com es va popularitzar la dita Reus, París i Londres.
Tot i que el visitant no trobarà a Reus cap obra d'Antoni Gaudí. una passejada pel completíssim i cèntric Gaudí Centre Reus (plaça Mercadal, 3) no és precisament un premi de consolació. Inaugurat el 2007, el modern espai ofereix, en un edifici de tres plantes, la possibilitat de desxifrar els enigmes de Gaudí i d'entendre com era capaç de convertir la forma d'un cargol en una escala o un rèptil en una font. L'ús de maquetes, pantalles tàctils i material de l'època, com l'únic quadern manuscrit existent de Gaudí, permet traslladar-se al temps del modernisme d'una forma fàcil i intuïtiva, mitjançant l'observació, el tacte i l'oïda.
Ja que hi som, Mamen Duch aconsella fer una passejada pel centre i pel parc Samà. I, si tenim temps i ganes de moure'ns, fer alguna excursió pel Montsant o pel Priorat, baixar fins a la costa i, per què no, per gaudir d'un bon arròs de peix a Cambrils.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Els pilars de la Sagrada Família

Publicat a El Periódico el 28 d'octubre del 2010

Josep Maria Espinàs recordava dimarts passat des d'aquestes pàgines que durant molt de temps els detractors de la Sagrada Família van comparar l'última obra de Gaudí amb una immensa mona de Pàsqua. Aquesta mateixa imatge, o la d'un castell de sorra, m'havia vingut al cap quan llegia El Periódico de dilluns. Suposo que la culpa la va tenir la impactant gràfica comparativa que il·lustrava la portada. A la imatge hi apareixia la colossal torre central que hi ha previst construir els pròxims anys, i que serà més alta que uns gegants barcelonins tan nostrats com 'hotel Arts o les torres Mapfre i Agbar. L'anomenada torre de Jesucrist s'enlairarà cinquanta metres per sobre de les vuit torres existents i estarà presidida per una creu gegantina a l'interior de la qual s'hi podrà pujar amb ascensor.
Ara que és tmps de crisis i que s'acosta la visita papal, els barcelonins podríem prendre una decisió salomònica i resoldre d'una vegada una polèmica quasi tan antiga com la Sagrada Família. Davant la disjuntiva de si continuar o aturar les obres, podríem optar pel camí del mig: fem veure que continuem els treballs, tot i que en realitat estiguin parats. N'hi hauria prou de deixar unes quantes bastides que no interferissin la visió de conjunt del temple per a què els turistes poguessin fer fotos sense impediments, i de col·locar uns quants ninots de goma, això sí, tots amb el seu casc, en punts estratègics de les quatre façanes. Tot plegat donaria la impressió que se segueix treballant, de manera que els japonesos seguirien acudint en massa a visitar el temple i pagant religiosament l'entrada. En conseqüència, les obres s'eternitzarien i els 25 milions que es recapten cada any es podrien destinar a Càritas o a mantenir els centenars d'esglésies, escoles religioses, santuaris, orfenats, clíniques, ermites, capelles, jardins, universitats, monestirs i convents que hi ha repartits per la ciutat i que de forma més o menys directa depenen de l'Església.