Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Día de Muertos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Día de Muertos. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de novembre de 2011

El món homenatja els seus difunts

Publicat al diari Ara l'1 de novembre del 2011

Día de Muertos, Mèxic
Pot semblar macabra, una tradició salvatge i de mal gust, però el cert és que segueix vigent en el petit municipi de Pomuch, a la península del Yucatan. Els dies previs a Tots Sants, els veïns acudeixen al cementiri per netejar els ossos dels familiars morts. Ho fan amb devoció. Netegen el crani, la tíbia, les costelles, i, un cop han acabat, emboliquen les restes amb tovallons brodats amb flors o amb les inicials del difunt, de tal manera que el 2 de novembre la persona estimada –o el que d’ella en queda- es pugui retrobar amb els seus per d’aquesta manera compartir, ben net i polit, el menjar i el beure que li han preparat.
Amb aquesta pràctica, els vius s’acosten als morts tal i com es feia en l’època maia, perquè el ritual que segueix a continuació –plegàries- ja beu en les fonts clàssiques del cristianisme.
A Mèxic, el sincretisme entre dues cultures diferents ha donat lloc a un folclor relacionat amb els difunts molt peculiar i ple de color. El 2003, la Unesco va catalogar el Día de Muertos com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Sense l’extravagància de la celebració de Pomuch, el Día de Muertos es remunta com a mínim a l’imperi asteca. Per a aquella civilització, la mort no era un estadi final. Els déus portaven les persones mortes a Mictlan, o residència dels morts, on es convertien en colibrís que acompanyaven al sol fins que assolien un determinat grau de perfecció.
La festa se celebrava a l’estiu, fins que els missioners cristians van traslladar-la al novembre i van introduir-hi canvis. Avui, els elements més característics del Día de Muertos són les Calaveras de Dulce, que antigament es feien de fang, i el Pan de Muerto, uns panets dolços que en alguns casos també reprodueixen calaveres. Hi ha la creença que en aquestes dates les ànimes dels nens visiten les seves famílies l’1 de novembre, el dia de Tots Sants, mentre que els adults ho fan l’endemà, el dia de difunts.
En el cas d’Europa, la barreja de la tradició pagana d’origen celta i el cristianisme va donar lloc al Halloween. Es creia que aquella nit les persones mortes l’últim any tornaven per visitar als seus parents i que s’apoderaven de cossos vius per endur-se’ls al món dels morts. Per tal de foragitar-los la gent es disfressava per crear confusió i es feien fogueres i sacrificis humans per espantar a les bruixes.
Possiblement d’origen viking, la nit de bruixes està molt implantada al centre i al nord d’Europa. A Alemanya rep el nom de Nit de Walpurgis i es continua celebrant amb grans fogueres la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Curiosament, l’antiga Roma va consagrar aquest mateix mes de maig a homenatjar els avantpassats.
El cristianisme convertirà l’1 de setembre en la festa de Tots Sants. Per tot Europa s’imposa el costum de visitar els cementiris i la representació d’obres teatrals de caire moralitzant. De la unió de la religió amb els elements anteriors sorgeix, el 31 d’octubre, la celebració de Halloween, o vigília de Tots Sants. Un cop trasplantada als Estats Units per emigrants irlandesos, la celebració adquireix la seva forma actual. Els naps buits que es feien servir com llanternes es convertiran en carbasses i d’aquí saltaran a altres països anglosaxons i a mig món.
No sense reticències. Tal i com passa a Europa, a Austràlia, una part de la població rebutja el Halloween per considerar-lo massa americà, però el cert és que la presència de disfresses de bruixes a Sidney i Melbourne és cada cop més habitual.
A diferència del cristianisme, les altres religions monoteïstes no tenen dates específiques en el seu calendari per recordar els morts. En el judaïsme hi ha la cerimònia de l’Izkor, que es fa a la sinagoga per recordar a tots els difunts. Mitjançant la pregària, la caritat i les bones obres, els vius poden redimir els pecats dels que ja no hi són. En paral·lel, els fills recorden el pare o la mare morts en el Ior-tzait, que té lloc en l’aniversari de la seva mort.
En l’Islam, el profeta Mahoma convida els fidels a visitar les tombes per rememorar els morts. Se sol fer els dijous al llarg de tot l’any i de forma individual, ja que la religió musulmana impedeix que els cementiris es converteixin en espais de reunió, de reverències o que serveixin per demanar la intercessió dels difunts en la resolució de qüestions terrenals.
El budisme, religió majoritària a l’Àsia, concep la mort com una etapa transitòria entre dues vides. Els difunts són incinerats i com que es té la certesa que retornaran al món dels vius amb més saviesa, és innecessari retre’ls homenatge.
Tot i això, a la Xina es recorda els difunts amb el Festival de la Claredat Pura, o Dia d’Escombrar les Tombes. Les famílies porten flors al parent desaparegut i cremen diners sobre les sepultures. A més, els darrers anys s’ha implantat el costum de cremar reproduccions de cases i cotxes de paper perquè al finat no li falti de res. I triomfen també els cementiris virtuals. Així, els urbanites que no tenen temps per traslladar-se al seu poble poden fer l’ofrena a distància.
Al Japó, la festa Obon serveix per celebrar, mitjançant balls i música, el retorn dels morts per reunir-se amb els seus durant uns dies. Davant de les cases es posen altars amb menjar i es fan focs de benvinguda. Quan la celebració s’acaba, es cremen uns papers grocs que simbolitzen els diners que el difunt s’emportarà a l’altra vida.
A diferència del Dia de Difunts cristià, tant l’Obon japonès com el Festival de la Claredat Pura xinès són festes de retrobament familiar i d’alegria. El primer se celebra en ple estiu, mentre que el segon té lloc el 5 d’abril, el dia que els xinesos creuen que la primeravera torna a la Terra. Just durant aquests dies, els carrers de pobles i ciutats comencen a omplir-se de cirerers en flor.

Els panellets, una “fruita” de temporada
Per Tots Sants, panellets, castanyes i moniatos. El pare Bernabé Dalmau, monjo del monestir de Montserrat, explica que no hi ha una relació directa entre els productes tradicionals que consumim en aquestes dates i la festa religiosa. Es tracta, senzillament, de “menges de temporada”, com ho poden ser el Tortell de Reis, els torrons per Nadal i les coques per Sant Joan.
El camp té els seus cicles, com el tenen les estacions de l’any. Les ametlles amb què es fa el massapà dels panellets es cullen al setembre, mentre que la campanya dels pinyons s’inicia al novembre. De la mateixa manera, també les castanyes i els moniatos són fruits de tardor. Així doncs, la castanyada vindria a ser una celebració profana de l’abundància amb què la natura ens regala durant aquesta estació.