La ciutat de les llums

Publicat a El Periódico del 17 de juliol del 2011

L’enllumenat elèctric ha fet possible el miracle. La ciutat fosca de principis del segle XX ha deixat pas a una urbs industrial i moderna que, en el seu aspecte físic, s’assembla més a la Barcelona actual que a la de finals del XIX. Els barcelonins tenen ganes de deixar enrere el rigor religiós i les arbitrarietats, els vestits negres i els autoritarismes. A qualsevol hora del dia i de la nit, la Rambla i el Paral·lel són plens de gent. Hi ha ganes de gaudir d’un nou clima de llibertat, d’aprofitar al màxim cada instant. Als cafès, els tertulians discuteixen de política, de futbol o de l’última artista de moda que han sentit a la ràdio o que han vist al cinema. Intentan desconnectar. És conscient que l’espurna pot esclatar en qualsevol moment. I de coses ja en passen, cada dia. La societat està radicalitzada, el desconcert és general. Qualsevol incident desemboca en un conflicte. Les vagues i els assassinats són constants, proliferen les denúncies, la misèria, els excessos dels que tenen el poder econòmic i les resistències al canvi de les institucions més conservadores.

La Barcelona del 1936 prefigura, en molts aspectes, la societat d’avui. Fa només tres anys que les dones han exercit per primer cop el dret al vot. Sorgeixen figures femenines destacades en àmbits tan diferents com la política o l’aviació. Des dels altaveus dels mítings, Frederic Montseny reclama per a la dona la igualtat en tots els àmbits de la vida. Des del cel, la pilot d’aviació Pepa Colomer l’exerceix sense por.

En pocs anys, idees i corrents arribats de l’estranger o de producció pròpia han generat la seva colla de seguidors. En el camp de la política, triomfen el socialisme, l’anarquisme i el catalanisme, mentre que a les escoles l’ensenyament mixt té cada cop més adeptes. Es tendeix cap a una societat més laïca. Des del 1931, les parelles que no s’avenen tenen la possibilitat de divorciar-se.

A nivell urbanístic, Barcelona assimila el llegat de l’Exposició del 1929 i reconverteix antics edificis a nous usos. Des del 1934, el Palau Nacional és la seu del Museu d’Art de Catalunya i, a la Ciutadella, l’antic arsenal acull des del 1932 el Parlament de Catalunya. Les obres del temple de la Sagrada Família i del Sagrat Cor del Tibidabo avancen a bon ritme. Mentrestant, a Diagonal-Passeig de Gràcia s’ha coronat l’obelisc amb una escultura en homenatge a la República que, pocs anys més tard, Franco substituirà per una altra dedicada a la Victòria.

El que no ha canviat és l’entorn de la Catedral. Tot i que fa uns anys que la Via Laietana és oberta, el temple segueix envoltat de carrerons. I així continuarà fins que, a partir del 1939, les noves autoritats converteixin els solars deixats pels bombardejos en una ampla avinguda.

La ciutat és un formiguer de gent. Des de principis dels anys vint, té més població que Madrid. Barcelona ha superat el milió d’habitants. En poc més d’una dècada ha rebut més de 300.000 persones procedents de Tarragona, Lleida i Girona, però també d’Aragó, València, Múrcia i Almeria. Els recent vinguts s’instal·len a casa d’algun familiar a la Torrassa, a Collblanc o a Can Tunis. Els que tenen menys sort, en una barraca al Somorrostro.

Sorgeixen barris nous a Torre Baró, al Turó de la Peira i a la Trinitat. La població de Sant Adrià es multiplica per cinc, la de Santa Coloma per quatre i la de l’Hospitalet per tres.

L’esperança de vida dels homes és de 49 anys i de 52 en el cas de les dones. Les condicions de vida han fet un gran pas endavant. L’educació és una obsessió per a l’Ajuntament i la Generalitat republicans. S’han proposat aconseguir l’escolarització de tots els infants. Es creen nous centres, s’introdueixen les colònies infantils, les activitats extraescolars i assignatures fins ara inèdites, com l’art i l’educació física.

Però la ciutat de les llums també comença a tenir ombres. Els anys de l’eufòria econòmica queden enrere. El crack borsari del 29 es tradueix en menys comandes a les fàbriques, menys inversió estrangera i la caiguda del consum. En un quart de segle la població activa s’ha duplicat, així que a partir del 1932, l’atur es dispara. L’Institut contra l’Atur Forçós, creat per la Generalitat, a penes té armes per combatre aquesta xacra. El 1933, la desocupació en la construcció és del 50% i del 33% en el sector metalúrgic.

Moltes famílies tenen dificultats per comprar mitja dotzena d’ous (1 pesseta), un quilo de cigrons (1,5) o una barra de pa (35 cèntims). Mentre que alguns han de renunciar a comprar llet (70 cèntims el litre), les classes benestants gaudeixen dels avantatges del iogurts de la marca barcelonina Danone que els recepten els metges.

La conflictivitat social es dispara en les grans fàbriques situades en els dos extrems de la ciutat (l’Espanya Industrial, el Vapor Vell de Sants, Can Batlló, la Canadenca, la Maquinista…) i en les petites. Entre maig i juliol, es registren 51 vagues en diferents sectors productius. Tot i que la Guàrdia d’Assalt, creada per la República, fa el que pot per mantenir l’ordre públic, sovint es veu desbordada.

Les principals empreses domiciliades a Barcelona (Companyia General dels Ferrocarrils Catalans, les societats que exploten les dues línies de metro de Barcelona, la Companyia Transatlàntica, la Transmediterrània, Catalana de Gas i Electricitat, la Companyia de Fluid Elèctric, la Societat Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon) estan relacionades amb el transport i l’energia. No és casualitat que la potència elèctrica instal·lada a Catalunya hagi passat, en dues dècades, de 7 megavats a 294. Ni que els carrers més cèntrics estiguin aquest 1936 tan ben il·luminats. Barcelona llueix esplèndida gràcies a l’energia que es genera als salts d’aigua del Pirineu.

Les grans famílies barcelonines viuen amb inquietud la cascada d’esdeveniments que sacseja la societat. De moment, però, no temen perdre les seves cases a l’Eixample, les seves torres d’estiueig, situades a Sarrià, Horta o a la part alta de Gràcia. Al cap i a la fi, la victòria del Front d’Esquerres en les eleccions de febrer va ser tranquil·la. La premsa parla d’oasi català, en contraposició als disturbis registrats a Madrid i en altres ciutats.

Les classes benestants freqüenten bars i restaurants selectes, el Gran Teatre del Liceu i els hotels, però en determinades ocasions també es barregen amb les populars. Els grans eixos on convergeixen tots els barcelonins són el Paral·lel i una Rambla transitada a tothora per tramvies i per uns taxis que, des de fa dos anys, han incorporat el color groc al negre més tradicional.

La Monyos és el personatge més popular de la Rambla. Amb un ram de flors a la mà i pintada de forma exagerada, aquesta octogenària es passeja tot el dia cantussejant cançons incomprensibles. Segons els que la coneixen, la senyora va quedar trastocada arran de la mort del seu fill petit, atropellat per un cotxe de cavalls.

El Paral·lel és el gran espai de diversió, allà on s’acumulen els teatres i dels music halls. L’avinguda, batejada per alguns com el Montmartre barceloní, és una successió de terrasses on els diumenges costa trobar-hi una taula lliure. La cervesa és una de les begudes més sol·licitades. A la ciutat hi ha dues grans marques, la Moritz i la Damm. La fàbrica del carrer Rosselló produeix cinc varietats adaptades al paladar dels barcelonins. Per raons òbvies, l’ampolla Estrella Roja es retirarà del mercat el 1940. Els barcelonins encara ho ignoren, però els llums de la ciutat són a punt d’apagar-se.