Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gabriel Ferraté. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gabriel Ferraté. Mostrar tots els missatges

dijous, 31 de març de 2011

Entrevista a Gabriel Ferraté, fundador de la UOC

Publicada a la revista Walk In de març del 2011


Gabriel Ferraté arriba a l’entrevista amb el casc sota el braç. Els fills li diuen que potser ja no té edat per conduir una moto de gran cilindrada, però ell no els fa gaire cas. Dins de la cartera, la seva apreciada agenda, on hi anota des de les cites professionals que té cada jornada, fins a dades personals com el dia que li toca anar a la perruqueria o el seu pes abans i després de sortir dels seus llarguíssims banys. Avui també hi porta uns fulls on hi ha anotat unes dates que ell considera importants per a l’entrevista i la seva última adquisició tecnològica, un flamant iPad que mostra orgullós. Als seus 78 anys, l’home que va concebre la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) segueix sent un treballador metòdic i afable, un savi que prové del món de l’enginyeria i que col·lecciona llibres de poesia, d’història i de cròniaques de Catalunya, un bon comunicador en sintonia amb la realitat que l’envolta. En el decurs de l’entrevista, explica com el 1993 va ser cridat a crear una universitat a distància i com ell i “una colla d’il·luminats” van concebre la primera universitat online del món. Una universitat que segons descriu el propi Ferraté, no havia de tenir facultats perquè les parets separen, i que en només quinze anys ha passat de 200 estudiants a tenir-ne més de 40.000 repartits pels cinc continents.

-Tinc entès que la Generalitat de Catalunya li va encarregar de posar en marxa la UOC. Recordi com va ser.
-El 13 desembre del 1993 vaig tenir una reunió amb el conseller Josep Laporte, aprofitant un acte a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, al Campus Nord de la UPC. Em va explicar que havien tingut unes converses amb la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) per poder fer part de l’ensenyament en català, però que finalment el claustre general s’hi va oposar. El president Pujol va decidir crear una universitat a distància catalana i li va demanar al conseller Laporte que parlés amb mi. En aquell moment a mi em faltaven uns mesos per deixar de ser rector de la UPC. Total, que vaig dir que m’ho pensaria i al cap d’uns dies li vaig dir que acceptava però amb una petita condició: que em fessin confiança i que em deixessin fer una universitat diferent de com sempre s’havien fet. Va ser un miracle que un polític et deixi fer una cosa diferent, perquè sempre els fa por. Però em van dir que sí.

-Havia de ser una universitat nova, diferent a les altres.
-La UOC va ser la primera universitat del món que es va inventar el concepte de campus virtual. Volíem trencar les barreres de l’espai i del temps a través de les noves tecnologies. Jo havia estat rector de la UPC durant 20 anys. Hi havia après moltes coses, també les que no s’havien de fer.

-Quines eren?
-La universitat pública funciona amb diner públic, el més sagrat de tot perquè vénen dels impostos dels ciutadans. A la UPC havia après que una universitat s’ha de gestionar bé. Per aquesta raó vaig proposar a Laporte que la nova universitat havia d’estar gestionada per un ens jurídicament privat.

-Quins defectes volia evitar reproduir?
-En els països llatins molta gent es pensa que les coses només es poden fer de la manera que la llei ha previst, i no és veritat. Jo sempre dic que es pot fer tot allò que, encara que no estigui previst per la llei i que no estigui explícitament prohibit, sigui ètic. Complint la lletra de la llei, pots fer coses molt mal fetes i poc ètiques. És propi de la cultura llatina i del dret romà. A diferència de la cultura saxona, nosaltres tendim a voler-ho regular tot. Quan vols uniformitzar, mates la creativitat, la iniciativa. En un debat de l’enèssima reforma de la llei universitària, a un rector li vaig sentir dir: ‘Yo quiero la uniformidad aunque ello, eventualmente, pudiera redundar en menoscabo de la calidad’. Textual. Jo reclamo el dret a equivocar-me i si m’equivoco, que em penalitzin.

-Què va sentir quan li van dir endavant?
-Jo tenia un avantatge i és que per a mi tot això resultava nou. Quan ets expert en una matèria, ja saps el que has de fer. Si ho has d’aprendre, comences de zero i tens l’oportunitat de crear. A mi se’m donava l’oportunitat de fer una cosa diferent, nova, basada en les noves tecnologies. Un altre avantatge és que els rectors de l’entorn no s’hi oposaven. Era un d’ells, sortia d’una universitat per anar a una altra. A més, que algú digués que faria una universitat en la qual tots els estudiants haurien de tenir un ordinador amb el qual es connectarien a una xarxa virtual era en aquell moment un somni. A mi em veien com un tocat del bolet. Deien ‘aquests tindran 200 estudiants i prou’. S’ha de pensar que l’internet públic i popular encara no existia! La www no existia! Als ordinadors se’ls havia de posar un programa especial perquè es poguessin connectar entre ells.

-Què era el primer que calia fer per posar en marxa la nova universitat?
-Primer, col·locar-te en el món on estàs. Segon, imaginar cap on va aquest món. Tercer, fer una estructura flexible que es pogués adaptar a una societat en canvi. Sempre dic que som en un món que canvia molt ràpid. I en aquell moment la societat anava cap a les noves tecnologies. Però, encara que se sàpiga, costa bastant que els canvis entrin en la ment.

-Com havia de ser la universitat a distància catalana?
-El terme distància té una connotació negativa. La distància separa. Mai se’ns va ocórrer que en diríem universitat a distància. Vam batejar-la com Universitat Oberta. El nostre lema inicial era la universitat sense distàncies. Amb les noves tecnologies podíem acostar el professor a l’estudiant, trencar les barreres del temps i de l’espai. De l’espai, per connectar amb un estudiant de Guatemala, i del temps perquè quan aquí és de dia, a Guatemala deu ser de nit. Havíem de trencar les barreres que separen a la gent.

-I el primer que necessitaven era tenir una seu, uns professors, una estructura de funcionament…
-El primer va ser crear el concepte de campus virtual. Això implicava pensar que tots els estudiants havien de tenir ordinador, malgrat que encara fossin cars, que n’hi hagués pocs i que s’haguessin de connectar mitjançant una xarxa. No havíem de donar lliçons a distància per televisió, que era més del mateix. Havíem de fer sistemes per consultar i solucionar problemes de l’estudiant en qualsevol moment. S’havien de produir materials didàctics pensats per al nou sistema, interactius. La gestió també havia de ser diferent. L’estructura organitzativa havia de ser diferent. Aquí no hi ha aules sinó una xarxa virtual. No es tractava de transformar una estructura existent.

-Tinc entès que van rebre pressions perquè utilitzessin el telèfon i altres mitjans convencionals.
-Sí, i el televisor. M’hi vaig oposar radicalment. En una universitat oberta has de trencar amb el concepte temps perquè tu no saps en quin moment l’universitari està estudiant. Havien de ser eines complementàries.

-El primer, doncs, era crear un sistema?
-Hi va haver quatre elements inicials. El campus virtual, que és l’eina de comunicació. Així es creava l’assincronia, la no coincidència al mateix lloc i al mateix moment. Això era clau. Dos: l’estudiant és el centre de la universitat, no el professor. L’objectiu quin és, que l’estudiant aprengui o que el professor ensenyi? Alguns professors tradicionals pensen que amb el nostre sistema ell no té importància. I tant que en té! És molt difícil motivar l’estudiant, que aprengui, il·lusionar-lo. Tercer: calia disposar d’un material didàctic de qualitat elevadíssima i que es pogués adaptar, perquè els temps canvien, però amb la condició que aquest material fos propietat de la universitat. Es va crear una primera guia per orientar sobre com havien de ser aquests materials, ergonòmics, amb notes i exemples…

-Amb quin criteri es triaven els professors? Tothom servia per donar classes a la UOC?
-És que a la UOC no es fan classes. Es va crear la figura de dos tipus de professors, els tutors, que es preocupen del dia a dia i del seguiment de l’estudiant, i els consultors, que són experts en l’assignatura. I el professorat propil full tme, que són contractats laborals i que tenen la missió de coordinar, gestionar el sistema pedagògic, coordinar als professors i fer recerca. Els professors no cobrarien d’una manera uniforme, perquè, si cobren igual, és desestimulant. A mi durant una època em van criticar perquè tractava els estudiants com a clients. I jo preguntava ‘que potser a la universitat no es pot atendre bé a l’estudiant?’. Al final em van donar la raó. I també ens vam inventar les trobades presencials, unes reunions dos cops al semestre, voluntàries, on els estudiants es trobaven. Ens vèiem les cares, es trobaven els tutors amb els consultors, hi havia conferències... Tot plegat estava pensat perquè l’estudiant se sentís ben tractat. El bàsic era canviar la mentalitat dels professors. Havíem de fer que l’altre aprengués, no ensenyar.

-I ho entenien?
-Alguns havien de canviar de xip i de vegades els costava. Et deien que sempre ho havien fet d’una determinada manera i nosaltres els dèiem, ‘no, aquí es fa diferent. Si sempre s’ha fet així, en un món que canvia s’ha de fer d’una altra manera a no ser que es demostri que s’ha de continuar d’aquella manera. Però no a priori’.

-I totes aquestes decisions es prenen d’entrada, abans que existís la UOC?
-Amb una colla d’il·luminats vam pensar com havia de ser. Vaig buscar persones imaginatives per pensar com hauria de ser la nova universitat. L’equip inicial eren (a més de Ferraté) Ramon Pla, que era director general d’Universitats (més tard en seria vice-rector), dos vice-rectors fundadors de la UOC, Claudi Alsina i Francesc Pedró, i el gerent, Xavier Aragay. Després es va incorporar un informàtic, Francesc Noguera, que avui encara és el director de Serveis Tecnològics de la UOC. Les primeres reunions,  a principis del 1994, eren secretes, al vespre o a les nits, al meu despatx o a casa meva. Ningú del meu equip ho sabia. Les coordinava el meu cap de gabinet, Josep Maria Oliveras. Parlàvem de com havia de ser la nova universitat, quin havia de ser el model acadèmic, de gestió…

-Tenien algun referent de com havia de ser la UOC?
-No. Va ser el primer campus virtual del món. Costa d’entendre que als Estats Units ningú se’ns hagués avançat i n’hagués creat una amb aquesta visualització global, però va ser així. Feia més de deu anys que no es creava una universitat a distància al món!

-Tenien la impressió que estaven davant d’una gran oportunitat de fer una cosa diferent?
-Sí, teníem la impressió que fèiem una cosa que anava en la direcció dels canvis dels temps. S’intuïa que el món havia d’estar interconnectat, que les xarxes serien una base important de la cultura i de les organitzacions. N’érem conscients. Pertant, volíem fer un campus virtual que reproduís tot el que trobes en un campus real, la sala d’actes, l’aula, la secretaria, el bar...

-Uns moments excitants…
-I tant! Com que encara no existia el www, vam haver de fer una prova d’ordinadors en una taula, provant de connectar-los entre ells, perquè no existia internet ni la XDSI. Telefónica, per cobrar als estudiants la connexió telefònica, els enviava la factura a casa després que nosaltres haguéssim fet una interfície pròpia per calcular quants minuts s’havia connectat cadascun d’ells. Telefónica encara no ho tenia previst, així que a la UOC vam ser, en certa manera, els precursors de l’ADSL. Vaig dir al president de Telefónica que un estudiant de Girona no tenia perquè pagar més que un de Barcelona i que el concepte de conferència havia de desaparèixer. Va costar, però el vam convèncer que creés la tarifa única, la tarifa plana. Tot allò era molt creatiu, ens divertíem. Era anar superant una dificultat darrere l’altra. Després, l’any següent, ja va canviar molt perquè havia sorgit el www.

-Va ser difícil fer entendre què era la universitat a la societat?
-El primer era vendre el projecte i la fòrmula jurídica que havíem acordat a totes les forces parlamentàries, perquè hi havia algunes pors. Al final, la llei de creació de la universitat es va aprovar per unanimitat. La UOC va néixer com una fundació privada. En aquell moment, el govern no podia ser fundador d’una fundació privada, però sí formar-ne part. Així que immediatament després que es constituís la fundació, va entrar-hi el Govern i es va convertir en soci majoritari. Problema solventat. La UOC no ha sigut mai una universitat privada. És una iniciativa del Govern amb un funcionament jurídic basat en el dret privat i amb majoria del Govern.

-Quins ensenyaments volien fer d’entrada?
-Vam començar amb Psicopedagogia i Ciències Empresarials, que tenien molta demanda. I encara que tinguessin molta demanda, no vam començar amb carreres tecnològiques, perquè primer s’havia de demostrar que es podien fer en xarxa. I altres carreres amb molta demanda les vam desestimar perquè tenien poca sortida. No tenia molt sentit formar periodistes si al mercat no li’n calien més.

-Un cop creada la universitat, calia donar-la a conèixer…
-El nostre eslògan era “la universitat que t’emportes a casa” o “la universitat oberta nit i dia”. Vaig fer un pelegrinatge per totes les comarques de Catalunya, explicant a alcaldes i a tota la societat civil catalana què era la UOC. Era una activitat frenètica, però la premsa ho va acollir molt bé.

-Recorda com va ser el primer curs?
-Vam començar amb un curs pilot de 200 estudiants, 100 d’empresarials i 100 de psicopedagogia. El gran secret era tractar aquells primers estudiants molt i molt bé perquè es convertissin en els nostres prescriptors. Em vaig marcar l’objectiu que, dels 200 primers, un tant per cent molt elevat se’ls pogués contractar. Van rebre una atenció quasi personal, de família.

-Què ha significat per a vostè la UOC?
-Vam tenir la sort que se’ns encarregués el projecte en el moment adequat i amb llibertat per fer-ho diferent. Són unes coincidències que no es donen gaire sovint. Realment, va ser l’etapa més creativa de la meva vida.

-Va ser-ne l’alma mater i rector durant deu anys. Com li agradaria que es recordés el seu pas per la UOC?
-Com el d’una persona que va ser capaç de crear una universitat diferent, adaptada a un temps que canvia -confessa Gabriel Ferraté en veu baixa.


GABRIEL FERRATÉ I PASCUAL (Reus, 1932)
És enginyer industrial i perit agrícola. Ha estat catedràtic d’Automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, que també va dirigir entre els anys 1969 i 1972. Ha estat rector de la Universitat Politècnica de Catalunya durant dues etapes (entre el 1972 i el 1976 i entre el 1978 i el 1994). Entremig, va traslladar-se a Madrid per assumir els càrrecs de director general d’Universitats i Investigació i de director general de Política Científica. El 1994 va rebre l’encàrrec de fundar la UOC, de la qual va ser-ne rector fins al 2005.
Ferraté ha estat també vicepresident del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT, president de la Fundació Caixa Tarragona i vice-president de CatalunyaCaixa. El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Actualment presideix l’Institut Cerdà, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya i lidera la creació del projecte Sòcrates, un nou model educatiu per a Catalunya.