Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barça. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de gener de 2012

Descans etern als peus del Camp Nou

Publicat a El Periódico el 25 de gener del 2012


Ja poden morir tranquils. D’aquí a poc, els aficionats del Barça podran ser enterrats al Camp Nou. Bé, diem enterrats tot i que no serà ben bé així. El club construirà un columbari a sota de la graderia Lateral. L’entitat habilitarà un recinte on es puguin dipositar fins a 20.000 urnes contenint les cendres de tots aquells aficionats i exjugadors que hagin manifestat en vida el seu desig de reposar fins a l’eternitat prop de la gespa que un dia van trepitjar els seus ídols. L’operació haurà de satisfer totes les voluntats, les del club, que amb l’operació s’embutxacarà sis milions d’euros, i les dels barcelonistes, que per un mòdic preu descansaran, ni que sigui metafòricament, per sempre més als peus dels grans Messi, Maradona o Kubala.
Imaginem que el columbari es convertirà en un centre de pelegrinació dels familiars cada any quan arribi el dia de Tots Sants, que portaran flors i banderes amb els colors blau-grana al difunt i potser fins i tot entonaran un Tot el camp és un clam… col·lectiu davant tota la col·lecció d’urnes. Això sí, desconeixem què se’n farà de les restes dipositades al Camp Nou si el club decideix un dia traslladar l’estadi a una altra banda.
Quan el columbari estigui finalitzat, serà més cert que mai que el futbol és la religió del poble, que els estadis de futbol són els grans temples on es professa la nova fe i que els futbolistes i els seus entrenadors exerceixen de sants als quals la parròquia venera amb devoció mitjançant estampetes i cerimònies rituals diverses. Els cementiris tradicionals els ha sortit una dura competència. Si l’exemple s’escampa potser aviat també veurem columbaris a les cases on van viure dues divinitats de la societat contemporània com són Michael Jachson o Kim Schmitz, fundador de Megaupload i propietari d’una col·lecció de cotxes en la qual figurava un Rolls Royce que, no deu ser casualitat, lluïa la matrícula God (Déu).

dijous, 7 de juliol de 2011

Doctor Trias, l'"espanyolitis" té cura?

Publicat a El Periódico del 7 de juliol del 2011
Els primers símptomes d’espanyolitis es manifesten des de la primera infància. El nen es resisteix a acceptar la bufanda del Barça que li ha regalat l’oncle el dia del seu sant i les ziga-zagues de Messi a l’àrea rival no li produeixen ni fred ni calor. Ell prefereix el petit i bufó estadi de Cornellà a la magnificència del Camp Nou. Se sent part d’una minoria però per res del món canviaria els colors del seu equip pels de cap altre en el món.
Per sort, el nen no té per què preocupar-se. Tot i que ser de l’Espanyol és una desgràcia, les noves autoritats municipals han decidit posar-hi remei. El nou alcalde de la ciutat, metge de professió i conseller de Salut en dos governs de Jordi Pujol, negocia amb el Barça la conversió de la Masia en un centre de desintoxicació espanyolista. Aprofitant que ha deixat de funcionar com a espai per a la formació de joves promeses del futbol, les instal·lacions on van créixer Guardiola, Messi, Xavi i Iniesta serviran a partir d’ara perquè els seguidors i socis de l’Espanyol apostatin de la seva fe blanc-i-blava i abracin el credo futbolístic majoritari a la ciutat.
Els casos més greus estaran obligats a seguir tractaments pal·liatius de xoc, com el visionat dels videos de totes les finals de Champions guanyades pel Barça, transfusions de sang blau-grana gratuïtes i assistència a sopars de germanor organitzats pels Boixos Nois i les Brigades Blanquiazules.
Els pericos de més renom, com Manel Lucas, Carles Flavià, Josep Martí Gómez, Carles Canut, Ricky Rubio, Nacho Vidal, Alberto Fernández Díaz, Jaume Alguersuari, González Ledesma o Gemma Mengual, estaran exempts d’aquestes obligacions. N’hi hauria prou que es deixin fotografiar amb una bufanda del Barça. Serà el primer pas per deixar enrere la seva particular desgràcia.

dimecres, 8 de juny de 2011

Més que un club (de futbol)


En primer lloc l’evidència. L’existència de seccions no futboleres en un club de futbol és una anomalia. En un país “normal”, un club de futbol hauria de ser només un club de futbol, de la mateixa que un club de rugby és un club de rugby i un club d’atletisme o beisbol és només un club d’atletisme o un club de beisbol. Punt.
Ara els matisos. Per què el Barça té tantes seccions d’altres esports si el seu propi nom ja enuncia que és un club de futbol? En primer lloc, perquè Hans Gamper, com quasi tots els sportman de l’època, practicava altres esports. El primer espai de Barcelona on es va començar a jugar a futbol, el 1895, era el velòdrom que hi havia on avui es troba el Turó Parc. El nou esport era força desconegut entre els barcelonins. La revista Los Deportes s’hi referia com “el característico juego británico (pronúnciase fut-bol”. Només cinc anys més tard, quan la persecució d’una pilota pels membres de dos equips ja era força popular, a l’estiu es deixava de jugar. L’excés de calor es considerava perjudicial per a la salut, de manera que els futbolistes canviaven la pilota per les sortides amb bicicleta.
Saltem a l’actualitat. El Futbol Club Barcelona té tretze seccions diferents. Però compte, no totes són iguals. Les anomenades seccions professionals generen recursos econòmics i més o menys van tirant. Les altres, que són majoria, depenen totalment del germà gran.
Fa uns quants anys, sent un adolescent, jo havia jugat a rugby. El meu equip era el Montjuïc, un club modest  i que, en teoria, es dedicava només a la natació. Vaig jugar-hi un parell de temporades, perquè tot i que aquell esport m’encantava, em vaig cansar de rebre trompades i el físic no m’acompanyava. El primer any encara vaig fer un bon paper. Tot i que era una mica patós amb les mans, era ràpid i fins i tot vaig fer algunes marques. El desastre va ser la temporada següent. D’un any per l’altre, els meus companys d’equip m’havien superat en altura i en massa corporal, de manera que vaig quedar relegat a la banqueta.
Recordo que en aquells temps, el Montjuïc solia fer un paper discret en la lliga catalana, categoria juvenil, em sembla recordar. No érem pas els últims però estàvem lluny d’arribar a guanyar els líders de la lliga catalana. Cada visita al camp d’un dels nostres rivals anava precedida d’un atac de pànic del nostre entrenador. Ja ens conformàvem a perdre, quin remei ens quedava, però sempre i quan no fos per un humiliant 60 a 0.
Els bons no érem nosaltres. Els bons eren els equips del Cornellà, la Santboiana i el Barça. Els dos equips del Baix Llobregat, temibles, representaven a la Barcelona perifèrica i obrera. Els blau-grana havien comès el pitjor dels pecats en la puritana mentalitat del rugby: formaven part d’un club de futbol. A més eren els pijos, no perquè en les seves files milités un dels fills del president Jordi Pujol. Eren els pijos perquè tenien uns mitjans al darrera amb els quals els altres equips no podíem ni arribar a somiar. Mentre que ells saltaven sempre al camp amb samarretes noves i lluents, nosaltres ens havíem hagut de pagar l’equipació amb els nostres diners.
Sí, és cert: ara que observo aquells anys en què jugava a rugby amb el Club Natació Montjuïc des de la distància, m’adono que en el fons envejàvem els blau-grana. I quan em pregunto si té sentit que un club de futbol es dediqui també a altres esports, la resposta només pot ser aquesta. Pel bé de l’esport català, segurament hauria estat bé que el Futbol Club Barcelona se centrés en un únic esport, deixant que els altres es desenvolupessin pel seu compte. Però ja que la seva influència s’ha escampat en nombrosos àmbits de l’esport, en algunes modalitats des de fa prop de cent anys, ja no es pot fer marxa enrera. Hi ha de continuar i amb el nivell d’exigència que li imposa el seu historial. Només així podrà seguit sent més que un club (de futbol).

dijous, 23 de setembre de 2010

La pilota dóna moltes voltes

(publicat a El Periódico 29-4-10)

Quan em plantejava estudiar periodisme, tu m’aconsellaves que em dediqués a una altra cosa. Ja sé que ho feies per protegir-me, que això és el que s’espera d’un bon pare. Tu havies conegut com el que més les ingratituts d’aquesta professió tan cabrona i de vegades tan desagraïda. Potser t’hauria d’haver fet cas i dedicar-me a una altra cosa, fer-me advocat, jardiner o contorsionista. Però al final vaig acabar seguint el teu mateix camí. Al cap i a la fi, alguna cosa bona havia de tenir això de fer de periodista perquè hi haguessis dedicat més de mitja vida.
Te’n recordes d’aquella pilota que et va regalar l’Àlex J. Botines quan érem petits? Estava signada per tots els jugadors del Barça de la temporada 1973-1974, pels Cruyff, Sotil, Marcial, Asensi, Costas, Rexach, Rifé i altres jugadors d’aquell equip inoblidable que, després de catorze anys de passar gana, van aconseguir un títol de lliga per al nostre club. Tu ens la vas donar a nosaltres i, està clar, l’endemà el meu germà i jo, que en aquell moment teníem 9 i 10 anys, la vam portar al col·legi per ensenyar-la a tothom. Al principi els amics se la miraven amb admiració, per les firmes i perquè en aquells anys era un luxe tenir una pilota de cuir nova. Fins que algun descregut va dir: “Vinga, juguem!”. I així va ser com una esfèrica, que amb el temps hauria esdevingut una peça de museu o un objecte digne de ser subhastat a eBay, es va convertir en un estri més per a la diversió d’una colla de ganàpies. Ja saps com va acabar aquella bimba lluent, després de tot un curs d’estimbar-la contra les parets de l’escola: amb les signatures esborrades, convertida en una simple i vulgar pilota de futbol.
El temps passa i la pilota dóna moltes voltes. Ara em pregunto si jo mateix no em vaig fer periodista amb la voluntat de poder regalar al meu fill una pilota signada com aquella. Si aquell dia arriba, tu i jo l’anirem a veure jugar mentre comença a esborrar els seus primers mites a cops de peu. Per a ell serà la seva primera lliçó pràctica de periodisme, encara que això ja no estic tan segur que li convingui.