Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AVE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AVE. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 d’octubre de 2011

Roma hauria recolzat l'eix mediterrani

Publicat a El Periódico del 20 d'octubre del 2011

Vint-i-cinc anys després de la nominació olímpica de Barcelona, avui celebrem que Catalunya es beneficiarà del corredor ferroviari per la Mediterrània. No és casual que la UE recolzi el trajecte que resseguirà la costa. Aquí és on es concentra el gruix de la població, de la indústria i l’agricultura exportables, de les xarxes logístiques i de transport a Espanya. I el transport ha de servir per transportar alguna cosa, no? Els romans ho tenien clar. La ruta més transitada d’Hispania era la Via Augusta, que enllaçava el sud de França amb Cadis. Ja al segle XX, el Banc Mundial i Giovanni Agnelli també van apostar, com no podia ser d’una altra manera, per l’opció més segura. La institució financera internacional i el patró de la Fiat van imposar a Franco el traçat mediterrani de l’autopista AP7 i la fàbrica de Seat a la Zona Franca, desestimant l’opció del règim d’invertir al centre.
Però no siguem il·lusos. A diferència del que va passar el 1986, difícilment aquest cop els ciutadans sortiran en massa al carrer a celebrar la notícia al costat del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. Ni els catalans han reclamat els últims anys amb manifestacions “¡volem l’eix mediterrani!” ni tampoc hi haurà un esclat d’alegria com el que va protagonitzar Pasqual Maragall a les fonts de Montjuïc. Les notícies són incomparables i els temps diferents. Apostem per les infraestructures ara que són ineludibles per sortir del toll en què ens trobem. Abans, el que molava era construir Port Aventura, Ciutat de les Arts i ports esportius en els quals amarrar els creuers de luxe els nous rics. Invertir en trens era antic, i si a sobre eren de mercaderies, no vegis.
Tot i això, en una època en què les bones notícies són més aviat escasses, l’aprovació del corredor mediterrani és, més que mai, un motiu de celebració. La crisi ens ha ensenyat a diferenciar el que és necessari del que podem prescindir.

dijous, 6 d’octubre de 2011

¿Tots junts som imparables?

Publicat a El Periódico del 6 d'octubre del 2011

Ha començat la precampanya electoral del 20-N i els partits afilen les armes dialèctiques abans de llençar-se al coll dels seus adversaris polítics. Alguns es preguntaran si amb la que està caient el moment actual és el millor per a les batalles partidistes allunyades dels veritables interessos dels ciutadans. Ho és?
Recapitulem. Si la borsa és un indicatiu del grau de benestar d’una societat, el 9 de març del 2008 l’Ibex 35 estava un 54% per sobre de l’índex dels últims dies. En les passades eleccions generals, els efectes de la crisi encara estaven lluny d’afectar als ciutadans amb la cruesa dels últims mesos. A cap polític amb dos dits de front se li hagués acudit esmentar ni de forma remota la paraula copagament. Ni copagament de la sanitat, ni aturada en la construcció de guarderies, ni desinversió en ensenyament, ni tancament de quirofans i plantes d’hospitals. Però aquesta és la tessitura que ara tenim. Hem passat de l’abundància a l’estat del malestar. De fer aeroports i estacions d’AVE en totes les ciutats a l’augment de les llistes d’espera, a la supressió del xec nadó, a les reduccions de sou i a l’anunci de nous impostos i peatges.
El ciutadà espera que no l’enganyin i que li diguin la veritat, que li expliquin bé què faran els candidats si arriben el govern i què pensen fer els que ja manen per sortir de la situació actual. Que deixin de banda els revengismes i que tractin els votants com a adults. Que reconeguin de forma conjunta que si hem arribat a la situació actual és una mica per culpa de tots. Dissortadament, el reconeixement de culpes no figura entre les principals virtuts dels nostres polítics. En conseqüència, em temo que la creació de governs d’unitat a Catalunya i a Espanya seguirà formant part durant molt temps de l’utopia irrealitzable d’una colla de somiadors.

divendres, 23 de setembre de 2011

Coses que es veuen per Barcelona (Can Vies)

Can Vies

La imatge, presa a Can Vies, té un punt dramàtic. Va ser presa en unes antigues de Transports Metropolitans de Barcelona que antigament havien funcionat com a església i com a aules per als treballadors de l'empresa. L'espai, okupat des de fa uns anys, es troba just davant de les obres de l'AVE al barri de Sants.

dijous, 21 de juliol de 2011

Pelegrinatge a la Meca amb l'AVE

Publicat a El Periódico del 21 de juliol del 2011


L’alta velocitat arriba a Aràbia Saudita. Un consorci d’empreses espanyoles es perfila com a guanyador del concurs per construir l’AVE en aquell país. La línia tindrà un traçat de 450 quilòmetres i suposarà una inversió de 6,500 milions d’euros, és a dir, el mateix que va pagar Bill Gates per comprar la companyia tecnològica Skype.
Tot i que el nou AVE serà una petita revolució en un país tan conservador com és Aràbia Saudita, suposem que l’alta velocitat saudita s’adaptarà als gustos i costums del país d’adopció. Si no canvien molt les coses, el dia de la inauguració homes i dones hauran de viatjar separats i els interiors tindran els típics acabats amb profusió de tons daurats tant del gust dels pobles orientals. Pel què fa als combois, en principi seran del mateix model que en l’actualitat cobreix la línia Madrid-Barcelona. Està clar que si a última hora el govern saudita volgués rebaixar la milionària factura que haurà de pagar per disposar d’un transport del segle XXI, sempre podria comprar de segona mà els trens que Renfe va retirar de la línia Albacete-Toledo.
De tota manera, és improbable que l’AVE àrab s’hagi d’anul·lar mig any després de la seva posada en marxa, com va passar en l’esmentat trajecte, clausurat l’1 de juliol perquè només tenia nou passatgers diaris. La línia dels petrodòlars enllaçarà Yeda, Medina i la Meca, les tres ciutats que protagonitzen la peregrinació que tot bon musulmà ha de fer almenys un cop a la vida. I no oblidem que la peregrinació, o Hajj, va comptar el 2010 amb uns tres milions de pelegrins i que més de la meitat d’aquests provenien de l’estranger.
Ja només faltarà batejar els nous trens. El llamp d’Al·là? El somni del Profeta? Pot sonar irreverent. Deixem-ho en Camell volador.

dijous, 31 de març de 2011

Viure per sobre de les possibilitats


Publicat a El Periódico del 31 de març del 2011
Polítics de tots els colors han viscut el passat cap de setmana una vertadera febre inauguradora. Dilluns era l’últim dia, abans de les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig, en què alcaldes i presidents de comunitats podien presumir davant de la ciutadania de totes les obres públiques que s’han realitzat en el present mandat. Així que els nostres representants públics s’han afanyat a fotografiar-se en aeroports nous de trinca, museus, carreteres, mercats, centres cívics, places, parcs i fins i tot en algun negoci privat.
Dilluns, Artur Mas declarava a Madrid que “a Espanya la gent ha estat vivint per sobre de les seves possibilitats i a Catalunya, estem vivint per sota”. El Financial Times es feia ressò de les reivindicacions i les col·locava a la portada. Deixant al marge la conveniència de les declaracions, el cert és que Mas ha estat un dels primers polítics a reconèixer en públic que els anys del boom immobiliari havien convertit aquest país en un carnaval de dispendis sovint injustificats. Com es pot entendre, si no, que cada capital de província que es preciï hagi volgut dotar-se d’aeroport i estació d’AVE i que cap poble que vulgui ser considerat digne s’hagi volgut quedar sense piscina coberta ni sense pavelló esportiu. Ara bé, ¿a Catalunya no ha passat el mateix?
Malgrat això, hi ha alguna diferència. Aquesta mateixa setmana, un amic que té família en un poble extremeny m’explicava a grans trets com funciona l’economia local: la senyora que ven formatges fabricats a casa d’amagatotis, quasi com si estigués comerciant amb substàncies il·lícites, produccions agràries que no arriben mai a la cooperativa, bars que comercialitzen el seu propi vi, subvencions comunitàries per plantar i arrencar vinyes… Sobre el paper, Extremadura és la comunitat amb menys renda per habitant d’Espanya. Però, després de cada visita al poble, el meu amic torna a Barcelona amb la sensació que en molts aspectes, també els materials, allà es viu millor.