Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 d’abril de 2012

La utopia de la ciutat silenciosa


La meitat dels fabricants de bicicletes que van participar fa poc en una fira internacional mostraven vehicles elèctrics. Marc Augé, autor del llibre Elogio de la bicicleta, somia en una ciutat sense vehicles de motor, silenciosos i nets, que circularan per una ciutat endreçada i més humana. Diu que el Bicing de Barcelona i el Vélib de París han servit perquè els ciutadans recuperessin el plaer de moure’s i gaudir d'unes ciutats que, segons profetitza, tendeixen a humanitzar-se. És aquesta afirmació una utopia o una realitat possible? És cert que s’acosta una revolució urbana? És possible imaginar una ciutat silenciosa i més habitable? La gent deixarà d’anar a viure a fora i es revaloritzarà el centre?
Ja fa més de deu anys que vaig fer el pas. Fins al 2010, circulava amb moto cada dia de Cerdanyola a Barcelona fins que jo i la meva parella ens vam cansar dels desplaçaments diaris, del perill, del desgast i de la sagnia econòmica i de temps que suposava anar cada dia amunt i avall. Si treballem al centre, visquem també al centre, ens vam dir. I així ho vam fer.
Durant un temps vaig conservar la moto, mentre que la meva dona es desplaçava amb bici. No sé com va ser però de cop i volta un dia em vaig cansar de les creixents incomoditats que suposava buscar aparcament i circular entre els cotxes, i em vaig passar a la bicicleta. Des de llavors ja no l’he deixat. La bici em permet arribar a la majoria de llocs en poc temps i a un preu imbatible. Però, més important encara, he recuperat el plaer de desplaçar-me a un ritme més que tranquil per la ciutat. Amb la bici evites els carrers més desagradables, les gransvies, els carrers aragons i les diagonals, i optes per rutes més pacífiques i relaxades. Vas a una velocitat més humana i descobreixes racons que desconeixies o per on feia temps que no hi passaves. Aquí un parc i allà una botiga rara. Amb bici la ciutat és més gran i més humana, com deia l’escriptor. Sents l’aire a la cara, aprecies el pas de les estacions i sents a la gent com parla.
Reconec, però, que la bici té inconvenients importants en el dia a dia per a molta gent, i per a mi mateix molts cops. A l’estiu fa calor i sues, i a Barcelona, segons on vagis, hi ha pujades.
La solució per a molts serà la bici elèctrica, que ha fet grans millores i que en farà molts més en el futur. D’aquí a pocs anys les bicicletes elèctriques seran més o menys ràpides i lleugeres. En condicions normals deixaràs la bateria a casa i pedalejaràs fins a la teva destinació, i només en cas de necessitat o quan en tinguis ganes t’encomanaràs a l’energia elèctrica i deixaràs que els wats acumulats facin l’esforç per tu. Ja no només seran els joves o els esportistes els que podran rodar per la ciutat a cop de pedal. La bici elèctrica obrirà les portes a un ventall de població molt més ample i es convertirà en un substitutiu del ciclomotor, de les cames de molts vianants i de molts conductors que no volen renunciar a l’ús del vehicle particular.

Faltarà que adaptem les ciutats a una realitat que tot just ara, per culpa de la crisi, de la creixent consciència ecològica i de la data de caducitat dels combustibles fòssils es comença a insinuar. I és més que probable que en uns anys passem dels carrils bici als carrers bici. De la mateixa manera que ara els vehicles de motor tenen carrils d’ús exclusiu, també els usuaris de les dues rodes i sense motor disposaran d’avingudes d’ús exclusiu que els permetran travessar Barcelona, des del Besòs fins al Llobregat, del mar a la muntanya, sense por a ser arrossegats per la marea d’automòbils, furgonetes i motos que espremen el seu motor cada vegada que el semàfor es posa verd.
Amb la bicicleta elèctrica, potser algun dia es farà realitat la societat utòpica que imaginava Marc Augé: “Montar en bicicleta nos devuelve, por un lado, un alma de niño y, a la vez, nos restituye la capacidad de jugar y el sentido de lo real. (…) El mero hecho de que la práctica de la bicicleta proporcione así una dimensión perceptible al sueño de un mundo utópico en el que el placer de vivir sería la prioridad de cada persona y aseguraría el respeto de todos, nos da una razón para abrigar esperanzas. Retorno a la utopía, retorno a lo real, da lo mismo. ¡Arriba las bicicletas, para cambiar la vida! El ciclismo es un humanismo”.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Una Diagonal sense bicicletes?



Els carrils bici del tram central de la Diagonal s’han convertit en un problema, això està clar. És un problema per als ciclistes i és un problemes per a la resta d’usuaris de la via pública. És una evidència general, per a ciclistes i per a vianants, que entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia, els passejos laterals estan sobreocupats. D’entrada, en un costat hi ha unes jardineres que ocupen cap a un quart de l’espai disponible, mentre que la banda oposada està ocupada per una filera de palmeres i bancs, amb quasi tots els espais buits que queden entremig plens de motos aparcades.
A la llista d’objectes fixos hi hem d’afegir la presència de nombroses parades d’autobús –les més plenes de Barcelona en hores punta- i els quioscos de premsa. Ja només cal afegir-hi els elements mòbils que es desplacen per la popular avinguda a tothora: ciclistes –els que circulen com cal i els que no- i vianants, entre els quals cal distingir algunes subcategories: els que van per on han d’anar, sense ocupar el carril bici i atents al que passa al seu voltant; però també els despistats que passegen el gos, els que baixen de l’autobús corrent, els que creuen sense mirar i els que, amb el mòbil a la mà, van per la vida tancats en el seu món.
Ara L’Ajuntament estudia fer baixar els ciclistes a la calçada. En ment té dues opcions. Una, posar un carril bici al costat dels cotxes, i dues, convertir els laterals en una àrea 30, de velocitat limitada.
M’agradaria equivocar-me però em temo que, a la pràctica, qualsevol de les dues opcions suposarà l’expulsió dels ciclistes de la Diagonal.
Jordi Hereu va intentar en el seu últim mandat reformar l’avinguda. Tot i sortir-ne escaldat, els diferents projectes que va portar a referèndum suposaven una completa reordenació del trànsit. Suposaven fer taula rasa amb el que hi havia. Els grans beneficiats eren vianants, ciclistes i transport públic.
En la no reforma de la Diagonal que comença a apuntar l’alcalde Trias, el guanyador indiscutible és el cotxe i, en menor mesura, també el vianant. Per a les bicis suposa simplement l’expulsió. De les dues opcions que contempla l’Ajuntament, costa de creure que posi un carril bici en cadascun dels laterals, avui reservats als cotxes. Per fer-ho hauria d’estrényer els passejos per la part més propera a les cases –eliminant palmeres, bancs i aparcament de motos. Però en una època d’estretors pressupostàries i amb el precedent del referèndum d’Hereu, difícilment s’atrevirà Xavier Trias a jugar amb el foc que ja va cremar al seu predecessor.
Evidentment, el carril bici també es pot habilitar directament en les calçades laterals, i gairebé a cost zero, però gosarà  Xavier Trias sacrificar espai per als cotxes?
L’altra opció que l’alcalde proposa és convertir els laterals de la Diagonal en zona 30 i, simplement, deixar que les bicicletes circulin entre els cotxes. Fer aquesta proposta evidencia un desconeixement preocupant de la circulació, amb bicicleta o amb qualsevol altre vehicle, a Barcelona. En deu anys que fa que vaig en bicicleta per la ciutat, crec que en cap ocasió he circulat per aquest espai. Perquè hi ha els carrils bici, lògicament, però també perquè els laterals, en el seu tram central, estan quasi sempre col·lapsats. Si ja se circula a menys de 30, per què volen convertir-los en zona 30? I, amb el pleníssims i plens de fum que estan, quin ciclista s’atrevirà a posar-hi les rodes?
Per ara, però, tot això no són més que especulacions, basades en la informació que Óscar Muñoz publicava ahir a La Vanguardia. Esperem que, per al bé de tots, vianants i ciclistes, amb diàleg i consens, es trobi una solució al caos que és avui la Diagonal.

dijous, 26 de maig de 2011

La dreta perdona la corrupció

Publicat a El Periódico del 26 de maig de 2011

Cas València. Ets corrupte –presumpte, està clar- i surts escollit amb el 48% dels vots. Perds cinc punts en relació a les autonòmiques del 2007, però tampoc t’has de preocupar gaire. La principal força rival ha perdut encara més. Es torna a demostrar que el votant de dreta, o el de determinada dreta, perdona la corrupció. Tant li fa Gürtels, vestits regalats o amistats perilloses. Allà on el votant d’esquerra en general castiga els càrrecs electes que han delinquit, el de dretes fa veure que no passa res. És com si donés per descomptat que de vegades, per triomfar a la vida, s’ha de nedar en aigües pantanoses.
Fals bipartidisme. Al conjunt d’Espanya, els vots de dretes es concentren en una única força. Mentrestant, l’esquerra cau una vegada més en el seu pecat original i disgrega les forces en múltiples formacions que, tret de comptades ocasions, són incapaces de posar-se d’acord, i que quan ho fan, s’autoimmolen i reben pals per totes bandes. Autocrítica: l’esquerra hauria d’aprendre la lliçó, no la que ha donat una altra esquerra, la Republicana a l’aliar-se amb Joan Laporta, sinó la que des de sempre li dóna la dreta.
El cas de Barcelona. Amb una campanya de perfil baix, Xavier Trias accedirà a l’alcaldia després que Trias Fargas, Cullell, Miquel Roca, Joaquim Molins i el propi Artur Mas fracassessin en l’intent. Després de 32 anys de govern ininterromput del PSC (sempre aliat amb altres forces), serà tota una novetat veure Jordi Hereu i els seus seure als bancs de l’oposició que fins ara ocupaven Trias i els seus. L’encara alcalde ha preparat un traspàs de poders àgil. Fa setmanes va donar ordres a tots els caps d’àrea perquè abans del 22-M tinguessin preparats uns documents en els quals es detallen les previsions de despeses per a l’actual exercici, actuacions en marxa i fins i tot recomanacions adreçades a les persones que els succeiran en el càrrec. Pel que es veu, Hereu era molt conscient del que deia quan manifestava que el resultat de les eleccions era incert i que tot era possible. Fins i tot perdre.

dilluns, 16 de maig de 2011

Tras los pasos de la Barcelona indiana

Publicado en El Periódico del 5 de mayo de 2011

El dinero llegado de las Américas impulsó la construcción del Eixample, financió numerosos edificios modernistas y dio alas a la industrialización de Catalunya. Y no sólo eso: gracias a los capitales indianos, los catalanes se convirtieron en los terceros inversores más importantes del canal de Suez.
La cuantía de las fortunas que los indianos acumularon en Cuba, Puerto Rico y otras colonias sigue siendo un misterio para los historiadores. Como también lo es qué parte de ese dinero acabó revirtiendo en su tierra de origen. Sin embargo, nuevos estudios sugieren que las repatriación de capitales, especialmente hacia Barcelona, fue muy superior a lo que hasta ahora se suponía.
Las jornadas Les base colonials de Barcelona, 1765-1968, celebradas el pasado jueves en el Museu d’Història, aportaron revelaciones importantes como la realizada por el profesor de historia moderna de la UPF Josep Maria Delgado sobre la participación catalana en la apertura del canal de Suez. Sin embargo, algunas preguntas quedaron sin respuesta. ¿En qué porcentaje contribuyó al dinero indiano a la industrialización? “Esa sigue siendo la pregunta del millón?”, se lamentó Martín Rodrigo, el coordinador de las jornadas.
Àngels Solà, doctora en historia moderna de la Universitat de Barcelona sostiene que “la historia reciente de Barcelona no se puede explicar sin los indianos. Sin ellos y sin su dinero, no se habría producido el despegue económico del XIX”.
Sin embargo, los indianos no eran en su mayoría barceloneses de nacimiento. Un muestreo aportado por Martín Rodrigo: de 116 indianos barceloneses, sólo cinco habían nacido en la ciudad. Setenta eran originarios del resto de Catalunya, 16 del resto de España, 14 de América y 11 de origen desconocido.
Entonces, ¿por qué escogen Barcelona a la hora del regreso? Seguramente hay tantas respuestas como casos particulares. Para Martín Rodrigo, lo cierto es que “la presencia de estos ciudadanos favorecerá la inserción de Barcelona en los circuitos financieros internacionales, porque muchos de ellos tenían parte de su fortuna en Nueva York, París o Londres. Se ha dicho que el dinero indiano se quedó en Estados Unidos o Gran Bretaña. Es cierto en parte. Mucho de este dinero acabará tarde o temprano en Barcelona”.
Las fortunas de origen indiano se invertirán en los grandes proyectos del momento, líneas de ferrocarril, empresas textiles, navieras, bancos, propiedades inmobiliarias… Los ejemplos abundan. Joan Güell, padre de Eusebi, mecenas de Gaudí, creará el Vapor Vell de Sants, la empresa de hilatura más importante de Catalunya. Los hermanos Vidal Quadras, de Sitges, fundarán un banco. La Maquinista Terrestra y Marítima tendrá entre sus siete socios a cinco indianos…
El dinero afluye en abundancia. En 1882, Agustín Fabián Goytisolo escribe desde Cuba, donde dirige dos ingenios de azúcar, a su hermano Antonio, que vive en Barcelona: “He remitido a papá en estos catorce años cerca de 400.000 pesos”, es decir, unos doce millones de pesetas. Y un par de años antes, Antonio había escrito al hermano residente en las Antillas: “Me decido a hacer cuatro casitas en el paseo de Gracia”.
En la decisión de instalarse en Barcelona de muchos colonos subyace también un deseo de obtener un reconocimiento social. “Tenían dinero pero les faltaba una posición. Por eso se casan con la nobleza arruinada. Así obtienen titúlos nobiliarios y un estatus social”, defiende Carme Grandas, doctora en historia del arte. La Exposición Universal de 1888 se convertirá en el gran escaparate del poder que habían acumulado”.




TEMPLO DEL TIBIDABO
(Tibidabo)
Nacida en Chile, Dorotea de Chopitea y de Villota dedicó buena parte de su fortuna familiar a la construcción de quince escuelas, cuatro iglesias y siete residencias para estudiantes. Con su dinero y el de otros indianos, como el que aportó la familia Negra –fundadora de una empresa fotográfica- se construyó el templo expiatorio del Sagrat Cor, en el Tibidabo.

CÍRCULO ECUESTRE
(Diagonal, 502)
La sede del Círculo Ecuestre fue la residencia particular del empresario Luis Pérez Samanillo, nacido en Filipinas. El palacete fue proyectado por Juan José Hervás, el arquitecto que intervino en la reconstrucción de la catedral de Manila.

BANCO HISPANO COLONIAL
(Via Laietana, 3)
El Barcelona Hotel Colonial conserva en su fachada las siglas del banco que en su origen dio nombre al edificio. La institución financiera promovió compañías como la Trasatlántica o la General de Tabacos de Filipinas.

SAGRADA FAMÍLIA
(Mallorca, 401)
Tate Cabré i Mireia Olivé afirman en la Guia de rutes indianes de Catalunya, de próxima aparición, que la Sagrada Família que conocemos se levantó, en parte, con capital indiano. Según las autoras, Gaudí comenzó a trabajar en el tempo en 1883 “con la intención de construir un templo de dimensiones medianas. No obstante, a finales de siglo la Junta recibió un donativo anónimo, se supone que de una dama propietaria de una gran fortuna indiana, que lleva al arquitecto a replantearse el projecto”.

PALAU MOJA
(Rambla, 118)
En la segunda mitad del XIX, la Rambla se convierte en el paseo de las vanidades de los indianos y sus fortunas. El que seguramente fue el más rico de todos ellos, Antonio López, adquirió el Palau Moja por 700.000 pesetas y lo reformó a su gusto, decorándolo con alegorías a la vida marinera y colonial. Por su parte, Tomàs Ribalta compró en la Rambla de Santa Mònica el histórico Palau March de Reus –la actual sede del departamento de Cultura de la Generalitat- por un millón de pesetas.

PALAU DE LES HEURES
(Campus Mundet, Harmonia, s/n)
Para muchos de los que se enriquecieron en las Américas, no bastaba con disponer de un palacete en el centro de Barcelona. Muchos de ellos se construyeron también segundas residencias, rodeadas de jardines suntuosos, al pie de Collserola. Sus fincas debían ser el reflejo de la posición social que habían alcanzado. El Palau de les Heures perteneció al indiano Josep Gallart i Forgas a su regreso de Puerto Rico. Hoy, el complejo acoge dependencias de la Universitat de Barcelona.

PORXOS D’EN XIFRÉ
(Paseo Isabel II, 8-12)
Josep Xifré pasó de ser un hijo de marinero de Arenys de Mar a convertirse en el hombre más rico de la España del siglo XIX. Forjó su fortuna en Cuba, donde ostentaba el monopolio del curtido de pieles, la consolidó en Nueva York e invirtió una parte de ella en Barcelona y en su pueblo natal. Los Porxos d’en Xifré, de 1837, fue el primer edifico de la ciudad dotado con depósitos de agua en la azotea. La fachada está decorada con relieves que relatan su vida junto a simbología grecoromana y de origen masón.

dijous, 14 d’abril de 2011

Dues propostes (electorals) captivadores

Publicat a El Periódico del 14-4-2011

S’acosten unes noves eleccions i els nostres polítics tornen a alegrar-nos les oïdes amb propostes captivadores. Per exemple, el candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, insisteix en la gratuïtat de l’àrea verda que ja va proposar en la campanya del 2007. I aquesta vegada hi afegeix la seva voluntat de rebaixar els peatges d’accés a Barcelona als automobilistes que condueixin vehicles poc contaminants. Segur que les dues iniciatives encandilaran als conductors habituals i al lobby automobilístic, però no sembla que vagin en la direcció de l’interès comú, que és reduir el volum de vehicles privats que cada dia circulen per Ciutat Vella o l’Eixample.
L’argument de Trias per eliminar l’àrea verda és que pagar per aparcar és una forma de peatge encoberta. En això li hem de donar la raó. Si has de pagar, t’ho penses dues vegades abans d’agafar el cotxe i t’obligues a buscar alternatives. Fer el contrari, posar facilitats, només fa que generar més trànsit, més fum, més soroll.
La proposta de reduir els peatges als accessos a Barcelona per als vehicles menys contaminants peca si fa no fa del mateix defecte. Si realment vols reduir el trànsit, el lògic és penalitzar els vehicles que més contaminen, com, sense anar més lluny, estudia fer el govern Sarkozy. En el cas francès, però, la idea va més lluny. Directament es plantegen prohibir la circulació dels vehicles més contaminants pels centres urbans.
En el nostre país els partits polítics segueixen aferrats a idees del passat. Per ser d’esquerres, has d’estar a favor de la bicicleta i en contra del cotxe, i en canvi, si vols ser de dretes has de defensar la llibertat per circular a la velocitat que vulguis i en contra de qualsevol norma que vulneri els que consideres els teus drets. Molt em temo que la gent del carrer és menys rígida. Valors com l’ecologisme són cada cop més transversals. Al cap i a la fi, tots volem viure en un entorn agradable. Ser de dretes, ser d’esquerres; ¿això què és?